Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest saló principal de la casa de Castellarnau és neoclàssic, amb frescos de Josep Flaugier del segle xviii, i exhibeix, com la resta de la casa, mobles i objectes barrocs. Al centre, hi penja un bell i monumental llum de cristall completat per quatre llums més petits als angles. Edifici construït a cavall dels segles xiv i xv, quan l'adquirí la família Castellarnau al segle xviii sofrí múltiples reformes i ampliacions, de tal manera que va quedar molt diferent de quan l'emperador Carles V va allotjar-s'hi. Josep Maria de Sagarra i Castellarnau narra a les seves memòries d'on provenia la família i com Carles de Castellarnau s'establí a Tarragona. També hi podem llegir dos fragments de La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler, en què el protagonista és rebut amb molta pompa en un palauot del carrer de Cavallers que bé podria ser el casal dels Castellarnau.
Carles de Castellarnau se'n va a Tarragona, i el 14 de novembre de 1748 signa capítols matrimonials amb Maria de Magriñà i Porta. Visqué a la imperial ciutat, honoradíssim i considerat de tothom; i de tant en tant féu escapades a Alins, i es posà en contacte amb el rendiment de les fargues. Morí el 13 de maig de 1766 i deixà hereu Josep Antoni de Castellarnau i de Magriñà, el qual, nat en 1763, es casà als vint-i-dos anys, i per poders, amb María Antonia de Camps i de Font, gironina, i de la família dels actuals marqueses de Camps.
Josep Antoni de Castellarnau es converteix en un dels personatges més brillants, per no dir el més brillant, entre els cavallers tarragonins. Aquest besavi meu, me l'imagino més viu que la tinya. Perquè no es comprèn que amb les rendes d'Alins arribés a la fama i a l'opulència que va obtenir. Sembla que amb les seves anades a Madrid devia planejar més d'un negoci, i l'afavorí considerablement la seva amistat, que es diu que fou de debò, amb Manuel Godoy, Príncep de la Pau. De cavaller i propietari passà a fer l'ofici de banquer i a ell deu Tarragona el seu port, perquè primer obté la preferència tarragonina damunt la petició de Reus, que volia el port a Salou, i després contribuí a la seva construcció, i força; fins amb la seva fortuna personal. Llançà emprèstits i creà una rifa, amb la pròpia signatura com a garantia, per dur endavant les obres, i va fer venir molt ferro de les seves fargues d'Alins.
Llavors de la guerra napoleònica proporcionà mineral per a la defensa de la ciutat.
Fou alcalde segon i alcalde primer de Tarragona: li concediren la gran creu de Carles III. Ostentà la investidura de diputat provincial i a les Corts; assistí a les de Cadis; era Mestrant de Ronda atenent als seus privilegis de noblesa, i tresorer honorari de l'exèrcit.
A desgrat de tants mèrits, i de tanta empenta, Josep Antoni de Castellarnau i de Magriñà amb la guerra de la independència va rebre un cop molt fort. A Tarragona havia aconseguit fer marxar les coses; fou un patrici generós, potser massa; potser la glòria li va pujar una mica al cap, i, com que tenia un urc de cavaller, la seva fortuna se'n va ressentir. En moltes coses Josep Antoni demostrà que en lloc d'aquell temperament semític i conservador, com el de tants noms il·lustres del nostre segle XIX, posseïa un caràcter més aviat feudal i pirenaic, que el conduïa a Alins fent un viatge impossible, només que pel gust de clavar una bala de plom a la freixura d'un os.
Les senyores de Recasens, una d'elles baronessa de les Quatre Parras, donaven cada dimarts de l'estiu lo que els seus amics anomenaven reunions de confiança o de mitja aranya (només encenien quatre candeles de les vuit que l'aranya del saló portava); l'hivern, les reunions eren més nombroses i complicades; s'hi ballava en gran! A unes i altres assistia lo més lluït de la ciutat.
Don Josep Salvat potser no hi hauria sigut convidat, mes sa muller era molt ben vista..., una Vidal!, i sa filla Lupita, tan graciosa, que no faltà algun amic de la casa insinuant lo bé que farien convidant-lo.
Les de Recasens consultaren lo cenacle dels elegits i per tenir una noia més, feren lo convit en regla.
Don Josep es carregà de cadenes, es plantà enmig de la pitrera una papallona de pedres i, lluent com un fanal, sèrio com un nunci, rítmic com un armat, entrà a la sala bona de casa la baronessa, presentant sa muller amb la mà dreta i sa filia amb l'esquerra.
Les senyores de Recasens, nom de llur pare, eren dues germanes. Viuda l'una del baró de les Quatre Parres en qüestió (un senyor important! Fou gentilhome de l'infant don Cosme, aquell que només hi veia d'un ull), era la pubilla. La més jove, la viuda, era mare d'un tinent de cavalleria ja granadet. Com edat, tindrien?... Qui sap? Inútil dir l'edat de les dues dames.
Acostumades, mentre visqué el baró, a la vida i tracte de Madrid, guardaven en llurs maneres la senzillesa de bon to, l'afabilitat que sols es troba en les classes distingides d'Espanya.
A llur casa, no era indispensable presentar-s'hi amb la rigorosa etiqueta exterior que en altres països s'exigeix. Era prou lo desig de ser agradable, conèixer algú de llur societat i trobar-se disposat a no parlar mal de ningú (dels presents) per a ser-hi admès.
Lo jove Garriga fou rebut amb parauletes tan ama bles, amb maneres tan naturals, que quan es trobà sol i no pogué menys de riure d'ell mateix, que tanta feresa havia tingut de les dues germanes i de la casa en què vivien..., un palauot del carrer de Cavallers, amb portalada gran, sempre oberta, entrada espaiosa com magatzem; al mig, pilars, voltes, celobert, cancell amb campanetes i patriarcal orinador darrera la porta. Semblava, en entrar-hi, que s'entrés a ca la Reina! Eixint les senyores d'aquelles fosquedats, les havia entrevist algunes vegades repantigades en llur cotxe-senyoria, pesada màquina pintada d'un color indefini ble, guarnida de quatre fanals, arrossegada per dues xollades mules que, malgrat llur vellúria, miraven tothom amb lo desdeny de qui porta darrera seu la virginitat i la bellesa.
Altres indrets de Tarragona: