Casa de Bladé

Autor: Artur Bladé i Desumvila
Obra: Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre català , 1967

A Benissanet no hi ha gaires cases totalment de pedra, perquè la pedra s'ha d'anar a buscar lluny i resulta cara. S'utilitzen les rajoles fetes allí mateix, a la bòbila del poble, el guix i l'argamassa. Les teules són també de la teuleria local, molt antiga i acreditada. Les teulades són generalment a dues vessants, amb els ràfecs ben acabats i amb canaleres d'obra o de llauna. Benissanet és poble balconer. Són ben poques les cases que no tenen almenys un balcó amb barana de ferro i clavellinera. Les persianes i cortines abunden. De les primeres se'n feien unes de canya, anomenades encanyissats, molt típiques. Les cases s'emblanquinen sovint, per dins i per fora. Això fa que Benissanet sigui una vila clara, un poble sa i net, com el seu nom sembla indicar. Pels carrers, encara que no siguin les dotze de la nit, i encara que sigui pels carrers grans, sempre hi ha una olor que predomina. Un fill del poble que hi senti regularment de nas, podria endevinar, amb els ulls tancats, la temporada i fins els mesos de l'any. Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l'olor de les sènies, plenes d'arbres florits. Juny i juliol porten l'olor del blat i de la palla nova. L'agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. (En qüestió de mates d'alfàbrega, grans i ben tallades, el Raval dels Canterers s'emportava la palma.) Pel setembre, la vila està impregnada de l'olor dels raïms i de la brisa. Durant l'hivern, predomina l'olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.

 

Autor: Xavier Garcia i Pujades
Obra: Memòria de la Catalunya Nova 1957-2000 , 2001

Un dia d'aquell agost de 1971, acompanyat des d'Ascó pel cronista Carmel Biarnès, vaig anar, doncs, a Benissanet (a conèixer Artur Bladé), i a partir d'aleshores he sabut per sempre més on parava en el mapa de la Ribera d'Ebre i de Catalunya (...). Finalment ens vam saludar. Era a la Plaça de la Creu, a la sortida del poble, arran de la carretera que du a Miravet, d'on sembla que arribin les flaires terrisseres dels obradors motllurant els llims de l'Ebre. Era un home ben plantat, de corpenta no excessiva, però ben assentat el tronc damunt d'unes llargues cames que poc abans de deixar de viure rebien l'ajut d'un bastó que molt abans havia estat acariciat per les mans d'un personatge inoblidable: Francesc Pujols, poeta, filòsof, home de gran vida, de qui Bladé va ser amic i amb qui va compartir exili a Montpeller, i posteriorment biògraf, com tothom pot saber acudint al llibre que Pòrtic edità l'any 1967, quan ja en feia sis que Bladé havia tornat de Mèxic on, si no es va morir d'enyorament, poc n'hi va faltar.

 

Autor: Salvador Estrem i Fa
Obra: Obres completes I , 1993

Si alguna vegada anéssiu a Benissanet i trobéssiu pels carrers amples i solellats, clars de cases emblanquinades, d'aquella vila amb reminiscències aràbigues, un home jove qui s'hi passeja lassament amb les mans a les butxaques i els ulls endormiscats, li podeu dir:

—Senyor Bladé; estigui bo.

Ell us contestarà amb una veu nassal i esponjada:

—Adéu-siau.

I sense fer massa cas de vosaltres anirà seguint com si anés a la processó, la seva passejada, amb les butxaques plenes de mans i els ulls plens de son.

En aquells moments, reposa, dorm, refà les energies gastades en el feixuc treball de no fer res, que és la més pesada de totes les tasques i la que més li prova i li agrada.

Artur Bladé, va fent via amb l'esquena dreta, viu de l'aire del cel i del foc de les idees que li recrema l'enteniment i les entranyes.

Si us digués el que sent, us faríeu un tip de plorar. Si us digués el que pensa us esborronaríeu.

És un noi que va sol per tot arreu. És un home en estat caòtic. Observareu en ell un sens fi de trontolls i trasbalsaments interiors que fan posar pell de gallina. El seu cervell, encara no ha trobat el lloc on instal·lar-se definitivament. El seu cor, sembla que sí. La seva bondat s'ha d'endevinar a la sola del pou de les seves idees, que fan fortor de sang i de pólvora. Aquesta bondat seva del fons, fa que la pólvora s'esbravi i que la sang no arribi al riu. [...]

 

I a Benissanet els hortolans van fent la seva vida dolça i planera i ell va passant com una ombra de núvol que s'ha de tornar aigua clara el dia que plogui. Va fent el seu camí, i té una mirada biaixada de compassió pels que s'ajupen i treballen; té un somriure agre i escèptic pels pares de família; esguarda amb una rialleta maliciosa els catòlics endiumenjats que van a missa, i no se'n refia gens; un cristià li fa llàstima perquè això no és cosa d'homes, i s'admira, es meravella de trobar un home bo. La bondat dels altres és el seu punt vulnerable. És l'únic miracle que admet: un home bo. Davant d'un home bo, s'estova, s'entendreix, perquè la bondat dels altres esgarrapa la sola del seu pou i descobreix l'home que vindrà.

Quan guaita el món i les coses del món. ho veu tot molt embullat i molt tèrbol. De vegades trobeu que té raó. De vegades penseu en el mal de cap.

És amic meu i és d'aquella mena d'amics que amb les seves teories contribueixen a afermar més i més les vostres creences. Aquests homes, el dia que es decanten a pensar com vosaltres, arriben a guanyar-vos en sinceritat i fortitud.

Un dia, tot parlant d'ell, em deia un amic:

—Si Bladé fos un talòs, fora una desgràcia; però essent intel·ligent com és, és una llàstima. La seva manera de pensar m'escruixeix, i quan discutim mai no ens podem entendre. Ho empaita tot d'una manera...

Aquell amic no sap que a Bladé, per a que tot vagi bé, no se li ha de parlar amb el cap, sinó amb el cor.

És l'home del pou, i la bondat és al fons, a la sola.