Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A l'antiga Casa de la Vila, del tot remodelada, avui hi ha instal·lacions municipals com el Conservatori de Música. En aquest lloc és tancat Josep Anjub, el protagonista de la novel·la de títol homònim d'Andreu Carranza. Així, doncs, a dintre o davant la façana és un bon indret per llegir dos fragments en què Anjub explica els seus neguits davant la disjuntiva que serà ajusticiat. A més a més, d'un altre fragment del Llibre de les set xibeques. La riuada, que planteja el descontent de la població davant la instal·lació de la central nuclear. Com que la Ca la Vila moderna és a tocar també podem llegir els textos proposats al seu davant.
Tancat al calabós de Ca la Vila d'Ascó, espero que arribi el 12 de novembre, dia en què me donaran garrot en execució pública, aquí davant mateix, a la plaça de la Verdura. Una vegada complida la sentència, és la meua última voluntat que totes estes cartes siguin lliurades a mà a mossèn Joan Villaseguí, rector de la parròquia d'Ascó.
Les queixes del nou Ajuntament van canviar l'estratègia de l'empresa, que va semblar més disposada a acceptar les reivindicacions del poble i a escoltar les seves autoritats. El senyor Carles Fucalier, però, quan ca la vila va ser ocupada pels antinuclears, quedà en un segon terme. Mai no perdonaria el menyspreu. Havia perdut el poder polític local. Però el més greu de tot allò, segons la seva opinió, era que havia caigut en mans d'uns pobres desgraciats, un sastre carregat de fills i un capellà revolucionari. No obstant això, encara mantenia una situació de poder i d'influència: feia entrar a treballar a la nuclear molts homes i en privava d'altres.
En el poble es vivia un caliu polític i social molt intens i l'empresa, en veure's empaitada per les protestes i per les exigències de permisos i llicències del nou Ajuntament, inicià una tàctica nova per callar les boques dels descontents i va començar a llogar homes i dones d'Ocàs. Tot formava part d'un pla per a comprar el silenci de la població. Primer van comprar la terra i després, la gent.
Aleshores la nuclear pressionà indirectament els treballadors del poble, aquest era el preu que els va fer pagar. I de forma callada esclatà una guerra interna ferotge. Famílies senceres vivien sempre amb la pressió constant, amb la tensió viva al carrer, als bars, a les tendes, a les mirades, als gestos i a les paraules. De moment encara no havien arribat a les mans. Els pronuclears prosperaven, es compraven cotxes, cases, apartaments a la costa, i deixaven els conreus erms i els antics corrals buits. Els diners de la central eren una temptació molt forta, al cap i a la fi, tal com deien alguns, la nuclear l'havien de fer, per tant era lògic que la gent del poble i de la zona, que en definitiva serien els més afectats, aprofitessin l'ocasió. Molts comentaven:
—N'haurien de fer deu, de nuclears.... Una al costat de l'altra! Així tindríem feina tota la vida!
Ara que me trobo tancat al calabós de Ca la Vila d'Ascó, quan porto tants dies escrivint, sé que les llavors que vós i els llibres vau sembrar dins del meu esperit quan era un xiquet i durant els primers anys de la joventut van caure en terra erma. Un bancal perdut, que mai no va ser llaurat per les ensenyances d'altres mestres, que mai no va ser adobat per les contínues lectures que necessita una bona instrucció, i per molt que diguin que el molt llegir fa perdre l'escriure, crec que els hòmens han de beure fins a rebentar de totes les fonts dels llibres que altres hòmens han escrit abans d'ells, d'aquells que han sobresortit per damunt de tots i ni el pas del temps ha pogut arraconar a les calaixeres de l'oblit. Només d'esta manera se va eixamplant l'enteniment i se poden arribar a comprendre els secrets de la persuasió que amaguen la màgia dels mots encadenats d'un llibre. I també és ben cert, mossèn Joan, que si el temps no acompanya i l'home no sap trobar la primavera del seu temps, lo repòs d'esperit sobre la terra propícia, per moltes fantasies que rondin pel cap, aquella tendra planta que només creix amb la llum de la raó mai no podrà florir. [...]
Penso tot això ara que me trobo escrivint a la presó, veient com s'acosta el dia que me passaran pel garrot. I un clau se me clava al cor perquè és molt trist per a un home que hagi de trobar el desitjat temps de solitud i de calma dins l'enganyosa serenor del calabós, esperant l'execució, sabent lo dia i l'hora que ha d'arribar la dalla de la mort i la manera com ha de ser. Lo pitjor turment per a un home, quan té ús de raó, és saber com ha de morir i el dia que ha de traspassar. La incertesa del temps futur és un regal que la Providència dóna a l'home, i és com si li digués: «Au, va, xiquet, vés fent via! Camina per tu sol i vés-te obrint la senda que vulguis! Ets lliure per escollir la direcció i mai no sabràs allí on s'acaba... I procura no errar gaire, i que la marrada no sigui gaire gran, que encabat hauràs de passar per l'adreçador». I naltres vivim en la plenitud. Mos pensem que el camí no té final, i això, segons com se miri, és també una grandesa, un secret que ningú no pot profanar. Sempre s'ha dit que els temps passats van ser millors, això no ho vull posar en dubte, pobre de mi, però ara que només me falten unes setmanes per anar a l'altre barri, el que compta són los dies que vindran i no els que ja han passat per molt bonics que hagin sigut. Per això mateix penso que, en posar una fita a l'existència, és com si m'haguessin enterrat de viu en viu. I potser és per això mateix que us vaig demanar el paper i la ploma. Tal vegada, com que sé que ja estic mort en vida, l'únic que me queda són estes paraules, que, com podeu veure, tampoc no són gran cosa.
Altres indrets de Ascó: