Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Antoni Rovira i Virgili va néixer a la casa número 20 del carrer Major. Una silueta epigramàtica de Tomàs Roig i Llop (Barcelona, 1902 – 1987) ens acostarà de manera molt sintètica i aguda als trets essencials del personatge. També podem llegir-hi un poema de Rovira i Virgili que, primer, descriu el traçat romà d'aquest carrer i els seus entorns, per acabar fent un cant d'enyor de l'exili estant pensant en quin dia podrà reveure'l. Encara una prosa de caràcter memorialístic del mateix escriptor recrea els anys feliços que hi passà a l'escalf de la família.
Baixet. Vermellenc. Grassó. Nerviós. El cap petit, entre els pàmpols auditius, amples i desconnectats. Pentinat amb ratlla i tupè perfectes, de dependent passat de moda. Ulls grisos, cremats, de rata de sagristia laica, farcida de pergamins. Damunt del llavi breu, s'estira i s'arronsa un dit de cendra.
Estilista net, ordeix harmonioses policromies amb el nas, un xic afigat.
Orador vibrant, de paràgrafs salats d'entusiasme, amb un bell ritme sincopat, entre abraçades invisibles i enravenxinaments de gat ofès.
Incansable col·leccionista de partits polítics i de renaixences nacionals.
Carrer Major de Tarragona
Via cabdal de la Tarraco antiga,
tens als costats els vestigis d'arcades
que Octavi august triomfant enaltien.
Carrer tot dret, de traçat geomètric,
ets al bellmig de l'espai de l'acròpolis.
No hi ha en el món perspectiva més noble.
Pel teu extrem l'esguard nostre ja albira
el pla sagrat on un dia s'alçaren
temples pagans d'estriades columnes
i on s'alça avui, vella ja de set segles,
la catedral, que apareix d'or vestida
al capdamunt de les amples escales.
Alta ciutat, l'alta seu per tu vetlla.
En aquest carrer d'aire antic, jo vaig néixer,
i des dels anys infantils de la vida,
en el meu front van romandre gravades
amb llum del sol les estampes augustes,
que espai ni temps esborrar mai no poden;
tan lluny com vaig, en duc sempre la imatge,
auri tresor de preades relíquies.
Espero el jorn que els meus ulls delerosos
reveuran bé les directes figures:
carrer Major, les escales, el temple;
amb cor devot alçaré el cant de gràcies.
Serà un matí, hora lleu i serena.
Com vianant que amb tranquil pas camina,
pujaré sol a dalt de Tarragona
per resseguir els carrers i les places,
rics de llegats de les mortes centúries,
rics de records dels meus dies feliços.
Oh tu, carrer de la meva naixença,
carrer Major, ¿sentiràs els meus passos?
Jo petjaré el teu dur sòl de lloses
com si petgés una flonja catifa.
Vigília de Nadal, poc abans de sopar. La meva contemplació del pessebre és interrompuda per les germanes que em criden: «el tió, el tió!». Baixo al menjador corrent.
Aquest menjador, situat darrere de la botiga, és, en l'àlbum dels meus records, una gran estampa de colors. El veig amb tots els detalls: l'armari raconer, el rellotge de pesos, la taula d'ales plegables, les cadires pintades d'un groc d'or vell amb el respatller en forma de mig cèrcol i el seient amb foradets rodons. Veig sobretot les parets que vesteixen amb un intent d'art l'estança menestral; a tots quatre panys de paret hi ha pintures, obra d'un artesà romàntic, frescos senzills en què predominen el verd i el blau: cel sense núvols, arbredes, cases de camp, jardins, balustrades, estanys, barques i cignes. L'estora, posada fa pocs dies, mig vermella i mig verda, és olorosa d'espart, i, a mi, em plau d'ajeure-m'hi i rodolar-hi. A mig aire entre el sostre i la taula, el llum de gas —bec de metall, pàmpol de flama— escampa una claror trèmula.
Sota la vigilància materna, les germanes i jo, per ordre d'edat, fem pondre el tió, que de tal només té el nom puix que és un caixó buit. Després dels mots litúrgics, pronunciats molt de pressa, i dels cops de bastó, que ressonen fortament, alcem el caixó i, amb mans ràpides i àvides, agafem el present: una vegada torrons, una altra neules, una altra confits o una ampolla de vi ranci, mistela o moscatell. Fem una segona passada i els presents són de menys valor: un ou, un pot de conserves, fruita. Insistim i, finalment, surten bocins de carbó. «Ara prou!» —ordena la mare;— «el tió ja està cansat!».
La taula de Nadal!
Ajudada per les germanes, la mare, petita, feinera, para taula en un instant. Va i ve amb pas suavíssim; llisca més que camina. Als seus grans ulls lluminosos hi ha, ara, com hi ha sovint, una llàgrima en formació, d'alegria i melangia alhora. Més envellida per la manca de salut que pels anys, no ha perdut del tot la bella semblança de la seva jovenesa.
Entra el pare, poc casolà. Fora del treball, li plau d'anar al cafè o al casino. És d'alçada mitjana, magre i àgil; l'abundant barba negra d'anys enrere s'ha fet grisa i curta. S'asseu i es posa a llegir el diari fins que la mare dóna el crit: «A taula!».
Ens asseiem tots cinc. Que clara, que viva veig l'escena! Veig la taula rodona al mig del menjador, amb les dues ales obertes. Les tovalles, amb els secs en relleu, són blanquíssimes, netíssimes, flairoses: han passat, com tota la roba de casa, pel gran cossi de la bugada feta amb lleixiu de cendra perfumat amb llorer. Els blancs tovallons plegats i els coberts de plata, fan guàrdia al costat de la vaixella bona, que té uns fistons daurats i les inicials en majúscules angleses.
El pare presideix i ens mira i ens escolta benèvol; amb prou feines obre els llavis mentre els altres no parem de parlar. Està una mica abstret, com si pensés en un Nadal de quaranta anys enrere, davant el foc de la llar, allà en la seva casa paterna que s'alça en aquella placeta rectangular de Sarral, l'austera vila de la Conca de Barberà.
Altres indrets de Tarragona: