El Castellet

De la muralla antiga que cobria la part baixa de la ciutat (mirant a França) no en queda més que el cèlebre Castellet, edifici de rajoles d'una cruesa de color remarcable i que si fos de pedra semblaria més his­tòric i dramàtic. La idea de fer córrer un filet d'aigua pel peu del que foren les muralles, que avui serveixen d'emplaçament a la Prefectura, al Gran Hotel i a altres edificis importants, fou ben trobat. A aquest filet de riu urbà li han posat, modernament, un coll d'aletes de ciment armat i uns jardinets que el flanquegen, provincial i ben arreglat. És un fil d'aigua endiumenjat i ombrejat d'arbres alts que no li fan gens de mal. En el pont que el cobreix portant al damunt el Palmàrium—un cafè gran, fred i d'unes dimensions adequades per a cridar — es produí l'inici de l'eixamplament inicial de la ciutat devers el ferrocarril — devers la Gare. És costum d'anar a veure el Canigó del Palmàrium estant. Des de les terrasses dels cafès, les grans muntanyes són admirables. A l'hivern el Ca­nigó és blanc, brillant, lleugerament rosat. A l'estiu, fa una massa verda d'una impressionant severitat. A tot el curs del riuet — o sigui de la Bassa — es produeix una alternació de la vida de la ciutat. Devers els paratges del Castellet, damunt la barana, apareix de vegades una rastellera de gitanos. Els gitanos de Perpinyà són remarcables. Són molt típics, sorneguers, acabats en punta, amb unes gorres enormes, com núvols, al cap. De tant en tant es toquen l'os de l'esquena, constaten que és sempre allí mateix, fan voleiar la vara i miren amb una mena de satisfacció i d'enveja, com passen les euguetes i els cavalls.

Els barrots de les reixes del Castillet projecten pals i ganxos d'ombra en el trespol, com l'escriptura d'un infant. Bat el sol i hi cau, filtrant-se sobre la màrfega, i el presoner encara dorm. La diada anterior havia estat dura i, al capdavall, la presó en fou la més venturosa fi que pogués esperar. Les verdulaires, amb la còfia gavatxa engavanyant llurs testes de terra cuita, van i vénen del mercat de Perpinyà, amb el cistell curull de tomàquets al roig viu, verds pebrots lluents i morades albergínies. És el temps de les millors hortalisses, que passen sota l'arc de la presó, esclatants de vives colors, dins el cistell de les marmanyeres, exhalant en l'aire els seus rústecs i sanitosos perfums. El presoner es desperta, embriagat, eixordat per la cridòria, la calor i la remor cantadissa de la Tet, que s'escola sota la reixa com un riu de balada, i remarca la joia de viure. Pot estireganyar-se a pler, de la manera primària i poc polida que ho deuen fer els dissortats que aquella cel·la penitenciària sol estatjar. Ningú no l'observa. On és? Dubta un moment, corromput per Descartes, del testimoni dels sentits, de l'ardència del sol canicular, l'aroma de les albergínies, la cridòria del mercat i la remor del riu. Però tots els esdeveniments dels dies anteriors li acudeixen calidoscòpicament a la imaginació, i té encara sota les anques la impressió del trot dur del seu cavall, fins la ratlla de França. Després, gendarmes, cares vermelles i bigotudes autoritats, somriures benèvols. La seva qualitat de diputat no ha pogut encara ésser provada. No obstant, l'escarceller, temorós d'un compromís —l'home que mai no mentí no en devia certament tenir l'aire— l'empenyé a aquella cel·la, passablement inconfortable, corregué el forrellat i el deixà sol. Almenys li hagués restat la companyia del brau Ramon Roger! Però en lloc d'aquest estrenu guerriller, és el traïdor general Ruiz el que li volen donar per companyia, i el nostre pres s'hi nega. En retornar l'escarceller, no demana recapte, sinó ploma i paper i escriu...

7.II.39

Prop del Castellet trobo En Frontera. Li parlo de la meva anada a París. Em diu que en parlarà amb En Martí Feced i que després passi pel Casal Català. Encara no ha dinat i són quarts de tres. No perd les habituds barcelonines: ja les hi faran perdre.

Una mica més enllà percebo un grup de gent coneguda que va acostant-se. Ells també m'han vist: En Trabal, l'Obiols, En Benguerel, En Gasch, l'Oliver, En Muntanyá. Semblen molt contents de trobar-me. M'expliquen les penes i treballs que han passat, que passen encara. Quinze dies sense despullar-se. No duen sinó el que porten al damunt. A Agullana, estesos pel bosc, van sofrir el bombardeig, que anava per a ells. Després van anar a raure al Voló. Per fortuna van poder evitar el camp de concentració, i van refugiar-se en un cafè. Van voler telefonar-me a l'Establiment, però els telèfons estaven desballestats. «Us hauríem demanat si ens podíeu donar un plat de sopa», diu en Trabal. Sortosament, algú va dir a un senyor marsellès, que es trobava al cafè, el Sr. Rene Bouveret, que allí hi havia un grup d'escriptors catalans. I va oferir-se'ls tot d'una, i amb el seu cotxet va traslladar-los a Perpinyà, i ara els acompanya a la Prefectura per obtenir un permís de vuit dies d'estada a Perpinyà. I, efectivament, els l'obté, la qual cosa és molt difícil. No tenen habitació. I, així i tot, no presenten mal aspecte. «Oh!, perquè ens veieu avui, que ens hem afaitat i arreglat», explica en Muntanyà. No cal dir que al cap d'un moment de trobar-nos ja m'han parlat, indignats, de l'abandó en què els havien deixat En Pous i En Riba. A Agullana, van celebrar un ple de la Institució, i van nomenar president En Fabra. En Trabal m'ha demanat si jo volia seguir formant part de la Institució. «Oh, però la Institució no ha deixat d'existir», he replicat, sorprès, una mica vivament. «És clar, és clar», m'han dit.

Malgrat la misèria, la pagesalla reia. Cantava, bonhomiosa. Totes les veus del Llenguadoc i del Rosselló s'anaven barrejant amb la dringadissa de les forquetes en les escudelles, amb els crits dels mainatges sota els plàtans de la Passejada i per les avingudes florides del parc. Un rec corria sota els balandres gegants entre la passejada i les hortes de Sant Jaume.

De les muralles no en quedava quasi res. L'antiga porta de Canet, misteriosa i muntanyenca com les entrades de Briançon o Montlluís, havia desaparegut sota els pics i les pales dels arrasadors. El senyor Bartissol podia refocil·lar-se. Cada pedra enderrocada del vell Perpinyà es transmutava en lingot d'or. L'especulació immobiliària del segle!

La vila, sense muralles, semblava fràgil i un xic ridícula com una bella dama nua, agafada en flagrant delicte d'adulteri. Sí! Perpinyà, la vila reial, l'havien violada.

—Som pas d'acord amb tu, Alexandre —em digué en Pere. És el progrés... Perpinyà s'estufava darrere de les seues fortificacions... Ara, serà una vila moderna qualsevol.

—Ho és pas... Sabes que, hi ha qualques dies, vaig veure el poeta Mistral. Me vaig envisar que Avinyon ten encara totes les seues muralles i això l'ha pas empatxat de créixer... Al contrari!

— Hi ha pas manera de discutar amb tu... Sempre vols tenir raó!