Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Joan Triadú va néixer a la casa número 1 del carrer avui denominat Balandrau per estar presidit al fons per aquest cim. Tenia dos pisos i estava dins del recinte de la fàbrica de can Reculons on treballaven el pare, l'oncle i l'avi Fidel. Al ser-hi al davant podem llegir dos fragments de les seves memòries.
Quan jo vaig néixer, el 30 de juliol de 1921, a Ribes de Freser no hi havia, segons he pogut saber de molt bona font, cap mena de guarderia infantil, en el sentit actual. La fàbrica, però, havia tingut fins a la guerra del 1936, un servei elemental per als més petits i, més endavant, una escola i tot. Hi havia àvies o ties solteres que s'estaven a casa mentre els pares eren fora, treballant, i encara es podia comptar amb dones grans que es dedicaven, per un petit sou, a atalaiar criatures d'altri, més d'un nen alhora, de parents o veïns.
Com explica Agustí Pons a L'impuls obstinat, vaig néixer una mica més amunt del portal de la colònia, en una de les cases de dos pisos que hi ha pujant a la dreta. El carrer no tenia nom encara. Ara es diu de Balandrau, pel pic que l'encapçala. La casa pairal era a l'altre costat del carrer, d'esquena al riu i damunt la resclosa que havia estat d'un molí. Encara se'n veu un tros si es mira des de l'altra banda del riu. El vell casal no era obra de la colònia, sinó anterior, probablement de mitjan segle xix i, com que no estava en línia amb les altres cases de les famílies de la colònia, formava un encaix al carrer que feia una placeta. La casa dels meus avis era, doncs, la més antiga i de més caràcter. En deien a can Fidel, el nom del meu avi. M'agradava, segons els primers records, anar a dormir a casa dels avis, on em trobava abocat al Freser, que passava arran. Era com pujar sobre el riu i sentir-ne el remoreig incessant i la sentor fresca, humida, que es respirava a la cambra. Per fer les necessitats calia sortir cap al balcó, al tancat d'obra que sobresortia de les portes i contenia la comuna, la qual donava directament al riu. Mai no dormia sol, perquè érem colla. Algun jove, solter, s'hi estava o hi anava. Ens fèiem companyia.
Coincideixo a opinar com el meu amic i gran escriptor Pere Calders que la narrativa i el teatre del modernisme van presentar, en general, una imatge massa dramàtica i sovint tràgica de la vida rural a Catalunya; potser perquè tant ell com jo vam tenir experiències ben diferents, sortosament, de les que motiven aquelles obres, algunes, tanmateix, com tothom sap, d'un valor literari excepcional.
La meva infantesa a Ribes, on vaig néixer l'any 1921 i on vaig fer estades, a casa dels meus oncles, fins a ben entrada la joventut, només em va deixar bons records, de benestar i d'agradable contrast amb la vida de Barcelona, on ens vàrem instal·lar quan jo era molt petit. Durant l'any hi pujàvem amb motiu d'algun esdeveniment familiar, de la nombrosa família del meu pare; però penso sobretot en els estius, aquells llargs estius de què gaudíem aleshores els nens i els nois (com les nenes i les noies), durant els quals hi havia de tot i bo: pujades a Núria, a Pardines i a Sant Antoni; anades a pescar, a fer llenya i a collir flor de tei (til·la) a Angelats; berenars a les fonts, tornaboda, sardanes als vespres frescals, concerts i balls de festa major, i també les novetats, com el pas del cinema mut al sonor i l'arribada del jazz, amb la "Jaume Planas" i la "Demon Jazz". Però per damunt de tot, les sentors dels prats, el respir de les nits al peu de la muntanya, amb la remor seguida del riu... Ho tinc present com si fos ara i me'n separa tota una vida. Cap drama rural, doncs, com els presentats pel geni de Víctor Català. De l'únic que sé, el dels meus pares, perquè no els deixaven casar. Va acabar bé, perquè si no, jo no hauria nascut.
De tota manera, pel que vaig sentir-los explicar —no pas a mi precisament, sinó a altres persones— hi van patir molt. El meu pare hi va deixar la joventut i bona part dels cabells del cap, segons deien. L'idil·li havia començat quan ell tenia 24 anys i ella 18, però no es van poder casar fins que ella en tenia 25 i ell 31, malgrat que tots dos treballaven a la fàbrica, a can Recolons, i es podien veure cada dia. L'oposició dels meus avis materns fou tan radical i violenta (amb mals tractes físics, com no deixar agafar el son durant nits senceres) que la noia signa un escrit de trencament amb el meu pare. Quan al cap d'anys, la noia fou capaç de sobreposar-se i decidí casar-se amb el meu pare, fou treta de casa amb un farcell de roba que li posaren a la porta, per tot aixovar. L'acolliren els seus oncles de can Bertran, amb casa i botiga (ca la Manyana) al carrer de les Eres. D'allà sortí de núvia, la Margarideta, per casar-se amb en Joan de can Fidel, el dia de la Mare de Déu d'Agost, a les sis del matí, a la parròquia de Ribes.
Sempre m'he plantejat el problema de saber ben bé com va anar que hi hagués un conflicte tan dolorós i persistent. Per causes socials, ideològiques, personals o una mica de tot? Hi havia uns orígens i unes relacions socials diferents. La família de la meva mare, oriünds de Besalú i de Crespià, eren, per la branca materna, de classe mitjana. Fins i tot un cosí, Josep Ayats, d'Olot, va tenir certa notorietat política durant la Dictadura i al començament de la República. En canvi, els Triadú, que procedien de les Preses, a la plana d'en Bas, havien anat de colònia en colònia, fins a Ribes, on s'instal·laren amb tota la quitxalla (la meva àvia, Antonia Aulina, tingué tretze fills) en una casa gran i vella, un antic molí, de la colònia dita can Fidel, que era el nom de l'avi. Una altra causa, potser complementària, fora que el meu pare es destacà, mentre visqué a Ribes, com a dirigent de l'anomenat Sindicat Únic, de la CNT (el qual aleshores encara no tenia el caire anarquitzant de més tard) i passà alguns problemes. Però no fou per això que es quedà sense feina, ja casat, sinó perquè hi hagué una crisi i la fàbrica reduí el personal. Les actuacions del meu pare, pacifiques i tot, no eren ben vistes per la classe mitjana. Però jo crec, mes que tot, en problemes personals i que els pares d'ella volien que es casés amb un altre.
El fet és que si no hagués passat tot aquest drama, amb final feliç, jo probablement hauria nascut força temps abans, i potser, ara, ja no hauria estat en condicions de poder-ho contar.
Altres indrets de Ribes de Freser: