Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de Fadrell, també conegut com a Castell Vell, castell de la Magdalena, dels Moros o de Sas és d'origen musulmà, construït entre els segles XI i XIII. Tot i que avui està en ruïnes s'hi han iniciat campanyes de restauració. Fou l'origen de la ciutat de Castelló fins que es refundà el 1252 a la Plana. La història mítica del Tombatossals està lligada en aquell lloc per això serà pertinent que hi llegim un text contextualitzador de Josep Sánchez Adell i un fragment de Tombatossals, de Josep Pascual Tirado.
Al tossal de la Magdalena, la història, la llegenda, la mitologia casolana, la tradició, la literatura, l'arqueologia i el paisatge formen un tot amalgamat que impregna, des de fa molt de temps, l'ànima i l'ésser de Castelló. És en aquell escenari on fou gestat un projecte de poble que, hui, set segles passats dels humils orígens, ha esdevingut –juntament amb tota la comarca de la Plana- una esplèndida i rica realitat.
Allà pels temps dels inicis literaris i mítics d'aquest poble, sorgits de la creativa imaginació del llaurador lletraferit Josep Pascual Tirado, en aquella muntanyeta vivia un rei, al palau del qual pertanyen els ruïnosos enderrocs d'un "Castell Vell", testimoni verídic -aquest sí- d'un passat pairal que tots els castellonencs tenen com a soca i arrel del seu ésser, i és per això que el visiten fervorosament una vegada a l'any, en el tercer diumenge de la quaresma.
Aquest monarca era el Rei Barbut. "El seu palau cormejava un tossalet d'on contemplar podia tot el seu regne"; és a dir, el terme de Castelló. En el llibre d'en Pascual Tirado que el lector té ara a les mans hi ha dues descripcions del paisatge que es corresponen perfectament amb l'abans i el després de l'històric procés de colonització i poblament que es produeix arran de la conquista cristiana d'aquestes terres. El paisatge originari que el nostre Rei Barbut podia contemplar des del portaló del seu palau venia a ser "una rodolada de planícia que la mar i les muntanyes voltaven; un clot de vegetació extremada, mes tot abandonat... tot. Secallosos pinars, palmeres desllenguides, retorçudes oliveres, garroferes esmortides. D'argelagues, fenassos i piteres, no cal parlar-ne... molt a propòsit per a fer la gran preà en gavelladors... I no res més. De raboses i llops, un estol, i serps... ni que foren cabirons!"
El rei vol que els seus vassalls transformen aquell paisatge, i a tal fi demana la col·laboració de l'heroi d'aquesta contalla, Tombatossals, qui, amb l'ajut de la seua conlloga (i ací és on hem de veure simbolitzat l'esforçat i abrivat llaurador castellonenc de tots els temps), hi posa mà a la tasca. Així parla el rei: "És desig meu, com dels meus fills, que el terme que al davant teniu, com sapiau i pugau, tornar-lo feu en formós i exuberant. Vull que els fruits i les flors se crien abondó; que l'arbreda, sembrada parega al solc; que siga profitós el treball; que les grans i petites feres fugen a altres terres; que les serps desapareguen... Vull que l'aigua cerqueu d'on n'hi haja, i que aquesta malea mai la meua vista no veja..."
I respon Tombatossals acceptant el repte i prometent que "no assossegarà fins que no tinga remogut tot el terrer, les roques panxa al sol, oberts clots, acordellades les sèquies per on correrà l'aigua d'aquell riu que a perdre's va ala mar", per tal d'aconseguir que la planícia siga un "mantell de verdor que arribarà fins a la mar, i la flor de nafa esclatada en delitosa fragància que fins ací aplegarà transportada pel suau ventijolet".
Pujaren a un tossalet que prop del Castell s'aixecava i mirant en les ulleres de «llarga vista»-que no eren altra cosa que los punys fent canut per concentrar la mirada-, veren un estol de guerrers a cavall i a peu, encuiraçats d'armadures, abillats amb plomells en lo cap i llances lluentes, banderoles, trompes i arguments i artefactes mai vists ni coneguts; tot allò era per a esglaiar i gelar-li la sang a un pollastre, mes no a Tomba-Tossals, que se ria com un beco i gojava com un crio. L'únic que va perdre el color fon Cagueme àdhuc fluixejar-li les cames, doblegar-se-li, i agarrar-li mal de caure.
Tomba-Tossals, va donar la primera senyal d'arremetre.
En una fona, feta de dos tresseres i una pell de rabossot, li va tirar un cudol tal qual, que endevinant lo portaló del Castell, va obrir-lo de bat a bat fìcant-se la pedra dins, sense dir avemaria. Allò ja va espaordir al Príncep Garxolí. Enfurit va donar l'ordre d'arremetuda.
Los aliats avançaren amb fúria, enardits, encoratjats, com si anaren a guanyar la joia, fent roïdo de llanderols, cridant; al sol rebrillaven les llances i les banderoles voladisses... però, ¡ai! quan Tomba-Tossals els va tindre a tret, és dir, quan ja se podia tirar l'enfilatada..., li fa una senya a Cagueme, ressona aquest lo caragol i a la veu potent de l'assenyat caporal: «San Cristòfol ens vallga», tothom tragué de les seues. Bufa-Núvols, unflant los bocins arrancà ventolera arremolinada; Arranca-Pins, va arremetre a cudolades; Cagueme, com si fora ensa engabiada, els va empènyer a tots a començar les tabalades; Tomba-Tossals a Traga-Pinyols, que en la postureta ja estava, li dia.
-Traga-Pinyols arruixa, arruixa que plout!!...
Pegà dos gemecs aquest i al primer arruixó de pinyols, els aliats girant cap en cua, fugiren com l'ànima del dimoni amb grinyols i lamentacions, sotraguejant-los els ossos, i tots derrenclits, sense oir les veus del Duc de la Polseguera ni del Baró del Pla de les Vaques; va fugir Garxolí que al vore la seua gent amb les esquenes allessiades pels pinyols i pedrades, va donar la veu de: «Salve's qui puga de l'arruìxó». Llavors se redoblà la fugida i Traga-Pinyols, animat per lo retronar del caragol de Cagueme, anant de recules, no deixava d'arruixar de ferm, fins que es va produir un sarrabastall de trenta-cinc mil cents dimonis; encara hui en dia hi ha home que se troba combatents d'aquells fugint per colls i barrancs. Les portes de les finestres, cornises, pilastres i portalons del Castell totes foren asclades; los murs descantellats, la teulada afonada, i al magnífic Baró i a l'esquallós Garxolí del Cenillar, després de regirar los flamants i victoriosos guerrers de l'Ordre de Sant Cristòfol o colla de Tomba-Tossals tots los racons i raconets de lo Palau destrossat, els encontraren com una llocadeta banyada baix un poller, arreplegats com un cabdell, tremolant com cascavells i fent una oloreta, que ni era de clavell ni de fonoll.
Altres indrets de Castelló de la Plana: