Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els orígens del Perelló estan lligats a la pesca i a la regulació dels nivells de les aigües de l'albufera per al cultiu de l'arròs. El primer nucli de població es va conformar gràcies als pescadors de l'Albufera, que van aixecar barraques i altres habitatges entre el mar i el canal. Sobre traça natural o no de la desembocadura del Perelló no hi ha acord. El Perelló, en el marge dret del canal o gola, se situa a 3 metres sota el nivell del mar, envoltat pel Parc Natural de l'Albufera. En el canal unes comportes regulen el nivell de les aigües en l'Albufera, d'acord amb les necessitats agrícoles, i per impedir que en dies de mar gruixuda hi puguin penetrar les aigües salades. Pel nord limita amb El Perellonet, pedania pertanyent al terme municipal de València que s'alça en el marge esquerre del canal. El cert és que fins al 1971 en què va ser construït el portet, aquesta desembocadura que popularment es coneixia com a gola, s'aterrava amb els temporals de llevant. va ser oberta al mar per fer possible el conreu de l'arròs. El topònim possiblement està lligat al buidatge de les aigües dels arrossars, ja que d'aquesta acció se'n deia entre els llauradors la "perellonà". Situats en algun punt del port podem llegir un poema de Vicent Andrés Estellés que en parla i un altre de Marc Granell que va dedicar a les barques de pesca que hi reposaven.
El Perelló de Sueca, on tants del meu poble anaven a pescar llobarros en les aigües dolces i albuferenques del Pantà, mentre les dones i la menudalla nadaven en el mar; ells, nuetets, elles, cobertes amb grans bates castament feixugues, que, de vegades, les ones bromeroses arromangaven, deixant a l'aire una cuixa més opulenta que les del Rubens, inclús la galta corresponent, enmig de la cridòria frenètica de les pudibundes matrones del voltant...
Em veig en la barqueta parada enmig de les aigües tranquil·les, al costat de mon pare... Ell, assegut en una cadira baixa de bova, mantenint recta, no sé com, la llarga canya, i ben tens el llarg fil... Jo, armat a ell. La cadireta i la petita canya infantívola semblaven de pur joc. Però treia peixets. El suret es capbussava i la punta de la canyeta tremolava amb una vivor quasi elèctrica. ¡Què gran semblava cada peixet menut! Els veritablement grans eren els crits de goig del monyicot. El pare recomanava enèrgic el silenci assenyalant els altres pescadors; era, però, una energia joiosa, plena de bondat, d'enamorament patern. I, desentenent-se de la pròpia canya, cada minut, desenganxava pulcrament el peixet de l'ham... I, si era molt menut, proposava tirar-lo a l'aigua i que tornara a sa mare...
-Es farà gran i tu el pescaràs l'any que ve.
L'Albufera i altres coses
Al capvespre, l'Albufera m'oferí una visió fantàstica, plena d'una llum rogenca. Però, tot anant cap a Sueca, vaig girar la vista i tot el que havia vist de bonic se'n va anar en orris. Pètries moles de ciment, que fan de cases, altes i mediocres, serveixen de galliners humans, sense cap mena de protesta. Alguna persona de veritat, en trobar-se enmig de barris plens de gent i de porqueria, s'hi sent perduda. És normal. L'Albufera és obra de la naturalesa. Els edificis de l'altra banda són obra de l'especulació de l'home d'avui. Arquitectes i urbanistes han canviat d'amo. Abans treballaven per al poble, avui només per la moneda. (Cal dir, això és clar, que hi ha excepcions, com en totes les coses.) Sobre la lluminositat d'aquest indret del País Valencià han passat, durant quaranta anys, ombres tenebroses. Recordo aquells arquitectes-artistes del GATCPAC (Torres Clavé, Fàbregas, Sert, etc.) que amb l'aprovació del Govern de la Generalitat, durant la II República, havien assenyalat, i en molts casos demostrat a través del funcionalisme més estricte, com es podien fer construccions populars a la costa mediterrània, tenint en compte el paisatge i els seus habitants. La carrera podia donar diners, però, a més, hi havia una tasca social al servei del poble. A l'Albufera, claror lluminosa. Al seu mateix costat, ombra. Voldria que el doll de llum que reflecteix aquest paisatge ens assenyalés els camins i les obligacions que en aquests moments tots tenim per arribar a un final, discret però honest, en la reconstrucció de la nostra terra. Però temo que, aquesta llum, molts no l'han vista, enfosquits encara els seus ulls i els seus sentiments per la tot just passada tenebra i per les ombres dels seus descendents.
La perellonà
Són seixanta dies la perellonà,
de l'u de novembre al dia Capdany.
Cada any comença el dia Totsants,
tancant les tres goles que donen al mar.
Perquè l'aigua estanca dorma sobre els camps,
per a fer de nou molts bons arrossars.
Cosa que sol fer, sumant l'Albufera,
un mar xicotet de Silla a Cullera.
Un espill gegant com un escaquer,
a migjorn llampant pel sol joganer.
En cel desmaiat, la brisa del mar,
sospir esperat, el fred fa minvar.
I mirant-se en l'aigua planeja volant,
regina de l'aire, una corba errant.
Les barquetes del Perelló
Al portet del Perelló
les barquetes, amarrades,
canten juntes la cançó
del xip-xap, emmurriades
perquè avui els pescadors
arriben tard a traure-les
per la gola a poc a poc,
sota un cel inacabable,
al mar obert i grandiós,
amb les seues ones braves,
que és on es troben millor,
per fi lliures, sense amarres.
Altres indrets de Sueca: