Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Amb motiu d'un congrés franciscà celebrat l'any 1914, s'impulsà la construcció d'un viacrucis entorn d'ermites i santuaris. A Núria es respongué ràpidament a la proposta i l'any següent el bisbe Benlloch ja en posava la primera pedra. La construcció de les diferents estacions se sufragà amb aportacions d'associacions i devots, i es perllongà fins a l'any 1963, en què fou acabada la darrera estació. El viacrucis de Núria, situat al camí de la coma del Clot, destaca pel seu caràcter monumental i per l'estil escultòric divers i sorprenent de cadascuna de les estacions. El culmina dalt d'un turó que domina la pleta que baixa del Niu de l'Àguila, on generalment hi pasturen remats de cavalls. Serà en aquest punt on podrem servir-nos de lectura d'un poema de Joan Maria Guasch dedicat a la figura del pastor, d'un fragment memorialístic de Josep Pijoan evocant l'excursió que de jove féu Joan Maragall per aquests paratges i, finalment, un poema de Tomàs Garcés dedicat a l'entranyable presència d'un cavallet.
El vell pastor de Núria
El cel és gris! Molt gris! La boira baixa
s'estimba cap ais gorgs; la neu ens faixa,
i l'herba emmalalteix.
Vailet! Tanca la porta,
s'ha acabat el bon temps, l'anyada és morta
l'hivern ens persegueix.
Digues adéu a les muntanyes santes,
als estanys encantats d'aigües serenes,
aixís, crida ben fort, que a les cascates
se'ls hi han glaçat les trenes.
Del vell Puigmal l'esplèndida congesta
guaita com baixa cap als rius gelats,
l'assota el torb, que aixeca la tempesta,
quan els portals de Núria són barrats.
No sents pels engorjats com ploren
les rosses goges tremolant de fred?...
Diu que cada any com cigalons, se'n moren
penjades pel brancam d'algun avet.
Fugim com fuig l'isard. La bella vida
se'ns ha esflorat com a l'estiu que ve;
tu, al maig vinent tindràs mes embranzida,
i, jo, qui sap, potser ja no hi seré.
Anem... anem baixant, que el llop udola
i al seu esglai tot el remat tremola...!
Però, i que trista que es queda la cabanya,
pel silenci emboirat de la muntanya!...
I al davallar els pastors per la clotada
comença a dalt als prats la gran nevada.
Les muntanyes, les puntes del món, les crestes emboirades... com s'hi delia! Va pujar al Pirineu una vegada, quan era jove, amb en Soler i Miquel, i sovint m'explicava com els va corprendre a tots dos aquell paisatge. L'anada va ésser a Núria, l'excursió burgesa des de Ribes. En Maragall estava en el ple de la seva força receptiva, i el resultat va ésser les Pirinenques. Ah! com era veritat allò, que a l'hivern, a la ciutat, els seus ulls enlluernats veurien en la foscúria l'ermita voltada de soledats. La veia igual al cap de molts anys. En Maragall es complaïa explicant i explicant aquell viatge. Va ésser una visió d'alta muntanya, que el va ferir talment, que encara que després el temptessin altres muntanyes i més altes, cap com aquelles vistes de prop, en els bons dies de la joventut.
A un cavallet de Núria
El cel és fet de satalies blaves,
travessen l'aire campanetes d'or.
Les lletanies planen
damunt dels prats com fumerol dormit.
El món naixia amb tu, plançó de Núria,
solemne i alhora tendre,
en el centre mateix d'aquest espai
i hi ha un moment de dolç d'atur unànime,
com quan l'heroi inerme s'insinua,
l'heroi tan desitjat.
Alça't, cavall, aspres galops t'esperen,
no hi ha crinera sense vent.
Que l'or de la carlina
no et sia bona paga mai
i el gorg esborradís no t'assaciï,
fidel per sempre al cel de ta naixença.
Altres indrets de Queralbs: