Autor:
Alexandre Cirici i Pellicer
Obra:
Les hores clares
, 1977
Pàgines:
25-26
Al cafè català de les Platanes, hi trobaves tota mena de gent. Tothom que s'escapava d'un camp hi anava a parar. Allí vaig trobar-hi un dia un amic que venia d'Argelers i que va dir-me que havia vist en Frederic Rahola, que s'estava morint, que ja s'havia cansat de lluitar amb el fred i la fam de la platja i que li havia encarregat de dir adéu a la seva família.[1]
Al cafè català de les Platanes, diverses vegades se'ns havia presentat la policia. Com que érem molta gent, sortíem corrent en totes direccions i els agents no sabien cap on anar i agafaven només algun incaut. Jo m'havia estudiat les visuals des de la porta i quan calia fugir corria a posar-me darrera un dels grans plàtans i després continuava per la línia recta que el plàtan ocultava, fins a escapolir-me pels carrerons de l'altra banda.
Un dia van venir quan érem al fons del local. Era impossible d'escapar-se. Un grup vàrem pujar, per unes escales que vam descobrir, fins al terrat i allí vam tancar-nos per dintre en un petit magatzem que tenia la clau posada al pany. Érem molts, dintre el reduït espai, i quan els policies van tustar a la porta va ésser molt difícil, fent signes amb les mans, de convèncer tothom de callar i de no donar senyals de vida. Un dels tancats recordo que era l'Heribert Barrera. Vam estar una hora, pacientment, després de resistir als crits i les amenaces que havien proferit els gendarmes, per al cas que hi hagués algú a dintre. Havíem sentit, més tard, l'amo del cafè, que els explicava que ell no tenia la clau. Que, allò, ho havia vist sempre tancat.
Després d'una hora, vam creure que el perill havia passat i vam obrir perquè un explorador sortís a veure com pintava la cosa. No hi havia perill. Vam poder anar-nos-en.
