Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça Major de sant Joan de les Abadesses compta amb tres bandes ben conservades i una carta ocupada per l'edifici del nou ajuntament. A la part de llevant, hi ha la casa dels Vilella amb tres voltes i tres plantes i un mosaic amb un sant a la façana. A la banda nord, hi ha l'edifici Blanxart, també de tres plantes, amb sis arcades o voltes a la façana i tres balcons a la primera planta (el del mig més gran que els altres i amb una capella amb la imatge de la Mare de Déu del Roser) i té quatre balcons més a la segona planta. I finalment, a ponent, hi ha els edificis de Can Ballana i Can Soldevila, aquest últim remodelat, té quatre i dues arcades respectivament. Situats sota els porxos de can Blanxart i tenint a la vista els antics aparadors de la cereria podem llegir un fragment de la carta de Maragall a Antoni Roure en què li detalla de quina manera vesteix quan als estius viu a Sant Joan. També hi escau la lectura d'un fragment de memòries de Joan Baptista Beltran i un sonet d'Enric Gall sobre el popular ball dels Pabordes.
Sant Joan de les Abadesses, 15 agost 1895
He rebut la teva carta, que deu ser escrita a mig juliol i la contesto començant per dir-te que jo no vaig amb levita pels carrers; la levita me la poso unes quantes vegades l'any per enterros o altres coses solemnes, que assisteixo a les menos que puc. Si vols saber com vaig pels carrers de Barcelona sàpigues que vaig quasi a tot temps amb un complet d'americana blau marí fosc i barret tou de color marró. Ara, aquí a Sant Joan porto un vestit gris clar, sabates rosses i gran barret de palla. Quedi, doncs, aclarida en aquests termes la meva indumentària. [...]
De la Plaça Major
També per a mi és el cor de molts records que, col·lectius, s'han fet íntims, a més d'altres únicament personals; cor, doncs, no pas de la vila solament, un xic meu també. El centre cívic rau allà, encara avui, per moltes coses, tot i que el poble ha crescut. El Passeig n'és un altre. ¿Quin misteri batega en certs indrets urbans o vilatans perquè assoleixin tal atractiu? ¿Rau el secret en el profund sentit social de l'home? Perquè em cal confessar que, si de petit m'adonava ja de la bellor d'aquell quadrangle entre porxos, de gran, l'he pogut esguardar millor amb ull crític. I si és cert que aquell espai regular que ve de l'antigor, i que els segles XVII i XVIII arranjaren amb la noblesa de cases com les de ca l'Adroguer i de can Vilella, una davant de l'altra, i amb les porxades ben escaients, porxades a les quals fan acord les d'un altre costat, el de davant de l'Ajuntament, costat que malauradament no en té; i que, tot plegat posseeix un encant de poble català agradable, queda lluny, això no obstant, de la bellesa excepcional del nostre monestir. Vull dir, amb això, que no és pas la bellesa particular de la plaça, la motivació del meu afecte, sinó la vida que hi ha passat i de la qual jo he estat partícip.
Un record ben personal de la Casa de la Vila —nom escaient per dir Ajuntament—, és la vacuna de la verola. Ens espantaven una mica aquells talls curiosos. Me'ls féu el metge al capdamunt del braç esquerre. Encara n'hi duc la marca. Va donar-me febre l'endemà. Però, tot plegat, poca cosa. Una experiència nova i la satisfacció d'haver estat valent, com ponderaven, amb estimulant gentilesa, les amigues de la mare.
Del balcó d'aquesta Casa de la Vila, comencen els records, diguem-ne col·lectius. D'aquest balcó, des del qual els dies de la Festa Major i festes assenyalades penjava aquella gran àliga d'ales mig esteses, potes amb urpes cap avall, aplanadament estesa damunt del tapís, emblema cívic de Sant Joan. Una mica més alta que el cap, de bec corbat, la corona amb el collaret entortolligant-la, signe heràldic del títol de baronia amb què s'ennobleix el poble. A aquella balconada endrapada, de les solemnitats, hi pujaven el batlle i els regidors, les autoritats provincials o fins més enlairades, quan s'esqueien a la vila. Per això em féu una emoció especial la primera vegada que, no sé per quina ocasió, no certament de festa ni amb autoritats, sinó d'un dia corrent, vaig poder ficar-m'hi. Per la Festa Major hi presenciaven el ball de les caputxes i gambetos. Aquella dansa popular que després he trobat tan distingida. I no solament jo sinó també d'altres, com el bon amic i poeta terrassenc Enric Gall, que va dedicar-li un sonet, encisat del seu senyoriu, i que amablement va dedicar-me.
Sant Joan de les Abadesses / El ball de Pabordes
Potser l'encís de la dansa feudal,
d'aquesta vila que té baronia,
va néixer als porxos del vostre casal
en aquell temps de reial senyoria.
En aquells temps que la vida glatia
sota la llàntia que enyora el missal
i a dins del cor una rosa floria
si feia lluna a la nit de Nadal.
Damunt les prades de fenc olorós
senyorejava l'amor venturós
en aquells temps que la seda es brodava
al peu mateix del portal del carrer,
mentre l'amor hi passava lleuger
i amb el llenguatge dels ulls es parlava.
Altres indrets de Sant Joan de les Abadesses: