Monument a Verdaguer

De la Ruscino púnica ne resta sols la torre...

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Canigó , 2002
Pàgines: 301-302

De la Ruscino púnica ne resta sols la torre,

com d'home que en l'arena de vora mar s'ensorra,

traient ja sols lo cap.

 

Ençà d'eixa columna, pedró de sa ruïna,

una ciutat naixenta no veus? És Perpinyà,

la que li ha pres per sempre lo ceptre de regina.

Doncs jo l'he vista nàixer com d'un reboll l'alzina,

com roure d'un aglà.

 

Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia,

tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:

«Oh!, guia'm, tu que hi baixes, al pla que s'assoleia.»

«Segueix-me», el riu contesta, i el llaurador ho feia

per no morir de fred.

 

Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba

segueix lo riu que corre camí del Rosselló;

quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,

diu al bover: «Arrela't aquí, llaura i cultiva,

tos camps regaré jo.»

 

Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,

de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;

allí planta una casa, un camp i una olivera;

ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,

lo mur de Perpinyà.

 

Apar una encantada que, de l'escuma eixida,

mirant-se s'extasia, granívol Rosselló,

i alçant a les neus verges los ulls embadalida,

no sap si amb més belleses i amb més tresors la crida

la mar o el Canigó.