Casa de Joan Fuster

Quan arribàrem a les terres baixes de València es posà a ploure a bots i barrals. Hi hagué moments en què la carretera passava entre enormes espais d'aigua. Tot semblava inundat. La terra s'anava tornant tova, cada vegada més plàstica. Feia angúnia. Finalment, arribàrem a Sueca. Vaig deixar l'equipatge a l'administració dels autobusos i, demanant demanant, vaig arribar davant d'una casa a la porta de la qual hi havia una placa de llautó que deia: «Juan de la Cruz Fuster. Abogado»). Jo regalimava aigua: moll com un ànec, em sentia aclaparat per la misèria líquida.

Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d'un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrera d'uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d'una cara de pomes agres.

—El senyor Fuster?—que jo vaig dir.

—Per servir-lo... vós sembleu...

—Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.

D'entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l'escassa hospitalitat d'aquelles faccions, era una conseqüència normal de la situació meteorològica—d'aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l'empipava. Em féu l'efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l'excés d'aigua.

Ho vaig trobar natural.

Entràrem en els típics baixos d'una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que no arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula plena de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d'un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes, reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.

— Josep Palacios, estudiant, autor d'un llibre de poesies, «Les quatre estacions», molt notable.

Josep Palacios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable.

De vegades em sembla trobar-me en un món que es torna lànguid i tou. Sueca. La població em sembla una mica monòtona, carrers rectes que es trenquen en angle recte. La casa de Fuster -que tracto de conèixer- té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s'han fet dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i de llibres. Sobre un moble que toca a la paret hi ha un tocadiscos. Quan a la porta Fuster em reconeix -cosa que no li és pas fàcil perquè vaig moll com un ànec-, m'invita a entrar al seu domicili i em porta a l'espai situat entre els dos envans.

- Però d'on veniu, amb aquest temps? -que em pregunta.

- Ara vinc de Ceuta, pràcticament en autobús.

- Plou molt...

- Sí. Plou molt. És una pluja positiva. La pluja no fa mai cap mal.

Amb Fuster hi ha un xicot molt jove, ben vestit, d'una excel·lent presentació física. Deu ésser –penso- l'ideal d'aquestes valencianes que semblen unes Mares de Déu, una mica grassetes. Me'l presenta com a poeta. El jove em fa observar que ha traduït simplement algun llibre -amb la intenció, discretíssima, de desmerèixer-se. Del meu punt de vista, no ho aconsegueix pas. Traduir és molt difícil, potser impossible.

Dic a Fuster que, amb l'ajuda de la mullena que porto a sobre, sento que la casa és una mica freda. Fuster arronsa una mica el nas i demana al poeta que posi un Vivaldi al tocadiscos. «És un músic apassionant -em diu-, ens escalfarà l'ambient.» Aquest músic de la República de Venècia és, en efecte, molt bo, en aquest moment té una fama immensa, agrada àdhuc als contestataris, però no crec que escalfi gaire el domicili. Constatat el fet, no tinc altre remei que demanar-li l'adreça d'un hotel de la població. Amb un paraigua i saltironejant m'acompanya a un establiment molt prop de casa seva. És un hotel modern -vull dir acabat de fer, purament d'estiu-, desgavellat, buit i caòtic. Em donen una habitació i després de molts esforços em posen tres flassades de llana al llit. A l'habitació, hi fa un fred que em fa petar les dents. Després em canvio de roba i em sento més equilibrat. Aquests climes del sud, tan assolellats a l'hivern, em fan una basarda terrible. Després tornem a casa de Fuster. Aquest escriptor es mou sempre entre la crispació i la ironia. Després de parlar una estona amb ell, es veu clar que és un apassionat del segle XVIII i que el seu esperit divaga entre l'erudició i el cinisme. El seu ideal seria un esperit acadèmic sense convencionalismes. No costa gens de veure que ell, personalment, voldria arribar a aquest esperit. Fill d'una família de gran tradició carlina i clerical, cosa que li ha evitat la caiguda en les pures confusions primàries de l'esquerra peninsular i li ha donat un sentit de la disciplina i del treball admirables, abandonà la tradició política i ideològica familiar després de la darrera guerra civil i entrà en el magma posterior a la darrera guerra amb tota la convulsió que el fet produí i la ruptura amb el passat immediat. D'aquest període, Fuster en sortí molt escalivat i convençut que el retorn al barroc dels primers Àustries era impossible. Deixem córrer tot això. Fou una simple pressió de l'època juvenil -època que no es pot mai triar, que coincideix rarament amb el temperament personal. Fuster descobrí el seu país i començà una vida nova, que jo considero admirable i positiva.

