Balcó de la Mediterrània

La visió de Tarragona en l'ample espai ens inunda l'esguard de blavors. Sitges ha estat anomenada «la blanca», per la clapa de blancor de les cases de la vila. Tarragona pot ésser anomenada «la blava», per la decoració que la natura ha posat als seus costats i damunt d'ella.

Alta damunt el massís de pedra del turó, Tarragona està com banyada de blavors. Blavor del cel, blavor de la mar, blavor de les muntanyes. I cada blavor té el seu matís. Clara i lluminosa la blavor del cel. Viva i profunda la blavor de la mar. Suau i boirosa la blavor de les muntanyes que per ponent tanquen el Camp.

L'alçada damunt la mar, vora de la mar mateixa, li dóna una situació privilegiada. De terra estant, en ben pocs llocs es veu tanta estesa de mar com a Tarragona. L'aire pur aixeca i eixampla l'immens sostre blau. I la boirina que entela, a la tarda, l'aire del Camp, fa blavejar dolçament el verd fosc de la cadena de les muntanyes ponentines.

Altura vora del mar,
mig nua i assolellada;
pels graons dels teus vessants,
els bocins d'hort i la casa.

Et tanquen els marges vells,
et guarden les atzavares,
com espases de guerrers
girades de punta enlaire.

Tens dosser de blau marí,
el blau cel et fa de volta;
les mates de romaní
blavegen entre les roques.

Floreix el farigolar
amb menudes flors rosades.
La garriga els dies clars
és tèbia i perfumada.

Entre els garrofers i els pins,
s'alcen, amples, les figueres;
els olivers d'argent viu
prop del vinyar s'arrengleren.

Un llangardaix virolat
sota els esbarzers s'escorre;
una puput ha passat;
ara passa un vol d'aloses.

De la platja ve l'olor
penetrant d'algues marines;
l'aire té la salabror
que del mar porta la brisa.

Corren trens pel terraplè,
cotxes per la carretera;
al fons, per teló blavenc,
les muntanyes amb pedreres.

La ciutat, dalt del turó,
senyoreja la contrada;
mirallegen uns balcons
en el llenç de la muralla.

El millor temps ha arribat;
dolç matí de primavera.
Per damunt dels camps llaurats
ja dansen les orenetes.

Veles blanques, arbres verds,
terra eixuta, pedres i ones,
la gran claror transparent:
paisatge de Tarragona.

Garriga dels meus sojorns,
casa que ets una miranda:
no sentiu ja la remor
de la gent que ve de França?

Aviveu tots els colors,
concentreu totes les flaires,
vestiu-vos de sol i amor
el dia de la tornada.
Tornaré pel camí antic,
arran de la costa esquerpa,
retrobaré els vells amics
que fa molts anys que no em veuen.

Obriré de bat a bat
els finestrals de la casa
perquè hi entri l'ideal
com hi entra la marinada.

Un dolor dominaré,
dolor de la meva vida;
ja no hi haurà la muller
I si trobo encara el pal
que aguantava la bandera,
arboraré els quatre flams,
que serà dia de festa.

Tarraco

Plau-te, com dea de bellesa antiga,
l'august descans emmirallant-te en l'ona.
Tens estirp i posat de gran matrona
amb el color i la força de l'espiga.

Tota ets record. Ve el poltre que calciga
vides i marbres : l'arquitrau s'afona.
Reculls tos plecs, i salves la corona
alçant-te sobre el dol i la fatiga.

Descans guanyat. Fins l'aire s'asserena
al teu voltant, i besa, el mar, l'arena
sense un neguit. És ton orgull, ciutat!

Sentint, però, formiguejar la saba,
ton braç, segur de ton destí, es desclava
per abastar nous brots d'eternitat.

Tarragona, amb sol d' abril ja decantat al maig, té una llum de plata. Aquest matí era un goig de passejar per la Rambla. Tarragona és una ciutat matinal. Des del Balcó amb els ulls plens de blau i d'infinit, tot sembla bell i joiós. Cal dir-ho així perquè la bellesa no sempre és joiosa. A mi almenys, de vegades, em decanta a la tristesa, perquè penso que un dia seré mort i els meus ulls plens de terra, mentre la mar i el sol, els carrers, les flors i les noies... Però aquest sentiment no el sento a Tarragona —durant els matins de sol— en raó d'un cert embadaliment que no deixa pensar... (Perquè si penso, adéu joia!).  I em sembla que a molts turistes els passa això mateix que em passa a mi. Fan cara de felicitat. N'he vist un assegut en un banc de la Rambla, prenent el sol, com extasiat. L'home, però, ja més de mitja edat, devia ser prudent perquè s'ha lligat, amb quatre nusos, un mocador a l'entorn del cap. Al seu costat, la dona, eixarrancada (duia pantaló, però això no vol dir res) llegia un diari alemany... Ah, si la vida només fos això: prendre el sol, passejar, llegir el diari...!

A Tarragona, en aquest temps, no hi ha manera d'escriure... (Jo ho faig gairebé per delicadesa. N'hi ha hagut que per això han perdut la vida). Trobo més profitós —i aprofitat— veure com un colom corona el cap de Roger de Llúria, o com passa un núvol pel cel i un vaixell per la ratlla de l'horitzó.

El balcó sobre el mar. És el meu, però hauré de ser més exacta i dir que dóna al passeig i que en aquest moment als jardinets que voregen el monument a Roger de Llúria, sobre la gespa hi ha clavells de moro i petúnies. Les reguen amb aigua especial, perquè la d'ús públic no és potable, i mata tota vida vegetal. La vida animal és tota una altra cosa.

A la saleta on tenim el balcó la decoració és verd de molsa i les parets gairebé no es veuen, perquè hi ha una gran llibreria i a la resta quadres i objectes diversos. Les cortines són verdes i del vidre penja una transparència que vam comprar a Amsterdam i representa un vaixell antic. Com que el travessa la ratlla de l'horitzó, sembla que arribi a port, però hi ha alguna cosa maligna que li impedirà la recalada feliç; les veles són vermelles i podria ser que fos l'embarcació de l'holandès errant, condemnat a vagar set anys sense repòs. El vidre emplomat és preciós quan el sol el penetra.[...]

Al balcó, hi tenim plantes molt migrades, perquè l'aire de mar i l'aigua de Tarragona són dos factors nefands, i sols resisteixen alguns tipus de cactus, heura i atzavara. Hi ha una tórtora que sempre parrupeja i que de tant en tant deixem anar pel pis. Un colom nouvingut, fruit d'unions diverses, donat el seu color. I tres periquitos que deuen tenir vuit o deu anys i mai no han fet cap ou. Potser l'aigua...

És dissabte i alguns iots s'acosten a la platja, vagaregen i se'n tornen a port. Des de la meva talaia observo les evolucions amb els prismàtics; hi ha una petita barca de vela blanca; dins, un home amb roba d'esport, assegut, i una dona nua, dreta. Alguna gavina plana sobre els estols de xanguet que es mouen per la costa. Tot s'unifica amb el to grisós d'una boira que avança sense gaire esma.

Quan Brecht, un matí, repassa les bones coses del dia no descriu el que es veu des de la seva finestra. És clar que en un altre poema diu que veu el saüquer del jardí. A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat, la porto als ossos i a les tecles del piano, que s'encallen, i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort. L'he trobat, ell ja hi era i vaig néixer al davant seu. Sols una paret de pedra de seixanta centímetres de grossària feia de frontera. En aquesta paret, s'hi han arrapat llessamins molts anys, i els vespres que la lluna sobre el mar m'ha consolat d'amors impossibles, serena i freda sobre el meu front, que cremava, l'olor dels llessamins de nit era una constant, ara ja associada per sempre.

A Tarragona s'hi ha d'anar amb automòbil, mai en vaixell i tampoc en tren. Tant el port com l'estació del ferrocarril queden enxubats, sense perspectiva, i es corre el risc que la primera impressió del viatger sigui la de trobar-se en una ciutat insignificant, d'escassa entitat.

L'automòbil s'ha de deixar a l'inici de la Rambla. I continuar passeig amunt, a peu, amb parsimònia, badant una mica, fins a la mar. A poc a poc. Amb el temps suficient per sentir-la, per notar la seva presència. Sense la mar, aquest passeig no aniria enlloc, no tindria ni cap ni peus.

La Rambla acaba en un penya-segat davant la mar: El Balcó del Mediterrani. Des de la balconada, la mirada es perd enllà de les aigües, des de la Punta de la Mora al Cap de Salou. L'espai que els pescadors anomenen la Mar Fondal. Aigües blaves, d'ampli horitzó, immenses, netes des de l'alçària. Un panorama magnífic, extraordinari. I mentre el contemples, endevines el motiu que ha fet decidir tanta gent, fins i tot l'emperador romà August, de quedar-se a viure a Tarragona: la geografia.

Tarragona és una ciutat civilitzada. On es té l'evidència que abans algú ja hi ha fet vida. Arreu hi queden quatre pedres, una runa. Sense anar gaire lluny, prop del Balcó del Mediterrani, l'amfiteatre romà.

El balcó del Mediterrani per excel·lència és a Tarragona, situat al capdamunt de la seva Ram­bla, a llevant, guaitant sobre la mar. I és la mateixa ciutat que guaita sobre aquesta mar enlluernadora que recull les espumes del sol i s'emmiralla en els estels a la nit. Però no gaire lluny hi ha un altre balcó, que passa una mica desapercebut, perquè no es urbá. Parlem del cap de Salou, que es veu millor des de la mar que no pas des de terra ferma i que es dreça a més de quaranta metres d'alçària. És un penya-segat impressionant; una gran llenca de roca que avança agosaradament cap a mar, com un immens vaixell, de proa. [...]

Des del balcó del Mediterrani, a Tarragona, el far de Salou, de nit, amb el seu focus, es confon amb els focus de les maquines del tren majestuoses que es veuen venir de lluny i que es perden dintre el túnel de la nit com un estel fugaç; a l'encalç d'un somni. El somni perenne d'un estel que es va fonent en la immensitat de la llum i del temps.

Mar de les mars!, ciutat a dins del ventre
de la ciutat. La pols és lenta i mor
damunt la pols de vestigis colgats,
fa de ciment a esquelets i columnes.

La pols no admet moviment ni carícies,
s'ajeu al pit dels segles en repòs
silent, només l'exciten quietuds
d'àmbits deserts, fa nit a sota terra.

L'aigua duu un foc a l'estella vinclada
que no permet l'escata de la pols,
li descobreix un batec que oblidava,

els ulls brillants i un genoll sense roba;
li bada el fang. A la pell s'hi coneix
tota la llum dels semidéus romans.

Tot allò que no som i encara som
resumit en la pedra, el fòssil, l'aigua
d'una mar impossible de trencar,
en la llum de claror més definida.

Tot allò traduït d'un text remot
al llatí que la sal i el foc respiren
a través de nosaltres, descendents
del plaer i el desig que significa

tot allò que no som, encara som
i llegim en la mar i el laberint,
en el pou i el metall, en l'aqüeducte,

en el cep, l'oliver i un mosaic rítmic
de colors dividits per les esquerdes,
les esquerdes que ens mostren i ens amaguen.

El balcó de Tarragona

Roger de Llúria

no els veus venir

per la planúria

del Mar llatí?

Gira't de cara,

noble Almirall;

avui és clara

com un cristall.

Quan tu en tornaves,

ara i adés,

les ones blaves

t'eren llorers.

Blaves i roges,

deis voravius,

per les aloges

i els quatre rius

de la bandera

de la Ciutat,

llarga i baldera

de llibertat.

Són uns cadàvers?

Ets un difunt?

Els Almogàvers

no tens a punt?

Roger de Llúria,

no els veus venir

per la planúria

del Mar llatí?