No ens ha calgut encendre la llanterna...
Autor:
Vicent Usó i Mezquita
Obra:
Les veus i la boira
, 2015
Pàgines:
14-15
No ens ha calgut encendre la llanterna per orientar-nos entre les fileres de panteons. El meu guia, segurament, podria recórrer-lo amunt i avall amb els ulls tancats, sense cometre cap equivocació. Això penso, mentre li segueixo les passes. Obre les puntes dels peus exageradament, quan camina. S'atura a la vora de la tomba de la mare. M'he agenollat per comprovar-ho, no obstant això. He notat que somreia, un instant abans d'interrogar-me: «No es refia?». He decidir no contestar-li. Per un instant, m'he sentit ridícul. Una humitat salada m'ha començat a mullar els ulls. He agafat aire. No deixava de mirar la làpida, amb el nom de la mare. La seua fotografia pàl·lida. La remor dels vehicles atrapats en la carretera s'ha esvaït, allà dins. No s'escoltava res més que un silenci humit, dens. A mesura que la claror s'apagava, el fil prim d'una lluna modesta, a penes creixent, es feia més visible. Ja es podia percebre algun estel. «Hauríem d'enllestir», ha dit l'home. «Si és que no se n'ha tornat enrere». Entre els dos, hem desplaçat la llosa i l'hem dipositada a la vora del sot. El cor m'ha començat a bategar més i més de pressa. Ens hem situat cadascú a un lateral de la tomba. A un senyal de l'home, hem estirar la caixa i l'hem dipositada a la vora del forat. Estava suat, però només en part per l'esforç. «L'obre vostè?», m'ha interrogat. He assentit en silenci, mentre li allargava la llanterna. M'ha costat una mica, traure el passador. He respirat fondo i m'he decidit a alçar la tapa. Amb les dues mans. Allà dins no hi havia hagut mai cap cadàver.
