Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és un bon punt per admirar, si el nivell de l'Ebre ho permet, la silueta de la barca enfonsada que feia el pas del riu, just a la punta sud de l'illot del Mal Pas. Una posició també bona és just en el revolt per on es trenca per anar cap a la deixalleria i el camp de tir, malgrat que hi fa de mal parar amb el cotxe. A l'ermita situada als nostres peus, en una plaça enjardinada al costat de la via del tren i del riu, s'hi guarden els exvots dels llauters, oferts a la seva patrona. Conta un llegenda que uns llaüters, enfonsant-se'ls el llaüt, foren salvats en aquest punt per la miraculosa intervenció de la Mare de Déu del Carme. Hi seran de bon llegir, tenint al davant una bona panoràmica, diversos fragments del Llibre de les set xibeques. La riuada, d'Andreu Carranza, un dels quals narra l'enfonsament d'un llaüt.
L'Albert i Ramonet eren els únics testimonis de la vila dels darrers moments de la barca. Miraven amb amargor la sama d'un dels llaüts que surava enmig del riu. Un cop d'aigua trencà les amarres i se la va endur. La nau s'aferrava al llit del riu, era una lluita temible contra la violència del corrent cabalós que l'arrossegava de forma implacable. Una part de la barca va apropar-se a la vora. Lluità amb totes les seves forces i s'embarrancà a l'almadrava, s'ocultà davall dels grans àlbers, els salzes i el canyar de la vora, sota les cases penjades del poble. De tant en tant, el fustam de la nau s'anava desencaixant i els cruixits estripaven la nit com udols d'angoixa d'un ésser que lluita contra la pròpia mort. Els taulons anaven cedint, suraven de cop, el clapoteig retronava per les parets de les cases baixes del poble i anunciava el darrer instant de la seva existència. De cop i volta un hàlit fosforescent emergí entre les canyes que ocultaven les restes dels llaüts mig afonats. Els dos amics van contemplar per un breu instant el perfil d'un espectre que s'elevava sobre el poble. Ramonet sabia que aquell enigmàtic ésser era una manifestació de l'esperit del riu, el mateix que havia fet possible l'art secret dels barquers, que li havia ensenyat l'oncle Miquel. Ara, però, l'esperit de l'Ebre també fugia del riu per sempre.
Dilluns 17 de setembre de 1832
Des del turó més alt s'atalaiaven deu pobles. L'Ebre, al fons de la depressió, era com una immensa serp de plata que corria avall i s'ocultava espurnejant entre els cingles de roca viva del pas de l'Ase. Els dos joves pujaven sovint aquí dalt. Els dies clars escrutaven el vast paisatge que s'obria als seus peus com una catifa colossal de contrastos. Les vores del riu tamisades d'infinites coloracions verdoses, plagades d'hortes i conreus fèrtils de regadiu, al costat mateix les terres de secà, amb conreus d'oliverars i ceps escanyolits que compartien els tortuosos bancals amb clapes de garriga i coscolls immensos. Marges tortuosos de pedra blanca seccionaven les costes de les barrancades fondes que anaven morint de sequera, lentament, a les vores de l'Ebre.
La boira del riu navegava pels carrers i per les places de la vila, i creava una cortina de penombres molt especial que tintava la superfície de les coses i de les persones, com si fos pols que va sepultant-ho tot davall d'un tel blanquinós de vellúria. Pels afores de la part alta del poble, després de dinar es congregaven grupets d'ancians a prendre el sol. Semblaven fardatxos de vellut llustrosos, plens de sargits, amb els rostres vermells i les boines sempre posades. Ells eren els vigilants d'aquell munt de cases, viatgeres de la història, que continuaven desafiant el temps, aferrades a la terra i emmirallant-se en el corrent de l'Ebre.
Els ulls dels vells s'entelaven amb la cendra dels records, fins que la memòria es confonia amb la terra i amb les arrels dels xipresos del cementiri. Asseguts en improvisats banquets, de tant en tant provaven de dibuixar sobre el terra petites imatges del seu passat, conjurs d'un llenguatge que mai no acabarien de comprendre.
L'Albert i Ramonet d'alguna manera se sentien hereus d'Ocàs, de les seves arrels perdudes en l'antiguitat, i de tots aquells vells que es convertien en els eterns vigilants de la història de la vila. En el fons sentien una barreja de por i també d'incertesa en el futur. [...]
Feia una setmana que havien afonat la barca a cops de destral. Aquell atemptat brutal passà desapercebut enmig dels enfrontaments. Al poble ja no li importava el destí de la barca. En canvi, uns anys enrere, quan va desaparèixer de l'embarcador i la remolcaren a les obres de la nuclear, tothom va escandalitzar-se i els homes i les dones d'Ocàs van posar el crit al cel per aquella injustícia. Ara, però, aquell sentiment popular s'esvaí com la boira. La barca havia estat la víctima de la guerra entre la gent del poble.
Altres indrets de Ascó: