Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En l'interior d'una de les cel·les restaurades, amb un aire ben trobat de senzillesa i recolliment, podem concentrar-nos a llegir el poema que Rosa Fabregat (Cervera, 1933) va dedicar a fer una simulació del que l'ànima humana deu sentir encarada cap a l'èxtasi o la comunió amb la divinitat.
Scala Dei o el camí de l'èxtasi
L'ànima s'enlaira per l'escala mística,
llisca amunt, amunt, travessa tots els cels,
molt més enllà del blau, fins a copsar
el tast sublim de Déu, la música del cosmos,
la veu del Verb. Aquella llum vivíssima,
pressentida, de l'èxtasi enyorat.
Sent com, vibrants, l'amaren pèndols infinits,
la veu melòdica dels astres, ressò del mateix Déu,
la seva quinta essència.
l'ànima anorreada s'expandeix,
a la falda del núvol diví,
com el fill que es deixa anar feliç,
abocat a l'espatlla dels pares.
La vivència és tan breu,
el delit tan intens,
com la mateixa joia que provoca.
L'esperit sadollat d'amor
clou les ales suaument,
atura a poc a poc els pèndols del seu èter,
vibrants fins ara, a l'embat de Déu.
Deixa d'expandir-se,
i es contrau de nou,
es reconcentra,
s'encongeix,
alhora que baixa,
esglaó,
a esglaó,
per la prodigiosa escala que ascendí
i ara el retorna al món.
Arribat l'últim replà,
l'ànima que fou núvol,
esdevé invisible alè,
únic pèndol, subtil àncora
que davalla l'últim tram
de l'escala cobejada
i es reclou trista en el cos
la seva presó d'argila.
La seva àmfora.
Altres indrets de Morera de Montsant: