Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 2007, just quan es commemorà el 300 aniversari de la derrota d'Almansa per part de les tropes franco-espanyoles, Gandia va voler inaugurar la monumental escultura d'Antoni Miró dedicada a rememorar els fets. De primer, estava instal·lada a l'entrada de la ciutat, enmig de la rotonda, en l'encreuament de les avingudes de València i Blasco Ibáñez, fins que el 2014, per raons polítiques argüides pel PP local, fou substituït per unes grans lletres que anuncien Gandia. Després de dubtes i vacil·lacions s'acordà instal·lar-lo a la plaça 25 d'abril de 1707, data de la cruenta derrota i de l'exercici del dret de conquesta sobre el Regne de València derogant tots els drets i Furs que li eren propis. Podem llegir-hi: una prosa de Vicent Andrés Estellés, un poema de Josep Piera i un de Marc Granell i escoltar la lletra de la cançó del grup Al Tall sobre la batalla d'Almansa i la de "Som i serem" d'Obrint pas.
Les llances d'Antoni Miró
«Quan el mal ve d'Almansa...» fou una exposició, magna, que va presentar l'Ajuntament d'Alcoi. Encara conserve, nítida, la impressió, «l'efecte» que em va causar, de grandiositat, de bon treball, de treball, ferm, en veure-la, aquell capaltard, a Alcoi. Recorde l'exposició, amb el dramatisme, davant, d'aquella figura, corcada per l'abandó; com recorde igualment al meu molt admirat amic i company, Antoni Miró, una mica com encongit dintre aquell «temple».
L'Alcalde d'Alcoi, hi era present, i donava un aire de «festa», de «festa grossa», a 1'acte, després vingué la nit, els dies i les nits; i sempre he pensat en aquell conjunt de treballs fastuosos que, fonamentats en diverses variants sobre el quadre de «Las Lanzas», de Velázquez, val per un «oratori», en carn viva, de tot el que va significar la derrota d'Almansa, el decret de Nova Planta, les iniquitats, «centralistes», que han seguit i segueixen... Toni Miró va emprendre l'obra, ambiciosa, amb coneixement d'un art i uns mitjans; es va tancar, amb pany i clau, al Mas i va treballar, com un boig, dies i dies; després va retornar, com al·lucinat encara, a la vida de cada dia. Ara, a Alcoi, ell es mirava l'obra feta, amorosament -«l'obra feta... la mala puta»-.
Altres persones han fet, amb més coneixement de la matèria que jo, l'elogi puntual i precís d'Antoni Miró: jo només vull deixar, a la seua porta, com qui deixa una pedra, un «senyal», la meua vella admiració per Antoni Miró, un gran valencià, combatiu, combatent, de les primeres hores, que viu i treballa, lluita, exerceix, a Alcoi, on encara es conserva la casa on es va reunir la I Internacional.
Lladres
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.
El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.
I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.
No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.
Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
Almansa,
a una escultura d'Antoni Miro a Gandia
Quin sentit té commemorar les derrotes de la història?
Seria més saludable esborrar-ne per sempre la memòria?
Ens alliberaríem així de tanta desgràcia acumulada?
Hi ha qui recorda alegries, sense nostàlgies ni recances,
i diu que és feliç. El feliç recorda victòries.
Hi ha qui arracona al calaix de l'oblit les desgràcies
i es creu igualment feliç. No recorda.
Hi ha qui esborra el temps. Hi ha qui recorda guerres.
Recordar és la victòria dels vençuts
com les derrotes mereixen la relectura del temps.
Del passat perdut, se n'aprèn la lliçó, se'n fa fantasia o art.
Perquè l'art -tot art- s'alimenta de memòries.
De derrotes, de drames, d'il·lusions i de joies.
Repetesc: té cap sentit recordar derrotes?
Ho veig com l'èpica del supervivent, el crit mut
de qui, conscient que prové d'una tradició vençuda
-la Germania, Almansa, la República-,
té la bella ironia -dir-ne santa seria massa-
de recordar que, a pesar de les pèrdues,
qui fa art se sent victoriós mentre treballa. I viu
la vida plena. També qui escriu recorda
tot i fer-ho en una llengua callada.
Qui escriu ompli el silenci de paraules.
Qui pinta regala colors al silenci.
Escrivim, memorem, celebrem, cantem.
La derrota és un poema. Almansa un mur de ferro.
Un món de gestos i de mots que ens permeten
dir dols i delits, delers i dolors, planys i festes,
sabent que a tots ens alcançarà Almansa.
Som un poble acostumat a perdre?
Qui recorda està viu, no importa
si amb victòries o derrotes. Recorda.
Recordar és imaginar el temps perdut,
refer la memòria personal i col·lectiva.
Per vèncer la tradició d'oblits que ens vol amnèsics.
No m'agrada commemorar derrotes.
Tanmateix, Almansa.
Vint-i-cinc abril set-cent set
Cada batall ha de tenir els seus morts.
La seua esperança.
La derrota.
Després les tombes aixecaran concilis
en la boira nuosa d'un silenci pintat
de patrulles grises en la pau puríssima
del femer invicte contra la llum.
Cada mort tenia fusells futurs en la mirada.
Som i serem
Som la cançó que mai s'acaba,
Som el combat contra l'oblit,
Som la paraula silenciada,
Som la revolta en un sol crit.
Som l'espurna que encén la flama,
Som la lluita que hem compartit,
Som la pedra en la barricada,
Som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
Som tot un món per estimar,
Som una història per guanyar,
Tot un futur per començar!
Som llàgrimes en la mirada,
Som el coratge de seguir,
Som la ferida mai tancada,
Som la història que no han escrit.
Som l'arbre enmig de la tempesta,
Som els estels que vam teixir,
Som l'esperança i la tristesa,
Som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
Som tot un món per estimar,
Som una història per guanyar,
Tot un futur per començar!
Altres indrets de Gandia: