Estic ben content d'haver fet d'escolà...
Autor:
Joan Baptista Bertran i Duran
Obra:
Del meu poble, encara
, 1982
Estic ben content d'haver fet d'escolà, i escolà de poble. Des d'aquella sotaneta vermella o negra i d'aquell roquet blanc —no sempre, perquè no ens hi miràvem gaire, a jugar amb roquet i tot, quan ens en venien ganes—he pogut viure i eixamplar la coneixença de força coses des de petit. I escolà de poble, subratllo. Un poble tenia, i té encara, malgrat la frenesia moderna, una existència més humana. Palpa més el batec natural de les coses. A Sant Joan oi més, per la seva posició geogràfica, una natura de muntanya, excepcional, penetra en el poble mateix. El veïnatge amb França, trenta-tres quilòmetres per carretera fins a Coll d'Ares, li obre l'horitzó sense treure-li l'aire local. La història li ofereix unes perspectives sobre segles enrere que, ultra aureolar-la d'un encant somniós, li enfonsen les arrels en la noblesa del temps i li han deixat pedres remarcables de monuments. Petit com és el poble, gràcies a Déu, uns cinc mil habitants, frueix d'una riquesa monumental no gens desdenyable: part de muralles amb torres medievals; el pont romanicogòtic, suara restaurat; el palau, gòtic també, de començ del XV, de l'abat Arnau de Vilalba, que ens servia d'escola, com ja he dit; l'església de Sant Pol —del que en romanen encara, tres absis, campanar, façana amb portada, bonica per les columnes, arcs i timpà—; la Plaça Major, i força cases del XVII i del XVIII amb llindes de pedra gracioses. I, per damunt de tot, el monestir —església i claustre—, romànic autèntic i original el primer, i gòtic airós el segon, de la primera meitat del XV.
