Església de Sant Jaume. Atri

Autor: Joan Vinyoli i Pladevall
Obra: La bastida dels somnis (Vida i obra de Joan Vinyoli) , 2010
Pàgines: 161-162

Queralbs, 24-VIII-1952

 

No cregui, estimat Riba, que perquè em vegi poc per casa seva, el tingui per oblidat; res d'això. Ben sovint hi penso, però em cal distribuir el meu temps si, fora de la feina quotidiana, vull aprofitar una mica en l'ordre literari, llegint, estudiant o escrivint, quan m'és donat de fer-ho, que els dies, les setmanes i el mesos em passen volant. No deixo, però, de treballar en poesia encara que molt lentament, i ara inclús en prosa. Això últim, però, li dic confidencialment. És tot just un començ de cosa que ha nascut i va fent-se per una interna necessitat, i no voldria que transcendís encara a ningú. Ja se sabrà, si s'ho val, quan sigui hora. Aquests dies, ací a Caralps, on passem una setmana amb la Teresa, convidats per l'amic Gomà, a qui em penso que vostè coneix, he pogut en hores de pluja, aïllat del món en una rústica, petita cambra de sostre baix, amb finestra encarada a grans muntanyes encatifades d'humida verdor i ara desdibuixades per la boira, concentrar-me i escriure una part d'aquesta narració. Ho faig amb una gran lentitud, procu­rant el màxim rigor: ni una sola paraula no hi ha d'haver en una obra lideraria que no hi sigui per necessitat.

Autor: Joan Vinyoli i Pladevall
Obra: Tot és ara i res dins Poesia completa , 2008
Pàgines: 152-153

Queralbs

 

Tota la nit, al llosat,

la pluja bat.

Jo parlo baix amb mi,

davant l'espessa cara

que em torna el mirall. Què sóc?

Per culpa de qui,

ferida que no es tanca?

Per què per tota menja un mal

brossat de por?

Què no daria per la mare-selva,

pels gira-sols del vell carrer del Camp.

Què no daria per un tros de pa

menjat amb tu,

sols vora un foc,

mentre el vent xiula

i l'òliba xiula.

Plou a barrals. Dormen els carros

dessota el ràfec. El graner està ple,

vessant el trull.

Quan al matí les llandes

ferrisses de les rodes sotraguegin

per l'empedrat, començarà de nou

l'interminable, penetrant suplici

de perforar les negres galeries

del meu carbó, sense que mai no hi trobi

cap diamant.

Autor: Àlex Susanna i Nadal
Obra: Paisatge amb figures , 2019
Pàgines: 126-127

Els meus records més remots són d'aquest país, finals de 1960. Em veig agafat de la mà del meu pare, que amb l'altre braç sostenia contra el pit el meu germà de pocs mesos, baixant del cremallera de Núria a l'estació de Queralbs. Era per Tots Sants i, segons que em van dir els pares, es tractava d'un dels primers caps de setmana que s'havien aventurat a passar al Pirineu, quan aquest costum encara no existia ni ells tenien cotxe. D'ençà de llavors, la meva relació amb aquest poble, la vall del Freser i tot el muntanyam que l'envolta, ha estat tan continuada que fa anys que em sento d'aquí, vull dir que sento que alguna cosa de molt arrelada m'hi lliga i relliga per sempre més. No és només que tot sigui arribar-hi i sentir-me alleugerit, sinó que hi detecto el que en dic l'efecte plomada: és allà que em retrobo i recupero la meva plena estabilitat psicològica, moral i física. Pot semblar exagerat, però fa tant de temps que ho sento així que no tinc el més petit dubte sobre la veracitat i la congruència d'aquest conjunt de reaccions. I de tots els racons de Queralbs n'hi ha un on això es produeix de manera fulminant, l'església romànica de Sant Jaume, consagrada l'any 978. No es tracta, però, d'una qüestió de fe: és força més complicat (o senzill). A l'estiu m'agrada començar el dia i acabar-lo caminant. Són passejades llargues, d'una hora i mitja. Si la del matí és més atlètica, la del capvespre és més reposada, i acaba sempre davant de l'esmentada església quan ja fosqueja. No em cal entrar-hi. M'aturo una estona davant del pòrtic, en contemplo sobretot les columnes, d'un marbre blavís, i els capitells historiats -una petita meravella: probablement van ser fets per algun escultor rossellonès procedent de 1'abadia de Cuixà o el priorat de Serrabona-, i sento, indefectiblement, que em trobo al centre del món, si més no al centre del meu món. Com a mínim fa quaranta anys que ho experimento, i amb això n'he tingut sempre prou per retrobar-me o refer-me d'algun tràngol.