Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És un dels monuments d'època romana més interessants de Catalunya. Consta d'una cornisa sobre la qual descansa el cos principal format per dos blocs de carreus units per un arc semicircular recolzat damunt d'impostes. Els frontis i els costats presenten pilastres estriades —quatre els primers i dues els segons— amb capitells corintis, les quals descansen sobre un sòcol sortit i sostenen un cornisament. El monument restaurat a l'inicis del segle XIX, fa 12,28 metres d'alçada per 12 d'amplada i 2,34 de gruixària. L'arcada assoleix 10,14 per 4,87 metres. Fins a l'any 1937, la carretera de Barcelona passava per sota l'arc, com l'antiga via romana, la Via Augusta. Hi podem llegir un fragment en prosa d'Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) i poemes d'aquest mateix autor i d'Antoni Rovira i Virgili i Joan Antònio i Guàrdias.
I al lluny, enllà, d'enllà, ben sol, sobre la via romana, prou que te'l mires, torrat per segles de sol i de serenes, escamarlat per no caure, com s'adreça, fent encara de sentinella d'avançada, l'Arc de Berà, mai més per a tu guaita de vius contra de vius, sinó vetllador tan sols de la fossana immensa de les centúries a on dormen, fredes i per a sempre barrejades amb les cendres dels saguntins, les cendres dels Barques, dels Escipions i dels Sertorians, les cendres, ai! de nosaltres mateixos quan, morint per la llibertat, ens dèiem Indíbil i Mandoni. I en despuntar el sol del nou dia, jo et sé veure a tu encara, oh esperit de Roma com flamegen els teus ulls esperançats de vida, mirant brillejar d'ací d'allà, sobre les planures i les valls de Catalunya, que pel treball es desperten, punts lluminosos que et sembla que caminen i que prens per reflectes dels capells i de les llances i espases de les teves legions que tornen... I són només els reflectes de l'aigua dels rius que assaonen les terres i la llum del sol naixent que llampega poderosa i enlluernadora sobre els vidres de les fàbriques catalanes, que treballen febroses teixint-li a Catalunya el mantell de la regina. Que tu, colònia Julia Victrix Triumphalis Tarraco, has passat per a sempre, com passa i passarà tot el que a la força s'imposa. Que per voluntat de Déu li ha arribat el seu dia i va a sonar la seva primera hora de victòria i de llibertat a Catalunya.
Arc de Berà (fragment)
I és cert, sublim arcada, que esmentes la fortuna
d'aquelles aus intrèpites
que amb revoleig cobriren l'ample món?
I és cert que la tempesta no escamparà ta runa?
que ans sa tronanta còlera
jamai vençut encorbaràs el front?
Seràs en ta arrogància colós de la victòria
que alça als espais, en èxtasís,
les mans unides invocant a Déu;
veient els mons com giren i afadigats de glòria
com van, en host llarguíssima,
els segles a la mort besant ton peu?
No s'ha esborrat per sempre ta llei sobre la terra?
No daren fruit les prèdiques
de santa mansuetud, de dolça pau?
No tanca la fossana del monstre de la guerra
els ceptres dels autòcrates,
les cadenes sagnoses de l'esclau?
Oh prou ho diu el càntic dels fills de Catalunya;
damunt les torres gòtiques
els senys parlant a Déu de germandat;
el carro de l'ingeni que ve de terra llunya,
més alt que ahir tes àligues
llençant el fum senyal de llibertat.
I el vent que du en ses ales dels pobles que volteja
perduts remors de màquines
i aromes de les prades i turons;
la fressa misteriosa del mar que remoreja
com si enyorés exànime
la porpra que li daven tes legions.
Per ço quan les muntanyes es perden en la broma,
i estén sa llum benèfica
l'antorxa funerària de la nit,
bé sembles, ai, l'espectre de l'assolada Roma,
que, tot cercant sos hèroes,
trau del sepulcre el front adolorit,
¿Què es feren en ta plana les àligues guerreres,
la voluntat despòtica
dels fills de les victòries imperials?
On és el bosc de llances, de feixes í senyeres?
On són les roges clàmides?
On són els déus i els cèsars immortals?
Debades en tes ires llambregues la planura:
ai que tes gents indòmites
per vèncer al món no s'alçaran mai més!
El riu no torna enrere; la vida no s'atura.
Damunt ta glòria efímera
llença sa glòria l'àngel del progrés.
L'arc de Berà
S'alça damunt de la via romana
tot gloriós de la seva figura.
Els grans carreus amb or vell de la història,
pels raigs del sol espurnegen encesos
com foc de brases.
El viatger cultivat que l'albira,
s'aturarà davant l'arc fill de Roma,
i contemplant una forma tan bella
beneirà Luci Licini Sura,
que féu alçar-lo.
Bé que ha sofert en els seus divuit segles
els temporals i les befes dels homes,
dret es manté, sobirà de la plana,
no lluny del mar on les veles llatines
les barques menen.
És aquest arc el triomf de les línies.
Llis gairebé, cap relleu, cap estàtua,
pedra vulgar, res de marbres ni jaspis,
sense ornaments, i amb dibuix net i sobri,
és obra excelsa.
Model d'un art que és ensems bell i savi!
Proporció entre totes les mides
és el secret de la seva bellesa,
plaer dels ulls que amb amor el contemplen,
pur goig de l'ànima.
Oh gran lliçó de l'estètica vera!
Agermanant l'amplària i l'alçària,
el pòrtic clar, figurades columnes,
el basament i el conjunt que hi reposa,
l'arc és perfecte.
Pedres millors, ni durs bronzes solemnes,
ni fi treball de cisells i d'escarpres,
no foren guany de bellesa o prestigi
per a l'arc dret que ens atreu la mirada,
nu i solitari.
Aprengui l'art aquesta lliçó noble;
respecti el fur immortal de la línia,
i dels volums la perspectiva justa.
L'arc de Berà per Catalunya sigui
símbol i exemple.
Arc de Berà
A Josep Pla
Finestra oberta. Mira a Tarragona.
Per companyia, vinya i garrofer.
Salms de la mar i de ventada té.
Llença, passant-hi, fulles de corona.
Des d'allà lluny li crida la «Capona» :
—Arc ancestral, ta resplendor d'on ve?—
Davant la corba es clava el viatger :
—Empara'm, arc; vull somniar una estona.
I veu passar corrues triomfals.
I sent, heroics, com baten els timbals.
I trem al sol de llances que rutilen.
Roden carros guerrers en processons.
Sota els plomalls floreixen les cançons.
De rara encesa els espirals s'enfilen.