Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El topònim Sueca prové de l'àrab "Suayqa", diminutiu de "Suq", que vol dir mercat. Aquest origen etimològic anul·la, en part, la seva vinculació històrica amb la Sicania ibèrica i la romana Sucro. Ara bé els primers establiments humans es van produir a la muntanyeta dels Sants, on s'han trobat restes del Paleolític Superior. En qualsevol punt del mercat serà oportú llegir el fragment de L'últim roder, de Josep Franco que situa l'acció en l'antic mercat, així com un altre de Quan anàvem a l'estraperlo, de Víctor Labrado.
El mercat de Sueca, més antic que el mateix poble, s'instal·lava al carrer de la Fillola, al carrer de Sant Cristòfor, al carrer d'Utxana, al carrer del Barrot i encara a molts d'altres. Cada divendres, de feia segles, una gentada impressionant s'apretava al voltant de les parades de la carn, de la roba, del peix, de les espècies vingudes d'Amèrica, dels animals de ploma amb el seu guirigall eixordidor. Tots, mercaders, compradors i simples observadors, suaven com si cavassen, malgrat que ja era ben entrat el mes de novembre.
Allà baix, entre els colors vius de les peces de roba, dues dones discutien amb la venedora el preu d'un retall que volien comprar. Més avall, amb la pell del mateix color bru que les seues obres, un venedor de peces d'argila, rodejat de botiges, cànters, llibrells, cisternes i cossis de diverses dimensions, predicava les excel·lències de la seua mercaderia i convidava els homes a tastar un glop d'aigua de la seua botija meravellosa, que la conservava freda com la d'una altíssima font. En un altre lloc del mercat, entre els crits indiscriminats dels animals que s'amuntegaven els uns damunt dels altres, hi havia dones i homes que comparaven preus i mides, caminant amb dificultat entre les gàbies. Hi havia gàbies de totes les grandàries, plenes de gallines, de pollets, d'ànecs muts, de titots o galls d'indi, de coloms peters i fumats. Algú oferia pitxers de saborós arnadí acabat de coure, calent encara, i una dona, acalorada i despentinada, corria perseguint un xiquet que li havia furtat les espardenyes acabades de comprar.
El pobre Eugeni anava amb la boca oberta, deturant-se davant de cada taulell i mirant, amb especial interés, les xiques que passaven. Ximo havia d'anar sempre estirant-li el braç, perquè tenia pressa i volia anar a uns llocs molt concrets: les parades on els ramaders venien els seus cavalls, els seus ases o les seues mules i, sobretot, la taula que feia de llotja, ben vigilada, on els recaptadors dels consums cobraven els impostos de totes les mercaderies que entraven i eixien de la vila, entre les cares serioses i fosques dels forçats pagadors.
Quan eixíem pel món en la bicicleta a estraperlar, a vegades ens ajuntàvem una colla i féiem una paelleta per a sopar. Uns dies millor, altres pitjor. Em recorde un dia, a Sueca, que vaig arribar a poqueta nit a l'hostal del Calderer. Era un hostal prop del mercat, tenia una entrada de carro i després un pati molt gran. Allí dins, vora la paret feien les paelles. Cadascú la seua. L'ama els venia l'oli, l'arròs i la llenya, si afegien alguna cosa més de verdura, o de safrà, el que fóra, s'ho havien de portar ells, o comprar-ho en alguna botiga. Tota la banda de la paret, de cap a cap, l'ocupaven les paelles. Les feien a terra, sense ximenera ni res. Era un corral.
Jo m'havia decidit a anar a Sueca, que feia més por, perquè havies de travessar el riu i els ponts solien estar vigilats. Però allí l'arròs estava vint-i-cinc cèntims més barat, i en cent quilos que carregava jo, la diferència era de vint-i-cinc pessetes netes, que et guanyaves. Un home anant a jornal no arribava a les vint. Era una temptació. Toca, au: qui no s'arrisca no pisca.
Vaig arribar a l'hostal i un dels que es feien la paella era de la Font: Vicentet, vols sopar? Vine i soparàs amb nosaltres. N'hi havia alguns més del poble, entre ells un barber: Xe, Vicentet, no cal que busques. Vine-te'n amb mi a carregar. Ja he fet el tracte i m'han dit que hi puc dur companyia. Sense fer una passa, ja tenia sopar i càrrega.
Vaig sopar malament. Dret, quatre cullerades de paella. Érem més convidats que arròs. Amb la panxa buida es pot dir, ens n'anem aquell i jo a carregar, en un carrer que hi ha darrere de la casa de les xiques. Jo dic: Mira on hem vingut. Per allí passàvem tothora, perquè Sueca tenia això: que entraves al poble i la primera cosa que et trobaves, venint per Cullera, era la casa de les xicones. Sempre n'hi havia algun que volia parar allí primer. Jo no ho trobava bé: Xe, això quina serietat té? Home, si anares de festa, encara bé, ho entenc, però anant de faena, els diners que encara no t'has guanyat te'ls gastes en dones, la família a casa esperant-te com qui espera a Déu. Això no tenia trellat. A vegades els feia desistir, a vegades teníem alguna baixa. Aquella nit no era el cas, perquè només n'érem dos i el barber ja tenia una edat. Ni ell ni jo no érem de putes.
Entrem a la casa, a la faena a què anàvem. Jo carregaré cent quilos. El barber fa: Xe, jo no tant. Jo amb setanta-cinc en tinc prou. Ja estava tot parlat. Vam pujar a la cambra, vam pesar i quan treia jo el primer sac, de trenta quilos, perquè jo en carregava trenta davant de la bicicleta i setanta darrere, entre el muntó d'arròs i l'escala, havia de passar per baix d'una corda travessada de paret a paret, amb una penjada de llonganisses, que feien una bona olor. Em van fer gola. Baixe i deixe el sac a la bicicleta. Jo dic: Ara quan torne a carregar l'altre sac, t'ho diré. Es veu que en aquella casa estaven bé. Mataven porc i tot.
Altres indrets de Sueca: