Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La muntanyeta dels Sants assoleix els 27 metres d'altura del nivell del mar. La construcció de l'ermita que la corona data de 1613 i va ser remodelada el 1966.L'edifici és una nau rectangular, diferenciada en dues parts, una civil i una altra, de religiosa. La civil, durant els anys utilitzada en funció d'hostal, conserva una cuina valenciana del segle XIX. La religiosa és una ermita d'arquitectura d'aire molt popular orientada cap al sud. Un atri d'arcs ogivals ens dóna la benvinguda. A l'interior ens esperen dos sants, els Benissants de la Pedra, Abdó i Senén, restaurats després de 1939 pel pare de Joan Fuster. Amb una panoràmica excel·lent sobre Sueca i tota la Ribera Baixa, amb extensos camps d'arrossars al nostre davant, escau llegir diversos fragments de Josep Pla, Joan Fuster, dos poemes de Vicent Andrés Estellés i textos de Josep Lozano, Josep Palàcios, Marc Granell i Manuel Baixauli.
Des del cim de la Muntanyeta s'albira una de les contrades més belles de la terra valenciana. Una plana neta, oberta, constel·lada de casetes i de pobles amb llurs campanars disparats cap al blau. D'una banda, la limita la línia cerúlia d'unes serres llunyanes; de l'altra, l'Albufera i el Mediterrani, tan harmoniós.
Cada dia de l'any dóna un encant diferent a la Partida. Mirem-la en esta nit de maig: la Muntanyeta està voltada d'un espill inacabable en el que el cel ha sembrat les seues estrelles; l'oreig rellisca suaument sobre l'aigua, i, en alguns camps, els brins recent plantats es vinclen al seu pas. O en este migdia de juny, en què el sol posa banderes de blancor en les parets de l'esglesiola, i als camps es belluga una gamma indefinible de verds. O en este capvespre setembral, amb l'horitzó esclatat en or, competint amb les espigues corbades i denses que va segant el llaurador. I, en maig, en juny, en setembre —tothora—, notarem una aroma forta i aspra de maternitat eterna. I, també, sempre, al lluny, es sent una remor, com lliris en trencar-se sobre marbres antics, que anuncia la Mar Nostrada...
A primeres hores de la tarda, el conseller-síndic de l'Ajuntament de Sueca, el senyor Cortès, ens invità, a Fuster i a mi, a visitar l'ermita de la Ribera, l'ermita de Tots Sants — però la meva memòria és incerta en el nom de les ermites i en moltes coses més. El senyor Giner, de Cullera, vell i cultivat amic de Fuster — erudit local —, ens portà amb el seu cotxe fins al lloc proposat pel senyor Síndic. La ribera del Xúquer és una considerable plana situada al sud de València, que té en un dels seus punts centrals (des del punt de vista de Sueca) un petit pujol, sobre el qual hi ha una ermita del segle XVIII, bellíssima, des de la qual es domina un panorama de camps d'arròs, ara segat i recollit — desert — que em semblà molt apreciable. El vell camí veïnal que va de Sueca a l'ermita ondula entre els arrossars és molt ben tingut. El contrast entre tants camins útils i abandonats és desesperant. Sempre he cregut que els millors paisatges són els productius, i en aquest país de clima tan esfotrassat, més que en qualsevol altre. Així arribàrem al peu del pujol i pujàrem, a peu, fins a la porta de l'ermita. El síndic tenia la clau i obrí la casa. L'impacte és instantani.
Després sortírem de l'edifici i, per contemplar el panorama, hi donàrem la volta. Aparegué, sobre els quatre punts cardinals, la ribera del Xúquer, amb les bancades d'arròs que es perden en la llunyania. Havent plogut tant aquests últims dies, molts estan inundats i el sol de la tarda es bolca sobre les taques d'aigua tèrbola i fangosa. Aquesta és una de les grans planes del País Valencià. Pel meu gust, l'efecte que produeix és potser una mica monòton però inoblidable. A mi m'agrada la monotonia del benestar de la gent. Tinc un horror per la pobresa. Aquesta plana és ben cultivada. Ja està bé. A la tarda—essent molt clara—de vegades sobre aquesta plana hi ha una mica de boirina—la perceptibilitat és precisa i dibuixada.
El paisatge és realment magnífic. Pel cantó llevant es veu la cinta del mar, avui assolellat i en calma. Sobre aquesta cinta emergeixen uns edificis alts, que són les baluernes del turisme de la part sud de València.
Als mateixos afores de Sueca una creu commemorativa assenyala el començament d'una senda a l'Oest, marjal a través, que mena a la Muntanyeta dels Sants. La Muntanyeta no és sinó un cimadal insignificant, adornat amb mitja dotzena d'oliveres i un ermitori per als sants Abdon i Senén, advocats contra les pedregades. Però des de la seva terrassa es pot contemplar la més gran i més profitosa planícia d'arrossar del País Valencià. Només en el terme municipal de Sueca se'n cultiven ja unes 6.600 hectàrees, amb un producte mitjà de 39.000.000 de quilos per collita. Afegim-hi la xifra corresponent als termes veïns —Cullera, Sollana, Albalat de la Ribera...—, i tindrem una idea d'allò que abraça la nostra vista: aquells números s'inflen fabulosament.
Si és per primavera avançada, el viatger es creuria encallat en el centre d'una quieta llacuna: l'aigua ocupa la inacabable superfície, i únicament la línia prima dels marges i les motes que separen uns predis dels altres i les casetes disseminades trenquen la seva estricta aparença de cristall. Més tard, les plantes espunten, omplen els camps de verd, espiguen, es dauren amb el rigor de l'estiu, i una olor aspra, penetrant, olor a feracitat potent, pesa sobre l'aire càlid. A principis de setembre se seguen les messes, i després la terra queda en el seu ocre original, deserta, en un repòs que sembla desolació. Un cicle de variacions sobre el mateix paisatge.
En hivern, les marjals arrosseres encara tenen una altra aplicació: es converteixen en vedats de caça. Els camps baixos, tornats a inundar, s'utilitzen per a tirades d'aus aquàtiques: les pobres palmípedes, que de pas cap a un Sud més benèvol es posen a picotejar els residus de l'arròs, serveixen de fitó a les escopetes esportives. Els caçadors s'agotnen en bocois submergits en l'aigua i dissimulats en brosses, i disparen contra les fotges i els ànecs reials que es confien en les pures matinades de desembre. Les partides de la Caldereria i del Malvinar, a Sueca, i del Saladar, a Cullera, es cotitzen molt alt a l'hora de subhastar-se les places cinegètiques.
Hom recorda aquelles festes alegres i honestes, sota el sol violent de juliol... La vigília dels Benissants, la veta daurada del caminàs que duu a la Muntanyeta, s'omplia de gent i de cridòria, sobre la que volava la cançó de bronze de la campaneta. Els voltants de l'Ermita eren plens de devots, i de l'ogiva anacrònica sortia la melodia litúrgica de les Vespres o els Goigs, tremolant pels aires i en els cors... A l'endemà tornava el romiatge a oir-hi la Missa: allà dalt, a l'esguard de la plana immensa, d'un verd decantant-se al groc esperançador, les pregàries eixien de llavis i ànimes més netes, més fervoroses.
A l'altar de l'ermita, les imatges de sant Abdon i sant Senén fan una impressió relativament trista. Són, per cert, obra del meu pare, que es guanyava la vida —la d'ell i la meva, cal dir-ho tot— treballant fusta amb la gúbia. Durant la revolta del 36, algú va cremar els antics simulacres dels Benissants, i després del 39, quan tot hagué de tornar a ser com sempre, el clero ordenà refer-los. El meu pare reproduí atentament les escultures desaparegudes, valent-se de fotografies més o menys clares. Els models resultaven poc brillants. A la parròquia de Sant Pere, a Sueca, n'hi havia unes altres, barroques, airoses, en actitud intermèdia entre la dansa i el repòs, que resultaven prou elegants. Però s'imposava la retroacció més literal, i en conseqüència, la manufactura hagué de ser anodina.
Mai no he pogut discernir quin dels dos és sant Abdon i quin és sant Senén. Tots dos van vestits amb faldilles i mantell, com correspon a raons iconogràfiques que se m'escapen.
I segons com vingui el calendari —cal fer-ne, de nou, la indicació expressa—, la immensa esplanada presenta una cara diferent: ocupada per l'aigua, com un espill infrangible, unes voltes; eixuta, amb els terrossos en descans, exhaustos després de la sega, unes altres; i amb els brins verds, quan hi han plantat la planta, i a continuació, tota la gamma dels verds possibles, fins a incidir en el groc, amb les espigues madures, un groc obscur o apagat, al final... Només un dèbil monticle s'hi interposa, però és tan poca cosa que gairebé no es fa notar. Un camí lateral ens hi portarà, i convé aprofitar-lo. Es tracta de la Muntanyeta dels Sants, i aquests "sants" són sant Abdon i sant Senén, protectors de la campanya contra determinades intemperàncies del clima.
En alguns llocs, els comprimeixen el nom, i en diuen "sant Nin" i "sant Non". Nosaltres solem denominar-los "els sants de la pedra", o més dialectalment, "els benissants", que potser equival a "beneïts sants". La "pedra" és la calamarsa. Per això, doncs, l'àmbit de devoció que aquests taumaturgs dominaven fou molt vast: incloïa quasi tots els Països Catalans, i la Provença, i, sens dubte, més terres de pagès. L'amenaça aflictiva del granissol —granísol, en el costum local— ha estat sempre un dels escassos motius que han induït els llauradors de tot arreu a practicar la pregària. Una calamarsada forta podia destruir les collites. I calia mirar d'evitar-ho. Avui existeix un venturós dispositiu científic que ho resol: uns coets que dispersen la nuvolada temible. Abans, però, no hi havia més remei que acudir a recursos miraculosos.
Benissants. Introducció
Predominant, amagada entre els pins,
tanta blancor de netedat domèstica,
un davantal de gesmils i geranis,
el naixement familiar de l'aigua,
pedra que té qualitats cristal·lines,
oh tron humil, trona dominical,
damunt la pau dels arrossars, extensa,
com una mar d'una dèbil verdor
ran dels canals i els camins innombrables,
oh breu turó graciós i propici.
Jo t'he creuat, una nit, fa molts anys,
alguna nit de la vida anterior
de la qual tinc alterna noció,
i he vorejat el teu secret encant.
Mai no he gosat de rompre el teu silenci,
l'ombra de pins, de parres i piteres.
Ara he pujat al teu cim, i vull dir
inútilment tot allò que he sentit,
oh colomer amb remor de colomes
oh la remor d'invisibles colomes
i un sol molt lent i demorat que no
se'n vol anar i agraeix tant el dia.
He retornat a la meua infantesa,
atarantat per l'olor de pinassa,
per una mel secreta de pitxeres,
endevinant didals d'aigua d'aljub.
Amb molts pocs mots, amb mots de rajoleta,
voldria dir el meu agraïment.
L'ermita té fondària d'aljub.
Amb castedat femenina de pit
que sent pujar una llet novençana,
oh pit rodó, maternitat complida,
ara he pujat al teu silenci, vidre,
ara he pujat a un regne de cigales
Quedaven lluny, en la mar de verdor
salts i crits roncs de populars granotes.
Per lents graons arribava a l'altar.
sentia el cor petit com una nòvia,
petit i humil com una criatura,
amb pas incert, amb pupil·la rompuda
per un amor de molt confusa arrel.
Ara he pujat a l'extensa esplanada,
ara he gosat arribar al silenci.
Venint de Catalunya i viatjant per la carretera del litoral de l'antic regne de València, l'espectacle de veure com les muntanyes de ponent s'acosten al mar o se n'allunyen és apassionant. Quan se n'allunyen es produeix una plana rica i benestant, admirablement cultivada. Quan s'hi apropen, i gairebé sempre s'hi apropen massa, es produeix una cinta estreta i exhausta de cultiu, extremament precària per a viure.
La sega imminent
L'estiu va acabant, minva la calor,
s'eixuguen els camps, l'arròs ja fa goig.
Pròvida collita mostren tots els camps,
els homes comenten que serà un bon any.
Monquili o Benlloc, arròs sempre arròs,
Bomba o Panxablanca que fa el ventre gros.
Com veus conegudes d'accents seculars,
se senten campanes en el llunyedar.
Als tocs de migdia s'enlairen frisoses
les blanques gavines formant un esbart.
El mar s'endevina, la sal s'hi pressent,
la terra batega d'un amor ardent.
Som enmig setembre, molts dels arrossars
són colrats d'or vell i a punt de segar.
Les messes onegen amb suaus moviments,
el cel s'envaneix de blau resplendent.
El cald vent terral, que constantment bufa
venint del Besori, per instants s'hi atura.
L'olor seminal, de vida fecunda,
intensa, cabdal, la marjal inunda.
Muntanyeta dels Sants
Que nostra que et sentim, i tan menuda,
varada en el marjal, sens companyia,
que nostra i que tranquil·la en ta alegria
severa i mineral, de penya ruda!
Menysprea el teu perfil l'aspresa aguda
i l'alçària impassible. Simple, pia,
l'ermita, amb tensa alerta de vigia,
presideix l'arrossar perfecta i muda.
Escapat del ponent, l'ocell s'acosta
a buscar-te el seu niu en l'olivera
que tu li has preparat senzill i a posta.
Ets completa. En la branca reposada
la vida es redueix, tendra i lleugera,
i mor una claror recomençada.
Arrossars incipients
Aigua feliç, estesa en la planura,
feta mirall simètric i lleial;
espai per a la joia vegetal
que el temps ha de portar amb sa ventura.
La nit sobtada, contrafent l'altura,
cobreix les estrelles noves la marjal:
cada estrella una brinca cereal;
cada brinca, una prova de llum pura.
Un núvol passa, i s'estremeix el vel
d'aquesta dolça calma: fuig, i al cel
es desperten lleus ecos de temor.
I hi ha en l'aire molta primavera
acumulada, i una flor que espera
que l'alba li aconselli el seu color.
Muntanyeta dels Sants
Sota el cel de juny
una mar verda
madura lentament
somnis daurats.
Com far de blanca llum,
guaita de pedra,
vigila eternament
la muntanyeta,
voltada de perfum
de brisa tèbia
de sol i sal.
És hivern, els arrossars són de color d'ombra torrada, de fang eixut; l'estació més trista, en què menys resplendeix la marjal. A mitjans de maig ompliran els camps d'aigua per a la sembra i la plana serà un llac immens fragmentat com un trencaclosques pels marges dels arrossars, un llac com el que era fa segles, abans que els camperols n'aterraren la major part i la convertiren en conreu. Els últims dies de maig sembraran les llavors, els camps començaran a enverdir-se i seran verds del tot a entrada d'estiu, un verd intens que anirà esgrogueint-se a poc a poc, a mesura que madure l'espiga. A finals de setembre o principis d'octubre, els camps s'ompliran, primer, d'aquells insectes gegants, metàl·lics, que anomenem segadores, i més tard, als capvespres, de focs on cremarà la palla. La plana esdevindrà un infern amable, difícil de respirar. A mitjans de novembre els camps, inundats de nou, esdevindran espill enlluernador del cel i dels núvols imprevisibles fins que, a l'hivern, l'aigua desapareixerà i hi restarà, només, el fang marró, color d'ombra torrada, aquest fang que l'home que camina té sempre al davant i que potser no mira, o mira cec, sense veure'l.
I és el cas, sobretot, dels reportatges que fa sobre aquell individu de Palmeres que ix cada vesprada a caminar i a qui filma de lluny, sense que ell ho sàpia, al llarg de la planura que s'escampa així que un deixa el poble i s'endinsa a l'espai que en un temps remot fou albufera, i que ara són camps d'arròs esmicolats per camins i séquies, peces d'un trencaclosques immens.
Altres indrets de Sueca: