Palau dels Reis de Mallorca

La fortificació francesa —de Vauban— encimbellada damunt la ciutat, que soterrà les antigues pedres, ha durat fins a l'acabament de la segona guerra mundial. Llavors i gràcies a la influencia que tingué a París el senador socialista Nogueres, fou desmantellada l'enorme i horrible superestructura francesa i aparegué a la meravellosa llum del Rosselló el palau —bellíssim— dels reis de Mallorca. Aquest palau és avui l'autèntica acròpolis de Perpinyà i, amb la Llotja de Mar, el monument més agradable de la capital del Rosselló.

El cas és que a Perpinyà es construí un palau dels reis de Mallorca —entengui's de Mallorca-Rosselló— que quan el vaig veure de fora estant es trobava en pèrdua total. Era a la part alta de la ciutat. Quan s'hi arribava, es veia un panorama prodigiós del sud del Rosselló, davant els Pirineus. Es veia Elna, Argelers, Palau del Vidre i potser el Voló. Ocupava el palau i els seus voltants una gran caserna, en la qual hi havia una unitat de soldats negres, que eren de Dakar. Aquests negres eren negríssims, d'alçades fenomenals, que quan es veien des del carrer, abocats a una finestra, feien feredat. Jo, que no m'havia mogut mai de casa, no havia vist mai cap negre; l'espectacle, encara avui el recordo com si fos ara. La seva negror contrastava amb els seus ulls sanguinolents.  Eren uns ulls totalment diferents dels nostres ulls, que ja no servien per a mirar, vermells, teatrals, d'una inseguretat total. Havíem anat a Perpinyà per veure la Fira de Sant Martí i vaig veure aquella negror i aquells ulls tan dramàtics. En viatges posteriors vaig constatar que, pels voltants d'aquella guarnició, hi vivia gairebé tota la prostitució popular de Perpinyà. Llavors a Franca s'havien publicat molts llibres sobre aquesta mena de viure. Les cases eren considerades positives, desagradables però pacificadores, inevitables.

A la ciutadella de Perpinyà vaig retrobar les alegries de la vida militar. Durant dues tardes, vam maniobrar pel Camp de Mart. Les maniobres sota el ple del sol amb la impedimenta cansaven molt els soldats, acostumats tanmateix a la duresa de la vida agrícola.

—Per què nos cansen en tanta manera, mon lieutenant? —em demanava en Maurici.

—Per mor de nos habituar a la calor i a traginar armes pesugues. Quan atacarem, ja hi serem habituats i donarem una fart de jacos an els alemanys...

Pensava en la Léopoldine. Mai el Canigó no havia estat tan blau, tan bonic i tan melangiós. Tanmateix, la vida militar no em desplaïa, aquella barreja de vulgaritat i d'amistat. Tothom comentava les proeses del club de rugbi del seu indret. Explicaven anècdotes pebrades, amb les minyones de les cases acollidores de Perpinyà per heroïnes. Un soldat esmentava un bordell i ja coneixies les seues opinions polítiques. Els «rastellers» per exemple, malgrat llur fidelitat al rei i a nostra Santa Mare l'Església, freqüentaven la Chaumière, una casa de barrets camí de Canet.

A cada moment, els soldats rotaven, renegaven. El més penible era la tongada de pets.

165. Dissabte aprés, foren davant nós los prohòmens de Perpenyà e feren-nos reverència. E nós manam-los que fessen síndics e aquí nomenaren-nos cinc persones que els confermam per cònsols, e dotze d'altra part per jurats; e juraren en poder nostre. E ordenam que fos batlla de Perpenyà En Guillem Albert e lloctinent dels comdats de Rosselló e de Cerdanya En Ramon de Totzó, e ordenam dels altres oficis de la vila.

166. Digmenge aprés, oïm sermó en lo pati del castell de Perpenyà ab tot lo poble qui ésser-hi volc. E preïcà frare Berenguer Amorós, de l'orde dels frares menors, qui parlà dels afers de l'execució e dels nostres drets e de la unió per nós feta. E d'açò mateix manam que preïcàs frare Arnau Descastllar, del dit orde, en la casa dels frares menors, e frare Miquel Agost, de l'orde dels preïcadors, en l'església de Sent Joan de Perpenyà. Puis, après dormir, nós cavalcam ab tota nostra cavalleria per la vila de Perpenyà, saludant les gents e mirant la vila, e conexíem bé que les gents havien gran plaer de nós, mas eren esglaiats que no tornassen en poder d'En Jacme de Mallorques; qui feïa metre en veu e en fama que solament ho teníem nós per postat, e dins breus dies lo hi retríem.

165. Dissabte després, foren davant nós los prohoms de Perpinyà i ens feren reverència. I nós els manàrem que fessin síndics i aquí nomenaren-nos cinc persones que els confirmàrem per cònsols, i dotze d'altra part per jurats; i juraren en poder nostre. I ordenàrem que fos batlle de Perpinyà En Guillem Albert i lloctinent dels comtats de Rosselló i de Cerdanya En Ramon de Totzó, i ordenàrem dels altres oficis de la vila.

166. Diumenge després, oïm sermó en el pati del castell de Perpinyà amb tot el poble qui hi volgué ésser. I predicà frare Berenguer Amorós, de l'orde dels frares menors, qui parlà dels afers de l'execució i dels nostres drets i de la unió per nós feta. I d'això mateix manàrem que prediqués frare Arnau Descastllar, del dit orde, en la casa dels frares menors, i frare Miquel Agost, de l'orde dels predicadors, en l'església de Sant Joan de Perpinyà. Puis, desprès de dormir, nós cavalcàrem amb tota nostra cavalleria per la vila de Perpinyà, saludant les gents i mirant la vila, i coneixíem bé que les gents havien gran plaer de nós, mes eren esglaiats que no tornessin en poder d'En Jaume de Mallorca; qui feia dir en veu i en fama que solament ho teníem nós per poc temps, i dins breus dies l'hi retornaríem.