Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Just al final del carrer Barcelona fins a mitjan del anys cinquanta del segle xx, hi hagué, tocant al mar prop de l'estació del tren que comunicava la platja amb Reus, i abans no es construís l'actual port esportiu, un piló, en forma de norai de composició calcària, que era un dels referents entre les platges de Llevant i de Ponent. Un text de Pere Cavallé i Llagostera (Reus, 1880 – 1939) ens servirà per imaginar-nos com era la vinguda dels reusencs a aquestes platges abans del ferrocarril, quan, primer, s'hi baixava amb carros i, després, amb tramvia. Segons la tradició oral que ens ha arribat, fou en aquest punt on Hortensi Güell (Reus, 1878 – Salou, 1899) s'endinsà mar endins per tal de suïcidar-se. Un fragment de les memòries de Plàcid Vidal (Alcover, 1881 – Barcelona, 1938), amic de l'escriptor i pintor, ens podrà ajudar a recuperar-ne les últimes hores de vida abans no aconseguís el tràgic destí. Situats a l'inici de la platja de Llevant, podem llegir aquest text i un fragment de la novel·la Els tres al·lucinats, de Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp, 1882 – París, 1956), que, protagonitzada per l'alter ego de l'autor, Joan Antoni, en bona mesura es desenvolupa en els paisatges del Salou en la dècada dels anys vint del segle passat.
Una gran afició hi ha hagut en totes èpoques a anar a Salou quan la calor apreta. No solsament s'hi va per a prendre banys, sinó per a passar un dia lluny de les cabòries i trasbals de ciutat, per a donar esbarjo a l'ànima que es troba encongida, aclaparada per lo pes del treball diari; la gent van allí a respirar aire fresc, a disfrutar les delícies d'aquelles platges altres temps plenes de moviment i vida, ja que hi anclaven naus de tota mena que avui se troben poc menys que oblidades per los marins; a contemplar aquelles escales de pedra que han sigut petjades per tants personatges il·lustres, per quin motiu Salou ocupa un lloc en la Historia, i tantes i tantes altres coses que porten falaguers records o contalles dels vells a la memòria.
Salou, si no siguessin la gent de Reus, permaneixeria mort i oblidat. No té moviment ni vida pròpia. A l'hivern hi viuen solsament alguns pescadors que llencen tranquil·lament ses barquetes en aquelles aigües manses i quietes per a guanyar lo pa de la família. Ara, a l'istiu és molt diferent, puix hi viuen algunes famílies forasteres, malgrat lo poc sanitós que diuen que és, per haver-hi per aquells encontorns molts estanys, sent propens agafar febres. Després, cada dia són en gros número los banyistes que hi van, i principalment los diumenges, que hi acudeixen tanta gent que casi és impossible transitar per l'ample i casi únic carrer de Salou.
Abans, quan encar no hi havia el tramvia, les anades a Salou eren més boniques i més divertides. Allavors hi anaven carros de tota mena que s'omplien de gent. Lo viatge durava cosa d'una hora i durant aquest temps la gatzara que es feia és casi indescriptible. Los carros que es veien per la blanca carretera eren en gros número i tots ells plens de ganxets i ganxetes que s'esgargamellaven cantant cançons de moda en aquells temps, sentint-se de tant en tant un crit del carreter acompanyat d'una garrotada pegada al pobre animal que anava arrastrant amb recança la pesada càrrega. ¡Quanta animació hi havia per aquella carretera avui quieta! ¡Quin moviment! ¡Quins núvols de pols s'alçaven baix les potes dels animals que corrien entaulant puntillo per a passar al davant d'un altre carro i arribar primer a Salou!
Aquelles platges presentaven un aspecte magnífic amb la munió de carros que per la sorra hi havia escampats, los quals servien de casilles per a despullar-s'hi los banyistes i deixar-hi la roba. ¡Quin efecte més bonic produïa i produeix, encar, aquella mar tan plana, tan macilenta, d'aquell color blau-verdós tan transparent, brodada de caparrons humans que surten a flor d'aigua! Quin moviment de gent que entren i surten!
Abans de que el sol se n'anés a la posta, tothom enganxava altre cop los carros emprenent la marxa cap a Reus. A l'arribar a Mas Calbó, caseta rústica que es troba a mig camí i quin nom figura en la Història per haver-hi nascut Sant Bernat Calbó, tothom feia parada, ja que allí venen beure i menjar. Tothom s'escampava per allí fent-se petar lo berenar enmig de les més falagueres rialles i bromes de bona llei.
Després, pujaven altre cop als carros i emprenien de nou los cants, entrant a Reus movent gran xivarri, per quin motiu sortien la gent per les portes a veure arribar los carros de Salou.
Avui, aquestes anades són completament diferentes. De carros ja casi no n'hi va cap, tothom va amb lo tramvia per a ser lo viatge més còmodo. Per consegüent, a Mascalbó ja no s'hi atura bo i ningú, ni se senten aquells cants que omplien lo cor d'alegria, avui sols se sent lo monòton esbufec de la màquina que va arrastrant los cotxes silenciosament cap a Salou i plens de gent, però una gent muda, una gent que no canta, ni riu, ni es diverteix. Quanta diferencia!
Acabava de passar la tarda. El sol davallava a ponent. A l'Hortensi gairebé no li restava prou temps per a anar a l'estació d'Alcover a pujar al darrer tren que descendia en la jornada, i el nostre visitant manifestava una absoluta necessitat de tornar, llavors, a Reus.
—¿Què pensaria de mi la meva família si avui jo no tornés a casa nostra? — va exclamar, frisos. — He partit d'allí sense donar coneixement a ningú del meu viatge, i solament jo puc témer la quimera que, amb motiu, causaria!...
Vam córrer, desesperats, camí enllà, cap a l'estació, sense entrar al poble, i encara es guanyà l'ocasió d'arribar a l'hora del tren.
—Que no vagi a ciutat, l'Isern!—repetia l'Hortensi, guaitant per la finestra del vagó, en acomiadar-se. — La ciutat el mataria! Tant de bo que jo pogués quedar-me aquí amb vosaltres! Ja tornaré! Ja tornaré!
I el tren s'emportà el nostre visitant, mentre ell ens parlava en alta veu, movent el braç i la testa de cabells crescuts i onejants a l'aire.
Al cap d'alguns dies hom va trobar Hortensi Güell ofegat, a la platja de Salou. Allí a la costa, damunt d'unes roques, el punt des d'on ell s'havia llançat, hi havia el seu capell, amb un paper a sota, escrit, dient: "Perdó, pares meus, perdó! Cureu de la meva promesa!"
Era el dia de la festa onomàstica de la mare del suïcida. Aquella nit proppassada, el fill, ja mancà a casa. El seu pare, anguniós, com tota la família, s'havia apressat a preguntar als amics íntims de l'artista. [...]
De la promesa que el fill recomanava als pares en la seva darrera voluntat, sols cal referir, ara, que ella de seguida va tenir afany de conquerir nou promès, i aviat va casar-se.
Mentrestant havien arribat a Salou una mare i tres filles, barcelonines, d'un gènere llavors nou a casa nostra, nodrides de literatura, sardanes i cançonetes. Breument, unes intel·lectuals d'estar per casa. La mitjana feia versos, la petita els recitava, la gran tocava el piano. Totes plegades, àdhuc la mare, no trobaven cap gràcia en un home si no era una mica poeta, artista, pedagog sentimental i fins i tot pedant. Eren d'aquelles persones incapaces d'endevinar i d'estimar el poeta veritable, però que tenen trastocades els mig poetes que fan literatura a tota hora.
Tot seguit d'haver arribat a Salou flairaren que entre els cinc amics hi havia artistes. Gairebé es presentaren elles mateixes. Feia dos o tres dies que hom les veia lentes, desmaiadisses, apegaloses vora d'ells.
Un capvespre, al morrot del port diminut, els quatre amics s'estaven asseguts a les roques vermelles i verdes que llepa l'aigua, fumant cigarrets i engegant facècies. Elles s'hi acostaren. La petita recitant una estrofa a la mar, la segona saltironant una sardana, la tercera taral·larejant: «Les ninetes ploren, ploren de tristor...». La mare, algunes passes mes endarrere, feia la prudent i amonestava:
— Nenes, nenes, no sigueu eixelebrades! — I de sobte exclamà: — Oh! Pareu esment! No us deixeu perdre aquesta posta preciosa que es reflecteix a la mar.
Altres indrets de Salou: