Pont Vell

6 de juliol  1894

...perquè no he fet pas vot de tancar-me a casa al casar-me i al tenir ... dues nenes. Sí, Anton, sí, ja en tinc dues des de la vigília de Sant Joan a quarts de sis del matí. [...]

Com he dit, per ara tot va bé i estem projectant anar a muntanya dintre un mes. És possible que anem a St. Joan de les Abadesses, perquè amb tanta impedimenta fan por els viatges llargs, cotxes, hotels, etc. (Ara es posa a plorar la menuda. Alabat sia Déu! La gran dorm al costat del meu llit. Ja t'asseguro que estic ben arreglat. Però, i si no fos això, què? Tot ve a ser el mateix.) [...]

Va el paquet de diaris; encara en aquest paquet n'hi trobaràs a faltar un, però ja procuraré que no succeeixi més. Tinc unes minyones que tot m'ho destrueixen. Adéu, Anton

Joan

31 de juliol 1895

Roura: Des de la meva última carta no n'he rebut cap de teva. Estic amb un peu a l'estrep: demà marxo a Sant Joan de les Abadesses i estic molt atrafegat. Deixar preparada la meva absència en la Secretaria de l'Ateneu i en la del «Diari», trasbalsar tota la família, dona, criatures, raspes, mundos, bressols, etc., t'asseguro que és un xic pesat. [...]

Me'n vaig a Sant Joan a fer un "descans absolut" d'un mes i tornar luego a la batalla. [...]

Joan

Entre la memòria i l'enyorança, s'escamarlaven, ben arrapats, fins fa poc, els dos puntats de l'arca­da, punxeguda, tan gran, del Pont Vell. Entre la memòria i l'enyorança, fidels a una realitat que la urpada, sempre brutal, d'una guerra s'havia endut aigua avall, com la correntia líquida que hi passava al dessota. En poc temps, en minuts només —la dinamita és ràpida— s'havien esfondrat segles d'història, que eren quelcom més que unes pedres llençades d'una vora a l'altra del riu amb una embranzida de paràbola, petrificada en bellesa d'arc damunt les aigües. Perquè la història, tant la dels imperis i de les nacions poderoses, com la de les ciutats, viles i fins llogarrets, no la fan només la materialitat dels monuments o edificacions inertes, sinó la sang, la saba; la vida amb què aquella matèria, dura i morta, batega. Els carreus duen ales i tot, volen, s'entaforen com follets, entremaliats i juganers, en els viaranys més secrets i mes íntims de l'esperit i del cor. Quina sort que sigui així! És això el que forma el món, el que li dóna 1'ànima. Altrament ens esmicolaríem en la vulgar, fugissera pols del no-res de la pura matèria.

Quina angúnia i quina punyida, allà dintre, quan en tornar, ja home, als trenta anys, viscuts en gran part fora, no sols de Catalunya sinó d'Espanya, a la vila nadiua —jo que n'havia sortit adolescent de quinze anys— i després de quins tràgics esdeveniments... la vaig trobar esguerrada, manca, com un mutilat de guerra. Li faltava un dels braços, el més bonic, el més antic, aquell, el primer de l'esforç d'arribar a l'altra banda del riu, allargassant-se per damunt del Ter, amb què la vila s'arrapava, valenta, a l'altra vora, i permetia, d'anys i panys, que els santjoanencs poguessin anar riu ençà, riu enllà del poble, dels camps, dels horts, dels turons, marges i prats per on discorrien els afers de les seves vides. Els meus ulls d'home fet no trobaren la imatge, incrustada en llur fondària des de petit i des de jovenet. Les arrencades del pont, ací i allà d'ambdues bandes, bo i mostrant les pedres i el morter esquinçats —duien el senyal de la violència— em semblaren dos monyons de braços escap­çats, un enorme esvoranc en un cos humà... Feia trist. Realment ho era. En l'eixutesa del material petri, hi sentia traspuar aquella humitat de plor que molt finament Virgili, el poeta romà del temps d'August, veia fulgurar líquidament en el que no sembla humà, en l'inanimat: «també les coses tenen llurs llàgrimes».

Adéu, Comte l'Arnau. Hem fet un llarg camí

més de vint anys. Vint anys. Són gairebé una vida.

Jo t'he volgut infondre el meu desig sens mida,

i com tu he volgut vèncer la mort i el destí.

Igual que contra tu, tot ha nat contra mi.

El camí negre i fred avui només em crida

i sento quant he fet com una gran mentida

ara que el temps que em resta se m'ha tornat ahir.

Tu, potser, seguiràs duent un altre guia,

cavalcant dels estels la lluminosa via

on l'esguard d'una noia t'ha salvat de l'infern.

Per estimar i comprendre, l'ànima alliberada

tu tens, mentre la meva, en la fosca colgada,

com l'esperança morta, entra en l'oblit etern.

París, 16 de gener de 1949