És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d'una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d'una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d'una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se'n va o inicia una envestida terrible, d'excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l'acord. Té un tic intermitent al nas -arronsa el nas. És el mateix que es pot observar, sovint, en els conills. En manifestar-se-li, la cara se li crispa. És la mateixa crispació que es pot observar en els retrats de Trotski; però, així com la crispació, en aquests retrats, és permanent, continuada i fixa, en Fuster és esporàdica i intermitent -cosa que no té gens d'importància, evidentment.

Fuster té en la seva casa una gran portalada per on entraven els carros i uns baixos d'una gran amplitud. Aquesta nau considerable ha estat dividida en habitacions amb els envans corresponents. Al fons hi havia la quadra de les bèsties. La casa de Fuster és plena de papers i de llibres i en el lloc on, en la gran nau, hi havia una xemeneia, hi ha fet un racó on rep la gent i escolta la música de Vivaldi, etc. Altres cases tenen un gust més enravenat i més burgès.

Joan Fuster és un home jove. En el moment d'escriure aquestes ratlles ha fet quaranta anys. La seva obra ja és considerable. I ho és sobretot perquè Fuster representa un to nou en la nostra literatura. La seva formació humanística és perfectament compatible amb una admirable i fonamentada llibertat de judici i de valoració. Però, per si això no fos prou, Fuster representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat: Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística, però un element no passiu, somniador i romàntic, com algunes persones així s'anomenaren, sinó actiu i actuant. Aquest és un fenomen extremament important, implica una mentalitat fins avui desconeguda, és un estat d'esperit que, si les coses han de seguir el seu camí positiu, serà, en el futur, el pensament general.

I

Ara que véns, primavera,

no t'estengues sobre mi:

nega'm la cançó lleugera,

la mà breu del gessamí;

passa, abandona'm ací,

com un mort, com una austera

pedra o un arbre partit;

no esdevingues, primavera,

sang, sinó cendra, al meu pit,

que me'l vull suspès d'oblit!

Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre del 1922. Com que l'endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d'aquell distingit poeta castellà. Avui —encara!—, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: "Juan de la Cruz Fuster, abogado". Però en decidir-me a fer literatura vaig optar pel simple i anodí "Joan". Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar "Joan de la Creu". D'altra banda, la família i la gent del poble em diu "Juanito".

La meva ascendència es pagesa pels quatre costats. El meu avi patern era un bracer sense més patrimoni que els seus braços. El meu pare va desertar el camp, però: se n'anà, ben jove, a València i hi va aprendre un ofici. Es va fer tallista, imaginer. Ha confeccionat molts "sants", en aquesta vida, el pobre. Estil Olot, naturalment. Per aquesta raó —ben professional, en definitiva—, han desfilat sempre per casa meva considerables quantitats de capellans. El meu avi matern descendia d'una família de propietaris rurals bastant acomodats, però que ja feia temps que havia dissipat els seus béns. Ell es dedicava a comprar i vendre cavalleries per compte d'altri. De manera que, malgrat tot, l'arrel agrària ja m'arriba una mica mistificada.

El meu pare és carlí: el carlí més important de la comarca. La família de la meva mare era liberal. O potser eren conservadors. [...]

No he tingut germans —només un, que va morir abans de nàixer jo. A casa van decidir donar-me el batxillerat. El meu pare feia de professor de dibuix a un col·legi local de Segona Ensenyança, i allà vaig anar a parar. Era un antre curiosament deplorable, proveït d'un professorat trist i pintoresc alhora. El dirigia un senyor de Tortosa que parlava el castellà més pulcre que recordo: explicava matemàtiques (no gaires, potser) i ens tenia atemoritzats amb la seva destresa a distribuir clatellades diriments. Quan esclatà la guerra del 36, jo feia el segon curs o el tercer.

La guerra fou, per a mi, una etapa boirosa i exasperada. No vull entrar-hi en detalls. A la fam i la por s'unien les anomenades crisis de l'adolescència. Per un pèl, no em va portar al front: potser no ho hauria suportat, ni físicament ni moralment. Aleshores jo era un noi anèmic, nerviós i obsedit. Va ser el temps en què em vaig aficionar a la lectura.

En la matinada de l'onze de setembre, unes bones ànimes van fer esclatar a les reixes del meu domicili un parell d'explosius de considerable potència: vostès ja coneixen la notícia. Tinc mitja casa somoguda, parets destruïdes, quadres i llibres fets malbé, dispers o inaprofitable gran quantitat de material de treball, què sé jo! Pràcticament, encara no he arribat a fer-me càrrec de les dimensions de la destrossa. De rebot, el veïnat també n'ha patit les conseqüències: cotxes desfets, vidres a miques, algun barandat desconjuntat... Tanmateix, "pogué haver estat pitjor", com quasi segur eren les intencions dels autors de l'acte. No va haver-hi "desgràcies personals".

I no n'hi van haver per pura casualitat. Amb dos amics —Jaume Pérez Muntaner i Vicent Salvador— allargàvem una plàcida conversa sobre qüestions literàries. Al primer esclafit vam eixir al carrer d'una manera instintiva: jo visc en una planta baixa. Uns moments després, quan havíem tornat a entrar en casa entre el fum i la polseguera, féu explosió el segon artefacte. Ja hi havia acudit gent. Fou un miracle que ningú no en sofrís els efectes previstos: qualsevol ferida, la mort. Sort en vam tenir, ben mirat. Pogué haver estat pitjor, sí. Però l'episodi, intrínsecament, era maligne: d'uns propòsits calculats no tant per intimidar-me o per causar uns desperfectes en l'edifici, com per veure si, de passada, s'hi produïa una poca —o una molta— sang... La primera vegada que em van obsequiar amb una pirotècnia similar, l'any 78, la cosa no semblava tenir un abast tan dràstic. No sé si els promotors de la broma són els mateixos, o de la mateixa corda: ni ho sé jo, ni s'ha sabut mai. Siga com siga, es veu que tenen una idea fixa...

...però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, va pensar, com era la de l'escriptor Joan Fuster, un Voltaire valencià del nostre temps alt i prim amb bigot amb ulleres grosses erudit il·lustrat o enci­clopedista però no viatger de cort en cort ni pelegrí a la Meca sinó quiet solitari acumulant en la seua petita ciutat de Sueca desenes de milers de volums al llarg de tota la segona meitat del segle XX, en va omplir tota la casa fins al sostre, en prestatges i en piles per terra a les habitacions fins a cobrir-ne el llit dels pares morts, això li mostrà amb gran orgull, recordà, una de les moltes vegades que ell el va visitar, i a l'altra banda del gran llit cobert de llibres hi havia una pila de caixes de cartó però no caixes plenes de llibres sinó de botelles de conyac i de whisky, després seien al costat d'una tauleta camilla i d'una llar sense foc i parlaven d'història; la diferència seria, pensà, que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular en aque­lla part del seu país, hi ha una confraria religiosa amb el seu nom, i al nostre erudit o Voltaire nacional el van cremar en efígie a València i li posaven bombes nocturnes a la finestra de casa per mirar si podien cremar-lo de viu en viu, ell i els seus llibres, perquè ací l'odi espès i llardós d'una gent oliosa i grossera, gent privada perpètuament de llums, cervells amb greix i amb caspa, gent d'ulls tèrbols de gos perillosament estúpid, ha tingut sempre el mateix objectiu, rebentar i cremar allò que no comprèn, i açò és també un racó civilitzat d'aquesta Euro­pa on hi ha hagut tantes Kristalinächte, nits de vidres trencats, tantes pires de llibres en flames. Que tinguen paciència, però, pensà també, perquè aquesta abundància monstruosa de llibres que ens inunda i ofega serà pols i cendra algun dia,

La nau central, que abans servia per a fer entrar els carruatges -el seu avi matern es dedicava a la compra i venda de cavalls per compte d'altri-, és gèlida a l'hivern. Ara en ple estiu, hi corre l'aire, un aire fresc. En aquesta nau separada per dos envans que donen a dues cambres, en Fuster s'hi passa hores. En un petit racó, entre la cambra que té farcida de llibres, il·luminats per focus que encén si convé, i el menjador -on, quan hi ha visites, només entra per anar a buscar les begudes-, en Fuster hi ha reduït tota la seva vida de treballador incansable. Una màquina més aviat rònega- que vols que la canviï, dona?, a mi en fa el seu fet, em diu-, és damunt d'una tauleta molt petita. És una màquina portàtil, desgastada per l'ús. El corrent d'aire que s'esquitllava per la porta feia voleiar una cortina de randes amb una cinta blau cel. La cortina és esgrogueïda pel pas del temps i no arriba a terra. Per sota, s'hi escola un tènue raig de llum. La casa tira a fosca, també el carrer. Mentre esperàvem que en Fuster acabés de vestir-se, un cap de dona sorgí pel darrera de la cortina. Duia un cistell de mercat.

-Que no hi és en Juanito?

Vam fer que sí; la dona no se'n va voler anar. Els seus ulls resseguien els cables i la càmera. Una certa emoció d'escenes imprevistes s'escolava pels seus ulls.

El sostre de la nau és barroc, policromat. En Vicent Andrés Estellés venia amb nosaltres i ens va dir, molt disgustat, que en Fuster volia fer rebaixar el sostre.

-És que a les nits et geles, aquí. Sobretot a l'hivern.

Les parets són plenes de quadres, de dibuixos, de pintures. Hi ha tot un tros ple de taques; han quedat com vetes d'humitat que arriben fins a baix.

-La dona de dalt -ens explicaria després en Fuster-, que es va deixar les aixetes obertes. Sort que la vaig trobar.

-On era?

-A l'església, on vols que sigui?

En un dibuix, es veu un Fuster prim i amb el nas d'ocellot. El comparo amb la figura d'ara i m'adono que abans, aquest nas era més agressiu, menys segur. Ara, tot el cos d'en Fuster ha adquirit una certa seguretat: fa panxeta i un inici de papada li tapa gairebé tot el coll. Passeja la seva figura per entre els seus paperots, revistes disperses, fitxes desordenades, llibres amuntegats. Tot plegat fa l'efecte d'un desordre una mica estudiat; en realitat cada paper, cada llibre, cada fitxa és controladíssim pel seu amo. Contínuament fa referència, en converses i als seus escrits, a citacions erudites que només una extraordinària memòria, ordre mental i les fitxes, sempre a l'abast, poden fer possible. Al passadís ombrívol, ple de prestatges de fusta granolada, hi ha uns arxivadors grisos, metàl·lics.

7.4.01

Ahir a Sueca, amb motiu de la presentació de L'Espill, poguérem veure l'estat actual de la casa de Fuster, a Sant Josep 10. Una estranya impressió de desolació. La casa està en obres, oberta per la part de darrere, sotmesa a una intervenció dura que pretén unir-la, mitjançant un pati comú, a l'edifici del costat ja adquirit per l'ajuntament i convertit en Biblioteca Suecana, i que en farà finalment, dels dos edificis, un centre cultural. Ara, però, el número 10 tot està buit i com esventrat. L'espai habitat per Fuster, un espai viscut amb la intensitat d'un temps diferent, es troba gairebé arrasat. Instantània carregada de simbolisme. Resta per comprovar si de tot plegat n'eixirà, com si fos la destrucció que precedeix un renaixement, un espai nou i puixant capaç d'enllaçar amb aquell recolliment ple d'energia intel·lectual. No ho sabem. Potser sí, potser a la fi el resultat serà digne i evocador, productiu. Però, ara com ara, aquesta manera de fer impossible de reconèixer l'escenari de la vida de Fuster produeix una inevitable sensació de tristor. Pel seu llegat, pel seu temps, pel destí final d'un dels esforços culturalment més valuosos, i políticament més generosos, que han produït els segles en aquesta terra incerta i ara també, fins a un punt que fereix, arrasada.

Joan Fuster

De vegades...
Si pausadament a casa
comence alguna cançó,
et recorde, sempre viu,
i escrivint al teu racó.
Sovint...
Quan tinc dubtes del que escric
i tinc l'enginy mig travat,
potser per inèrcia, em dic:
"Ja li ho preguntaré al Joan".
Saps amic...?
A mida que passa el temps
més em pesa al cor el teu semblant
perquè sé, i això és tan trist!
que mai més no et trobaré, Joan.