Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tradició popular sempre hi ha volgut lligar la residència del comte Arnau. Algunes troballes arqueològiques avalen aquesta creença. De fet, esmentat ja l'any 885, pren el seu nom el 1086 quan Hug de Mataplana signà la concessió que li féu el comte Guillem de Cerdanya . El segle XII, Mataplana va ser un cort una cort trobadoresca presidida pel comte Hug, ell mateix trobador de provat prestigi. Ramon Vidal de Besalú, probablement el seu mestre, parla elogiosament d'ell i del castell en tres extensos relats en vers. Podem llegir un atac a un tal Blanchacet i la resposta que li fa aquest tractant-lo com el mateix Diable. També: el sirventès que li dedicà Guillem de Berguedà; la cançó popular segurament creada a finals del segle XVI a Ripoll i recollida per Marià Aguiló el 1843; un fragment del Comte Arnau de Josep Maria de Sagarra, un poema de més de 9.000 versos; un altre fragment de novel·la Les històries naturals de Joan Perucho, un passatge de la qual s'ambienta en el castell de Mataplana tot resseguint el rastre d'un vampir que s'hi refugia.
En Blacasset, vinguí de nit
N'Uc de Mataplana a En Blanchacet
En Blacasset, vinguí de nit
perquè jo us vull combatre adés,
o oblidareu del tot i prest
l'amor i la beutat d'aquella
que el vostre cor ben aconsella
fins a tenir-la per banal.
Cal que escolliu o ara o mai,
no puc donar-vos més espai,
ja que l'infern sens mi menys val.
Si no ho sabeu, sóc el diable
més terrorífic i implacable.
Responsiva
Sou, En Diable, malparit
i bo per emprenyar només;
veníeu, com qui s'amagués,
a mi de nit, sens llum d'estrella.
Ni l'amenaça més mesella
temo, ni l'esperit venal;
batre'm amb vós m'és un esplai.
La que em fa viure sens desmai
em guardarà d'ira i de mal;
ja que em defensa, i és fiable,
jo us desafio impertorbable.
Cançoneta lleu i plana
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta i sense ufana,
escriuré de Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
que d'engany és ple i obès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.
Brindo, Marquès, per les pedres
de Melgur, prop de Someres,
on, de dents, vau perdre'n tres;
però no essent les davanteres
es pot dir que no ha estat res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.
Vostre braç, pobreta biga,
té menys força que una figa
i el teniu bastant malmès;
si li feu fregues d'ortiga
el podreu tornar a dur estès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.
De vós, Marquès, qui es refia
no té amor ni companyia;
i ha de tenir ben après
que amb vós pot anar de dia,
però de nit, ai!, res de res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.
Ben boig, Marquès, és qui es vana
de jeure amb vós sense barana
ni calces de cordovès;
mai cap fill de cristiana
costums tan bruts s'ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d'engany sou ple i obès.
El Comte Arnau
"Tota sola feu la vetlla, muller lleial?"
Tota sola feu la vetlla, viudeta igual?"
"No la faig jo tota sola, Comte l'Arnau,
No la faig jo tota sola, valga'm Déu, val!"
"Qui teniu per companyia, muller lleial?
qui teniu per companyia, viudeta igual?"
"Déu i la Verge Maria, Comte l'Arnau,
Déu i la Verge Maria, valga'm Déu, val!"
"A on ne teniu les filles, muller lleial?
a on ne teniu les filles, viudeta igual?
"A la cambra són que broden, Comte l'Arnau,
a la cambra són que broden seda i estam."
"Me les deixaríeu veure, muller lleial?
me les deixaríeu veure, viudeta igual?"
"Massa les espantaríeu, Comte l'Arnau,
massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!"
"A on ne teniu les criades, muller lleial?
a on ne teniu les criades, viudeta igual?"
"A la cuina són que renten, Comte l'Arnau,
a la cuina són que renten, valga'm Déu, val!"
"A on ne teniu els mossos, muller lleial?
a on ne teniu els mossos, viudeta igual?"
"An el llit són que reposen, Comte l'Arnau,
an el llit són que reposen, valga'm Déu, val!"
