Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de Miravet domina estratègicament el pas de l'Ebre. Ramon Berenguer IV el donà a Pietro della Rovere, mestre del Temple i, així, esdevingué punt de partida perquè els templers s'assentessin a la Ribera d'Ebre i la Terra Alta. És falsa la llegenda segons la qual hi hagué matances de templers al castell de Miravet, el 1307, arran de la persecució ordenada per Felip IV el Bell i el papa Climent V. Contràriament, el rei Jaume el Just es limità a tenir-los reclosos. El castell fou donat als hospitalers, que el governaren fins al 1835. En diversos punts, que dominen el paisatge circumdant, podem llegir alguns textos que s'hi relacionen. Primer un de Joan Maria Pujals (Vila-seca, 1957). Després diversos textos d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907- Barcelona, 1995), el primer ha de ser llegit tenint Benissanet en la llunyania, al mig del pla, més enllà de Miravet, amb les diferents serres a la vista; el segon, ens proporciona una síntesi històrica del castell i, el tercer, recrea la llegenda dels templers morts en la fortalesa. Finalment, Anjub, el protagonista de la novel·la de títol homònim d'Andreu Carranza (Ascó, 1957) compara la duresa d'haver estat tancat a Miravet en una sitja amb la presó de Ca la Vila d'Ascó. I, el mateix autor, a La clau Gaudí, refereix que els protagonistes d'aquesta novel·la fan parada al castell.
Cal fer constar, encara, que aquest campanar de Benissanet formava, junt amb l'església, l'única construcció monumental de tota la vila. Les cases, però, no s'hi redossaven ni oferien la coneguda imatge de "pollets voltant la lloca" que presenten altres pobles de Catalunya. Benissanet és la vila de terra baixa, i, com que el lloc no li manca, ha pogut eixamplar-se i créixer sense obstacles.
No obstant, en tots els horitzons de Benissanet hi ha muntanyes a la vista. Cap al nord es perfila la Picossa, un cim abrupte que es torna daurat a l'hora de la posta. A llevant s'alcen les muntanyes de Tivissa, blavisses i accidentades. (El poble de Tivissa, tot blanc, s'albira com una punta de mocador en el pit blau de la serra).Al sud, puja la serra del Migdia, enllaçada amb la de Cardó, famosa, aquesta, pel seu balneari de renom internacional i pels rovellons que s'hi fan.
Finalment la serra de Cavall (alguns en diuen Cavalls) tanca com una muralla tot el ponent benissanetà. És la més alta de les muntanyes esmentades, però, tot i així, no crec que pugi gaire més amunt dels siscents metres sobre el nivell del mar. Llarga i complicada (fins té un avenc inexplorat), suposo que el nom de serra de Cavall li ve de la seva figura, ja que sembla un llom d'animal, segons d'on es mira.
Aquesta serra, igual que les altres, no és a la vora de Benissanet, sinó a dues o tres hores lluny. Fan una bonica decoració i serveixen, més que res, per a anar a caçar la perdiu i el conill. Són útils també des d'un cert punt de vista meteorològic, ja que sabent-les observar es pot predir, més o menys, el temps que ha de fer. Si a la serra de Cavall, per exemple, hi ha boira cap al tard, és gairebé segur que l'endemà plourà; però si està núvol a Cardó, és probable que faci una ventada. ("Llampecs a la marina, cerç a la matina"). Però això potser era abans, perquè ara, en qüestions del temps, no es pot dir res.
Des del refetor (si és que ho era) es pot pujar —per una escala excavada en el mur interior— a l'anomenada "plaça de la Sang" pel fet de creure, d'acord amb una llegenda sense fonament, que fou ací on foren degollats els cavallers del Temple que no van voler retre's a les forces del veguer de Tortosa (amb motiu de la persecució ordenada pel papa Climent V contra el famós orde) a les darreries de l'any 1308.
La plaça de la Sang, igual que la terrassa superior i totes les muralles de la fortificació, té parapets amb espitlleres. Dintre l'esplanada, o recinte a cel obert, ha estat descoberta una masmorra i una vasta sitja per a guardar provisions.
Si l'àmbit del castell estricte té cosa de 300 m, el perímetre total de la fortalesa —molt irregular, formant replans i acabada en punta per la banda del riu— s'eleva a més del triple. La seva superfície sobrepassa les 70 àrees.
Com totes les obres d'aquest tipus, el castell ha estat engrandit i restaurat a través dels segles, però només un especialista podria senyalar les modificacions i l'època en què foren realitzades. La restauració més visible, àdhuc per a un profà, s'observa a les finestres de la façana. Externament, llur forma sembla de transició del gòtic al renaixentista. De la mateixa època deu ser l'arrebossat dels carreus de la façana i la mena d'esgrafiat que orna les cambres dels dignataris.
Un dels misteris del castell és que no s'han trobat enlloc rastres de cuines ni de xemeneies. No apareixen tampoc escuts ni emblemes de cap dels dos ordes (Templers i Santjoanistes) que van ocupar la plaça durant set centúries.
Amb la llegenda relativa a la degolladissa dels cavallers del Temple, en corre una altra de complementària, segons la qual cada 28 de desembre (dia de la suposada tragèdia), a dotze hores en punt de la nit, tal com cal, el fantasma del Mestre dels cavallers immolats, amb el seu mantell blanc de la creu vermella, recorre la fortalesa i convoca els seus companyons per anar a reconquerir els Sagrats Llocs, però com que no compareix ningú, torna, decebut, a la seva tomba.
Diumenge 28 d'octubre de 1832
Ara que han passat los anys i també me trobo tancat, mossèn Joan, i encara que sé segura l'hora de la meua mort, penso que este calabós de Ca la Vila d'Ascó és com un palau, comparat amb aquella sitja del castell de Miravet. No se pot imaginar l'esgarrifós que és saber-se oblidat, abandonat de tothom dins d'una masmorra. Però allí dins tenia l'amic Jaumet i Ricard i xerràvem molt, pels descosits, en canvi aquí me trobo sol i només tinc lo consol del llibre de la Ilíada, que, de tant en tant, quan me s'adormen los dits de tant fer anar la ploma, me serveix de distracció i me renova les ganes de continuar escrivint.
A la sitja de Miravet pensava moltes vegades en lo meu estimat ruquet Cullerot i me preguntava molt sovint on pararia, si encara era viu o si potser ja feia mesos que havia mort, però el que me sabia més greu era que l'haguessin sacrificat per fer bullir l'olla. Allò m'encenia la sang i me posava a córrer per les galeries fins que acabava rebentat. I en els somnis d'aquelles nits escoltava el brunzit dels tàvecs i me despertava sobresaltat.
Durant uns mesos, amb lo Ricard de la Freixeda mos vam encaparrar a buscar algun lloc on poder excavar una galeria per poder sortir. L'home mos va dir que a la primeria de quedar-se tancat a la sitja, un dia va descobrir una marca rodona en una de les parets. Vam buscar-la pertot arreu. Acabàvem amb les mans i els dits semats de tant palpar la pedra i Ricard plorava de desesperació, dubtava d'ell mateix i mos deia que probablement ho havia somiat i no li vam donar més importància, per què allí dins, mossèn Joan, lo somni i la vetlla se confonien com l'aigua i la terra que de tant remoure se transforma en tèrbola. Totes les galeries estaven excavades a la roca viva i no hi havia cap escletxa ni cap marca. Semblava que haguessin aprofitat una cova natural, una balma dins la roca per fer-la servir com a sitja.
El castell de Miravet domina estratègicament el pas del riu Ebre i és la principal construcció deis templers a Catalunya. Situat a 300 m. damunt del riu, entre les seves edificacions destaquen l'església romànica, el dormitori, la sala Capitular i els patis de la Sang i de les Armes. La fortalesa té un perímetre superior als 600 m. i una superfície superior a les 70 àrees, i té una panoràmica que indica abastament el valor estratègic, que des del punt de vista militar li atorgà una singularitat excepcional. Arrenglerat als contraforts de la serra de Cardó, des de dalt del castell la panoràmica paisatgística sobre el riu i la comarca és del fot impressionant.
Des del refetor (si és que ho era) es pot pujar —per una escala excavada en el mur interior— a l'anomenada «Plaça de la Sang» pel fet de creure, d'acord amb una llegenda sense fonament, que fou ací on foren degollats els cavallers del Temple que no van voler retre's a les forces del veguer de Tortosa (amb motiu de la persecució ordenada pel papa Clement V contra la famosa orde) a darreries de l'any 1308.
La plaça de la Sang, igual que la terrassa superior i totes les muralles de la fortificació, té parapets amb espitlleres. Dintre l'esplanada, o recinte a cel obert, ha estat descoberta una masmorra i una vasta sitja per a guardar provisions.
Sí l'àmbit del castell estricte té cosa de 300 m., el perímetre total de la fortalesa —molt irregular, formant replans i acabada en punta per la banda del riu— s'eleva a més del triple. La seva superfície sobrepassa les 70 àrees.
Com totes les obres d'aquest tipus, el castell ha estat engrandit i restaurat a través dels segles, però només un especialista podria senyalar les modificacions i l'època en què foren realitzades. La restauració més visible, àdhuc per a un profà, s'observa a les finestres de la façana. Externament, llur forma sembla de transició del gòtic al renaixentista. De la mateixa època deu ser l'arrebossat dels carreus de la façana i la mena d'esgrafiat que orna les cambres dels dignataris.
Un dels misteris del castell és que no s'han trobat enlloc rastres de cuines ni de xemeneies. No apareixen tampoc escuts ni emblemes de cap de les dues ordes (Templers i Santjoanistes) que van ocupar la plaça durant set centúries.
Amb la llegenda relativa a la degolladissa dels cavallers del Temple, en corre una altra de complementària, segons la qual cada 28 de desembre (dia de la suposada tragèdia), a dotze hores en punt de la nit, tal com cal, el fantasma del Mestre dels cavallers immolats, amb el seu mantell blanc de la creu vermella, recorre la fortalesa i convoca els seus companyons per anar a reconquerir els Sagrats Llocs, però com que no compareix ningú, torna, decebut, a la seva tomba.
Van seguir la vora del riu, van creuar l'imponent pas de Barrufemes i es van refugiar al baluard, un castell templer que després va ser ocupat pels hospitalers i després abandonat. Estava en part derruït, però encara conservava prou estructures defensives per plantejar una dura resistència, i amés estava situat al cim del turó que coronava el poble de Miravet, amb parets de roca natural, precipicis que queien al buit per morir a les aigües braves de l'Ebre, el riu verd, en el seu camí cap al blau del delta, el mar Mediterrani.
Altres indrets de Miravet: