Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Ben a prop de l'ermita de Sant Gil, el 2010 es va inaugurar un monument en memòria de Joan Maragall, arran de commemorar els 150 anys de la naixença i el centenari de la seva mort. És una placa de ferro rodona que n'inclou una de pedra quadrada que fou oferta pels excursionistes al poeta arran del cinquantenari del seu traspàs, el 1961. Hi ha inscrits els versos de la secció III de "Pirinenques" que podem llegir bo i complementant-los amb els dos fragments de memòria de Josep Pijoan que recreen les vivències de Joan Maragall i l'amic Soler i Miquel arran de l'excursió que feren al santuari des de Camprodon l'agost de 1894.
Per a en Maragall, el pujar a Nuria va ésser cosa fàcil i d'un goig profund però aciençat, mentre que l'exaltació d'en Soler i Miquel no tenia límits; en Maragall m'explicava més tard els seus desmais i exclamacions davant l'espectacle del Salt del Sastre. En Soler era un altre fill de la plana; més encara, un home de la terra del vi, i li semblava un somni — i quin somni! — que la terra catalana — que ell coneixia només com una extensió de camps amb vinyes i oliveres — s'encinglarés fins allí dalt, amb uns altres colors i unes altres fragàncies, amb una altra gent, amb velles històries i tradicions i sobretot amb l'altre dialecte de la gent pirinenca. En Soler i Miquel es fonia de delícia, pujant pel camí; patia una espècie de mal de muntanya poètic, que en Maragall sentia també, però no tan intens com el del neuròtic d'en Soler, a qui havien d'aguantar perquè no fes bogeries. Més atemperat que el seu company, en Maragall va rebre de retop les impressions d'en Soler i el van ajudar a ell, potser per la mateixa diferència de caràcter, a participar millor, segons la seva especial manera de sentir, de l'esperit de la muntanya.
En Maragall m'explicava la sorpresa d'en Soler i Miquel en llegir les Pirinenques. Ell, que, de la muntanya, no n'havia tret sinó desmais i crits de dolor de tant gaudir, no sabia comprendre com s'havia pogut produir la meravella dels versos d'en Maragall. En llegir les Pirinenques, encara en manuscrit, diu que feia les mateixes exclamacions que pujant a Núria. En Maragall les repetia fins amb la mateixa entonació de la parla d'en Soler, que era la de la gent de les Borges: —I xic! Com t'ho has fet, com ha sortit de tu, tanta hermosura!
En Maragall deia que en Soler sentia massa fort les coses i per tant no li quedava reflexió per a adonar-se del que sentia i així pogués arribar a dominar-ho i transformar-ho en art. Era —deia— un hipersensitiu, parlant malament, que mai no podria produir l'obra artística perfecta. I per a crític era massa poeta; els llibres li feien mal, com tota altra cosa... Per això va acabar malament, i no podia acabar d'altra manera, almenys a la nostra terra. En terres més civilitzades, un home del tipus d'en Soler i Miquel es converteix en un Amiel, o un Renan, o un Carlyle, però a casa nostra no estem encara madurs per a tenir gent així; és la terra dels profetes, o dels poetes, o dels crítics a seques com en Mañé, i no hi ha lloc per als visionaris amb la llengua enganxada al paladar, com era el bo d'en Soler i Miquel.
Altres indrets de Queralbs: