Mare, digueu-nos on és...
Autor:
Xavier Benguerel i Llobet
Obra:
El comte Arnau
, 1940
Pàgines:
4-5
"Mare, digueu-nos on és
que volem besar-li el rostre
i adormir-nos a prop seu".
La mare calla i sospira
i escolta el dir de la gent.
La gent parla en veu molt baixa
de disbauxes i bordells
i en veu encara més fosca
d'una monja del convent...
Totes tres són en finestra
i el neguit amb l'ombra creix.
"Aneu a dormir, filletes,
que és nit alta i fa rellent".
"Sento el pare que s'apropa
mare, no el sentiu com ve"?
La mare escolta i sospira:
"Filla meva, ha estat el vent
que sorolla la brancada
de les tílies i els xiprers".
"No és el vent, mareta meva,
és el renill del corser.
Com galopa, com galopa...
Ara deu passar el torrent,
ara el corriol dels àlbers,
ara el revolt del paller".
"No és el pare, és la resclosa
que amb la pluja sona més".
Els ulls d'Aldena s'acluquen
de tanta son que li ve;
la més gran encara vetlla
i amb la mare compta el temps...
A l'alba només Elvira
espera el marit absent
per si arriba entre les ombres
guiat per la mà de Déu.
