Casa Matutano

Autor: Pompeu Fabra i Poch
Obra: Nostra Parla, revista , 1918

Dèiem una vegada a un escriptor valencià: "Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d'acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d'enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d'acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear." Molts valencians i balears creuen encara que l'obra d'unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua.

Autor: Pompeu Fabra i Poch
Obra: Obres completes. Volum 8 , 2011

15 de juliol de 1930

 

Amics de Taula de Lletres Valencianes

 

El que aneu a fer és molt arriscat. El valencià no pot raonablement adoptar, com a definitiu, altre sistema ortogràfic que l'adoptat pel català. Si per raons d'oportunitat es creu que avui és millor un altre sistema (el de l'Institut modificat a fi de facilitar la lectura del valencià escrit), crec que seria convenient que, en acordar-vos a seguir tots tal o tal sistema, les solucions adoptades no es traduïssin en unes normes que es donessin a la publicitat, les quals vindrien a donar fixesa a una cosa que sols pot acceptar-se com a provisional; aquestes normes podrien esdevenir un obstacle a la unificació ortogràfica de la nostra llengua, que tots, valencians i catalans, hem de desitjar.

Indicacions que puguin orientar-vos en la discussió? No sé dir-vos sinó que heu de procurar allunyar-vos tan poc com sigui possible del sistema de l'Institut. No us en separeu mai capriciosament: feu-ho tan solament quan cregueu que la solució de l'Institut contradiu algun fet valencià (jo no sé que això ocorri mai) o bé pot ésser un obstacle seriós a la difusió del valencià escrit (per dificultar-ne la lectura). No us puc, de moment, fer altres indicacions. Ara, si hi ha possibilitat de fer-me conèixer (confidencialment) les solucions que us semblin destinades a triomfar (donada la marxa de les discussions) abans que hagi recaigut cap acord definitiu sobre elles, llavors jo us podria potser ajudar en la confecció d'aquestes normes provisionals que us heu proposat d'establir. Jo surto demà de Barcelona per anar a passar uns quants dies als Pirineus; però estaré de retorn el 6 d'agost.

Cordialment vostre

 

Pompeu Fabra

Autor: Enric Soler i Godés
Obra: La Publicitat (diari) , 1929

La Societat Castellonenca de Cultura, màxima autoritat valencianista –única que no ha patit la verola ortogràfica– arreplegà la crida feta a València, i de seguida començaren els treballs per tal de portar a efecte el que temps a venir ha d'ésser l'obra més important del nostre renaixement: la unitat ortogràfica.

I en el recó íntim que a Castelló té la dita Societat es discutiren les Bases amb una fe i un entusiasme sentimental.

Carles Salvador, Adolf Piscueta, E. G. Nadal, Salvador Guinot, Lluís Revest i A. Sànchez Gozalbo posaren tots el seu mestratge al servei de la Pàtria.

Tothom restà satisfet i d'acord, les Bases foren signades ràpidament per totes les societats culturals del País Valencià i per tots els escriptors i poetes de la terra, i el 21 de desembre de 1932 la bona nova era llançada als quatre punts.

Autor: Manuel Sanchis i Guarner
Obra: 'L'aperitiu'. Mirador (31 de gener de 1929) , 1929

Pompeu Fabra fou el mestre genial de la reforma de la Gramàtica catalana. Amb ple rigor científic fou estabilitzada sistemàticament la llengua literària, prenent com a base els nostres clàssics, però atenent també les necessitats intel·lectuals i materials de la nostra època, i donant-hi cabuda a certes innovacions locals, principalment barcelonines. La reforma gramatical de mestre Fabra fou acceptada ràpidament pel poble català adelerat de disciplina [...]

Ja ha estat dit que el P. Fullana no havia arribat a fer escola. El dilema no era, doncs, a València, fullanisme o fabrisme. Com a Barcelona no era tampoc fabrisme o antifabrisme. Era, senzillament, fabrisme o caos.

Autor: Josep Franco i Martínez
Obra: Això és llarg de contar , 2004

No t'acaba de dir la mare que, quan la tartana aquella va moure, encara de nit fosca, jo era la xiqueta més feliç del món? I ja no vull dir-te res quan arribàrem a l'estació de València, amb tanta gent ja de bon matí i amb tots aquells trens... Això és que m'agrada patir? No senyor, que jo vaig disfrutar bona cosa d'aquell viatge... Però, a l'estació de València, ens esperaven uns senyors que vingueren amb nosaltres i només parlaven de coses que la mare no entenia. I, en arribar a Castelló de la Plana, que pareixia que no havíem d'arribar mai, perquè aquell tren parava en totes les estacions, tot eren homes drets i fets, amb cara de doctes, que s'havien de posar d'acord per a firmar no sé quins papers molt importants i el meu germà Ramon, que era un tros de pa, s'havia oferit per a dur un escrit amb el vot d'aquell capellà que et deia la mare, el que tenia cara de canonge, que es veu que vivia a Madrid i no li venia bé vindre a Castelló de la Plana, perquè era ja un home d'edat. I ja em diràs tu a mi si una xiqueta pot divertir-se en una reunió com aquella. Però es va acabar prompte o, a mi, el temps em va passar volant; dinàrem, ara no me'n recorde què, i, hala, al tren una altra volta i tots cap a casa. Però, a pesar de ser una cosa tan simple, la mare va estar somiant aquell viatge fins que estava a punt de casar-me, ja veus si vaig disfrutar o si vaig sofrir...

Mare, m'acabes de contar que tu assistires, en persona, a la reunió d'intel·lectuals que firmaren les normes de Castelló?

La mare no sap què firmaren aquells homes, que ja t'he dit que no entenia un borrall; però intel·lectuals sí que devien ser, perquè donava gust sentir-los parlar, encara que jo no entenia la meitat de coses que deien, i no feien cara d'anar al camp, saps què vull dir-te? I que la mare va anar a Castelló i va assistir a aquella reunió en persona és tanta veritat com que estic ací ara.