"Pagueu-los bé la soldada, muller lleial,
pagueu-los bé la soldada, viudeta igual."
"Tan prest com l'hauran guanyada, Comte l'Arnau,
tan prest com l'hauran guanyada, valga'm Déu val!
Per on heu entrat vós ara, Comte l'Arnau?
per on heu entrat vós ara, valga'm Déu, val?"
"Per la finestra enreixada, muller lleial,
per la finestra enreixada, viudeta igual."
"Ai! que me l'haureu cremada, Comte l'Arnau!
ai! que me l'haureu cremada, valga'm Déu, val!"
"Solament no l'he tocada, muller lleial,
solament no l'he tocada, viudeta igual."
"Què és això que us ix per la boca, Comte l'Arnau?
què és això que us ix per la boca, valga'm Déu, val?"
"Males paraules que he dites, muller lleial,
males paraules que he dites, viudeta igual."
"Què és això que us ix pels ulls, Comte l'Arnau?
què és això que us ix pels ulls, valga'm Déu, val?"
"Males mirades que he dades, muller lleial,
males mirades que he dades, viudeta igual."
"Què és això que us ix per les aurelles, Comte l'Arnau?
què és això que us ix per les aurelles, valga'm Déu, val?"
"Són llames de foc que em cremen, muller lleial,
són llames de foc que em cremen, viudeta igual."
"Què és això que us surt per les mans, Comte l'Arnau?
què és això que us surt per les mans, valga'm Déu, val?"
"Les coses mal manejades, muller lleial,
les coses mal manejades, viudeta igual."
"Què és això que us surt pels peus, Comte l'Arnau?
què és això que us surt pels peus, valga'm Déu, val?"
"Els mals passos que donava, muller lleial,
els mals passos que donava, viudeta igual."
"Què és això que hi ha en l'entrada, Comte l'Arnau?
què és això que hi ha en l'entrada, valga'm Déu, val?"
És el cavall que m'espera, muller lleial,
és el cavall que m'espera, viudeta igual."
"Baixeu-li grana i civada, Comte l'Arnau,
baixeu-li grana i civada, valga'm Déu, val."
"No menja gra ni civada, muller lleial
sinó ànimes condemnades, viudeta igual.
Quina hora és que el gall ja canta, muller lleial?
Quina hora és que el gall ja canta, viudeta igual?"
"Les dotze hores són tocades, Comte l'Arnau,
les dotze hores són tocades, valga'm Déu, va."
"Vos dic que no em feu l'oferta, muller lleial,
que com més me feu l'oferta, més pena em dau."
"Per què sou condemnat ara, Comte l'Arnau?
per què sou condemnat ara, valga'm Déu, val?
Per soldades mal pagades, muller lleial,
Per soldades mal pagades, viudeta igual.
Ara per la despedida, muller lleial,
ara per la despedida, dem-nos les mans."
"Massa me les cremaríeu, Comte l'Arnau,
massa me les cremaríeu, valga'm Déu, val."
És l'amo un homenàs de bona planta,
amb nou pams estirats, barbanegrenc,
el llavi jussaner se li decanta,
duu a mitja galta la senyal d'un trenc.
L'ull d'un to com la fulla d'alzina,
oberts i vius els finestrells del nas,
el front molt bru, la cabellera fina,
la mà peluda i enfortit el braç.
Porta cuiro ferrat a les costelles,
un barret amb plomalles i galons
í capa afermellada amb tres sivelles
que li va del clatell fins als talons.
El Comte Arnau a la muller s'acosta,
li besa els llavis i li pren la mà,
i amb aire de pregunta i de resposta
canvien aquest to d'enraonar:
—Ai, muller, que teniu les mans gelades!
ja em pensava que fóreu a dormir,
amb les dues parpelles aclucades,
i el cabell escampat sobre el coixí.
—Déu vos guardi, marit, que ja em temia
que no fóssiu perdut serres avall,
o que algú no us ferís de traïdoria,
o us hagués estimbat vostre cavall.
A llur davant aparegué, sinistre, el bastiment enrunat del castell de Mataplana i la silueta de la capella de Sant Joan de Mata. Caigué un llampec seguit d'un gran tro.
El canonge Matons es tragué el breviari i es posà l'estola. Els restants expedicionaris s'asseguraren de les creus pectorals i es palparen les butxaques a la recerca dels alls. Cabrera havia envellit considerablement.
S'anava fent fosc i el sol descendia per a colgar-se darrera les muntanyes. Montpalau decidí que havia arribat el moment tan llargament esperat. O ara o mai. En efecte, era el moment oportú. Féu un senyal indicant la porta del terrible castell, i allà es dirigiren els nostres amics, que mantenien, entre ells, un silenci impressionant. En penetrar al clos del castell se sentí un udol llarg, endolat, funerari, com el d'un llop perdut pels voltants. Se'ls posà la pell de gallina, esgarrifats, i s'aturaren en sec, interrogant-se amb la mirada.
Fou uns moments, només; car Montpalau, tement que no es fes massa tard i vingués el capvespre, avançà algunes passes sol. Això trencà el sortilegi, i tots avançaren com un sol home.
Baixaren les escales de la cripta a la llum d'unes llanternes. Hi havia per les parets una gran quantitat de sepulcres de pedra, reposant en mènsules esculturades, antiquíssimes. Es llegien, pertot arreu, inscripcions amb un llatí indesxifrable. Grans teranyines creuaven, en totes direccions, la gran volta de la cripta.
Com era d'esperar, al centre, hi havia un gran sepulcre destapat, sense llosa. S'acostaren cautament, enarborant els alls, pel que es pogués esdevenir. Dintre del sepulcre, l'esguard atònit dels presents contemplà el cos vigorós, de gran talla, de l'embaixador que fou de Sa Majestat, Onofre de Dip. Anava cobert amb una gran capa i tenia el rostre fresc i en la característica actitud dels No-Morts, quan no es poden valer. Era un rostre ferreny, en certa manera noble, velat per una gran tristesa.
El sol devia estar a punt de colgar-se. El canonge Matons s'avançà i amb veu solemne resà els exorcismes. Se sentí un soroll estrany que eixia d'aquell cos prostrat. Quan acabà, Montpalau, repetí la fórmula del conjur màgic:
El vampir és al llençol.
Un cadafal és son bressol.
Hi dorm amb la lluna i el sol.
Llavors es produí quelcom d'increïble. El rostre del No-Mort, del vampir, reflectí una gran pau i un mig somriure se li dibuixà als llavis. Lentament, després, tota la sorprenent frescor es marcí, la pell anà corsecant-se i esdevingué terrosa, momificada. Era horrible, però tranquil·litzador. Aparegueren els ossos i feixos de cartílags. Tot s'anà polint de mica en mica. Finalment, quedà reduït a cendres.
En un sol pensament, tothom es girà vers el comte de Morella. Com per art d'encantament — i així ho era, en efecte — aquest sentí com li revenien les seves antigues forces i li tornaven els colors a la cara. Montpalau l'examinà i veié com els dos foradets havien desaparegut totalment.
La petita comitiva caigué de genolls i es resaren pietoses oracions per l'ànima del difunt. S'entonaren també accions de gràcies per la gran mercè atorgada. L'angoixa i l'estranya tensió anteriors havien estat substituïdes per una serenitat miraculosa. Tot era diferent ara, i els cors bategaven àvidament
L'aire fresc els sobtà a la cara quan eixiren de la cripta, després de col·locar la llosa damunt del sepulcre definitiu d'Onofre de Dip. Havien desaparegut els núvols amenaçadors i una dolça posta de sol agonitzava darrera el blavós horitzó.
El gorg dels Banyuts, una mica més avall, lluïa amb una llum fosforescent que, a poc a poc, s'anà apagant.
Impensadament, hom veié, en una estranya visió retallada contra el cel, el príncep Lichnowsky que cavalcava adelerat, deixant enrere la ciutat de Berga. El seu rostre reflectia espant i un desconcert total, definitiu. Cavalcava, furient, devers Castellar de N'Hug. A la seva espatlla s'agitaven les fúries infernals.
Altres indrets de Gombrèn: