Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Can Tista i Montguix eren dos masos situats en el lloc conegut com a Paratge de Porqueres que havien quedat ruïnosos. A la dècada dels cinquanta del segle passat, Carles Fontserè i la seva muller Terry Broch, encara a l'exili, els varen comprar i els reconstruiren a poc a poc. El 1973, s'hi establiren definitivament. Vivien a Montguix i Fontserè tenia com a estudi la de can Tista. Situats en qualsevol de les sales d'aquesta darrera podem llegir una nota de dietari de Marià Manent el dia que hi fou convidat Josep Pla, fragment del pregó que l'artista va pronunciar en la Festa Major de Porqueres de 2005 i un un altre de les seves memòries on recupera les vivències que tingué amb Mario Moreno, Cantinflas, a París.
Hem anat cap a Porqueres. Pel camí ens ha parlat d'Eugeni Xammar, de Jaume Bofill i Ferro (n'ha fet un gran elogi), de les terres de l'Empordà, de Besalú... Ha dit que podríem anar a Besalú aquella tarda.
En Pla ha dinat amb bona gana. Ha fet un ardent elogi dels Estats Units. Després, quan parlàvem de política espanyola, he preguntat què li semblava d'un polític que té molta experiència i és un excel·lent orador. Ràpid i breu, s'ha limitat a dir: «És un lladre», i ha afegit: «Pregunteu-ho a...» (no recordo qui va citar-nos). Ens hem referit a Portugal, i l'Albert ha dit que potser ací hi ha algun general a punt de fer coses. «Qui?» —ha preguntat en Pla. I ha esmentat interrogativament un general prestigiós. L'Albert ha contestat: «Qui sap?». I en Pla, contundent, ha comentat: «És un cretí». En Pla ha lloat el dinar, la casa, l'estudi d'en Fontseré. Però quan el pintor li ha mostrat un petit oli d'uns tons foscos —blau i vermellenc—, l'autor del Quadern gris l'ha apartat amb la mà tot dient: «Inintel·ligible!» A l'estudi de l'artista ha mirat unes quantes fotografies de Roma. En Pla es cansava. En Fontseré ha anat mostrant-li més fotografies (en té més de 40.000!), i en Pla ha fet: «Deixem-ho córrer...».
Com ja consta en el programa de la Festa, em dic Carles Fontserè i visc amb la meva dona Terry Broch, a can Tista, situat sobre un tossal de l'anomenat Paratge de Porqueres. Quan vam descobrir-lo l'any 1959 can Tista i Montguix eren dues barraques enrunades: dos pilots de pedra. Amb els anys les hem anat reconstruint anant i venint de Nova York on vivíem, fins que ens vam afincar definitivament a Porqueres el 1973.
Si heu donat un cop d'ull al resum biogràfic que les Regidories de Cultura i de Festes de Porqueres han tingut l'amabilitat de publicar en el programa d'aquesta Festa Major, haureu pogut constatar que he sigut una mica rodamón, però no va ser l'atzar d'unes determinades circumstàncies que la meva dona i jo vam aterrar a Porqueres, sinó que fou fruit d'una decisió lliure i ben meditada, malgrat que llavors el Paratge de Porqueres era, com ja he dit abans, un disseminat de barraques de pedra rodejades de pinedes i conreus, sense aigua, electricitat ni telèfon...! i el camí que hi conduïa —el Camí de les Barraques— era un fangar intransitable quan plovia i cal dir que llavors plovia molt més que no pas ara.
Des del Paratge de Porqueres, millor dit, des del Paradís Terrenal de Can Tista, s'albira el Mont, el Bassegoda i el Canigó, les muntanyes regalades cantades per Jacint Verdaguer que jo l'any 39, des de darrera de la filferrada del camp de concentració francès de Saint Cipryen, mirava amb la nostàlgia d'un presoner desterrat. Si continues mirant cap a llevant, es veu el Cap Norfeu al principi de l'Albera, el Montsec, el Mediterrani a Pals, Begur i l'ermita dels Àngels... i naturalment el tot pròxim estany de Banyoles contornat per Rocaborba, el massís de Sant Patllari, el Puig de les Gitanes i la serra de Can Ginesta.
De fet, durant el parell de mesos llargs que Mario va passar a París, vam fer de tot... Àdhuc de turistes a Versalles. Encara guardo a la memòria amb nostàlgia —nostàlgia gastronòmica— els fabulosos biftecks au poivre que menjàrem a l'Aux Relais de la Butte, que coneixia d'haver-hi anat amb la Josette abans de la vinguda d'en Mario. El bo del cas és que Mario, anéssim al restaurant que anéssim, per més varietats culinàries que hi hagués a la carta, invariablement es limitava a demanar carne asada. El Vicente no se'n sabia avenir. Al Montmartre canaille no ens privàrem de visitar —sense el Vicente— algun cabaret d'«Izas, rabizas y colipoteras», que diria Camilo José Cela, amb les quals anar al llit a l'hotel George V. Per a mi s'havia fet realitat aquella boutade del nostre filòsof Francesc Pujols: que arribaria un dia que els catalans anant pel món ho tindríem tot pagat! Mario comptava en dòlars i tot li semblava baratíssim, donava propines que feien caure de cul els cambrers i les minyones de l'hotel. La misèria de la França de postguerra el sorprenia: al George V, que era un hotel de luxe, el paper higiènic anava racionat!
Cansats d'escoltar chanteurs de charme a la pista d'un music-hall i veure nus cofats de plomes evolucionant sobre un escenari, va arribar el moment de mostrar a Mario l'espectacle que havíem projectat. D'entrada va quedar impressionat: sense atractives models de somriure obligat, sense ampolles de xampany refredant-se al gel, i fins i tot sense l'agradable presència de la Giselle, l'estudi oferia l'aspecte excitant d'un taller de teatre en trafegosa activitat, i a la mirada professional de Mario s'evidencià el treball que havíem fet durant els últims set o vuit mesos. Una vintena de maquetes de decorats posades l'una sobre l'altra ocupaven tot el pany d'una paret, i al fons de l'estudi, el cartell que jo havia pintat per al Bonjour Buenos Aires, una ballarina de cancan, amb el text canviat a Bonjour México, presidia l'enrenou; sota el disseny d'uns figurins enganxats en una paret, les mostres de teixits relatives als mateixos figurins, més enllà un munt de teles per confeccionar telons i cortinatges: preciosos velluts de seda de color roig, negre, gris, fulgurants metal·litzats d'or i argent de lluentons negres i vermells. Materials de teatre que aquells anys sols podien trobar-se a París. I dels quals monsieur Hutinet tenia mides i preus. Al costat del piano del Vicente havíem instal·lat un paravent de tres fulles, amb una obertura a la del mig fent de boca d'escenari en miniatura, per mostrar les maquetes dels decorats. Mario i Sánchez Tello es van asseure en una cadira al davant, disposats a fer d'espectadors. Jo, des de darrere el paravent, vaig aixecar el teló de l'escenari i vaig anar posant i traient maquetes, que em donava en Boris, per ordre d'escena, cada una amb el seu propi enllumenat i els seus principals personatges, mentre el Vicente explicava l'acció i amb un tocadiscos —com en una gravadora abans de temps— feia sentir la partitura musical corresponent que, alguna vegada, emportat pel seu entusiasme, repetia o complementava al piano. Acabada l'obra, Mario ens va felicitar i ens va dir: «¡Hago negocio con ustedes!»
La decisió de Mario no em va sorprendre: veient l'amistat que havíem lligat durant aquelles setmanes passades i la coincidència de gustos sobre els espectacles a què havíem assistit, la seva decisió no podia ser cap altra. Per celebrar-ho vam obrir un magnum de borgonya, i en López va fer una foto de tots tres davant l'escenari del teatret. Una foto per a la posteritat!
Altres indrets de Porqueres: