Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sant Francesc va ser l'església del desaparegut convent dels franciscans, del qual encara es conserva el claustre, avui en dia incorporat a les dependències de l'Arxiu Històric de Tarragona. Aquesta església i el convent adjunt, després de l'any 1835, serví de sala per al reconeixement dels futurs soldats, estança de presidiaris, escola, magatzem i institut de "Segunda Enseñanza". És un bon lloc per llegir-hi un fragment de la Disputa de l'ase, d'Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, 1352 /1353 – Tunis, d. 1423), que parla d'un frare franciscà que exercia com a confessor a Tarragona; un passatge de la novel·la Niobe, de Josep Pin i Soler, que descriu totes les institucions situades a la Rambla Vella i especialment l'ambient de l'hospital de malalts pobres i, encara, un fragment de la novel·la L'anell al dit, de Josep Anton Baixeras (Tarragona, 1927 – 2008), que narra un episodi en una classe de l'institut en l'obra denominat de Castellet.
L'ase comença a descobrir les malvades obres i fets dels religiosos. Tot seguit que l'ase hagué oït parlar el rei, girant-se vers mi digué així: — Sapigueu, frare Anselm, que hi ha a Catalunya una ciutat, anomenada Tarragona, i antigament es deia Secondina, car en grandesa era considerada segona després la ciutat de Roma. I això apareix encara avui dia ésser veritable, pels grans, antics i sumptuosos edificis que existeixen per tota la contrada de la dita ciutat. I trobareu, frare Anselm, que fora de la dita ciutat hi ha un convent de frares predicadors, en el qual convent hi havia un religiós anomenat frare Joan Juliot. I aquest frare era un bell gallard de sa persona, molt ben fet i proporcionat de tots els seus membres, i de gran eloqüència; de la qual cosa tot el poble de Tarragona li volia gran bé i el tenien en gran estima i reputació. Talment, que els principals de la dita ciutat es confessaven amb ell, ensems que llurs mullers i infants. En la dita ciutat hi havia un home de bé nomenat Joan Destellers, el qual tenia per muller una bona dona anomenada madona Tecla. I el dit Joan era molt espiritual i devot, i la muller així mateix. I era una de les belles dones de tota la ciutat; talment, que semblava, per sa bellesa, que fos un àngel de l'alta jerarquia.
Vinguda la quaresma, frare Anselm, i veient madona Tecla que les seves veïnes anaven diàriament a confessar, digué a son marit: "Senyor, ja són passats deu dies de quaresma i no m'he confessat encara. Per la qual cosa, si us plaïa, hi voldria be anar". D'aquesta cosa el marit en tingué un gran plaer, veient sa bona intenció, i responent li digué: "Dona, estic molt content que us aneu a confessar. Emperò, per tal com sou jove i innocent i mai no us confessàreu, i per tal com no sabeu la manera de confessar-vos vull que aneu a confessar amb frare Joan Juliot, de l'ordre dels frares predicadors, car és mon confessor i és home de bé i ben savi en son predicar; i en confessar fa meravelles, i sap molt bé demanar els pecats, i examinar-los bé. I per tal com no el coneixeu, vos el demanareu i hom us el mostrarà; i li direu que jo us he enviada a ell, per tal que ell us confessi".
Tot seguit que madona Tecla hagué sentit les paraules del seu marit, prengué el seu mantell i se n'anà dret al convent dels frares predicadors. [...]
"Monsenyor, us prec per l'amor de Déu que em vulgueu perdonar. Car jo, trista de mi, he caigut ignorantment en aquest tan gran pecat; i jo us prometo en veritat que d'ara endavant jo hi prendré bé esment, i comptaré quantes vegades mon marit m'ho farà; i les marcaré en els meus rosaris per tal que no les oblidi. I cada vegada que m'ho farà, jo hi faré un nus. I per tal, monsenyor, com mon marit sap que jo no sé res de tals coses, m'ha enviada a vós, per tal que m'ho mostreu!" Així que frare Juliot oí les paraules de la jove dona, tingué gran goig, car conegué clarament que ella era de simple voluntat. I per aconhortar-la, li digué: "Filla meva, de Déu i de mi us sia perdona! I no ploreu més, ni no us doneu desplaer. Car jo us donaré bon ordre a tot, i faré el compte ara; i si hi ha algun poc més o menys, això no hi farà res. Ma filla, segons vostre dir, avui fa sis mesos que vós heu estat esposada.
I per l'amor de vostre marit i de vos, només comptaré trenta dies per cada mes, per bé que alguns tenen trenta un dies. I, segons que vós dieu, ell us ho ha fet tantes de vegades, de nit i de dia, que no n'heu sabut tenir el compte. Vet, emperò, que per l'amor de vós jo no comptaré sinó a raó d'una vegada, tant de la nit com del dia, que seran sis vegades trenta, que és, tot plegat, cent vuitanta vegades. I el delme, ma filla, és, de deu, una. Per tant me'n pertanyerien divuit vegades. I més d'altres divuit us n'he deixat, i més encara, per l'amor de vostre marit, que us ha adreçada a mi". Aleshores madona Tecla, besant-li els peus, li digué: "Monsenyor, cent mil voltes us regracio de vostra cortesia, per la qual, sense cap coneixença precedent, m'haveu fet tanta de gracia. I per tant, monsenyor, en nom de Déu penseu de prendre del vostre delme tota aquella part que us plaurà".
Veient això, el dit frare, l'estengué tota per terra i en prengué el delme de vint vegades. I havent pres el dit delme, digué a la dona: "Ma filla, veieu que ara sóc pagat de vint vegades, i no em vull, al present, pagar de més; car vós no ho podríeu sostenir, per tal com sou feble a causa del dejuni. Mes, si a Déu plau, jo us aniré a visitar a casa, i que no pugui pagar bé el vostre delme. Car jo no sóc pas tan ximple prendré cada dia la resta del delme". "Monsenyor", digué la dona, "el prendré i el deixar és en vós. - I per dir-vos veritat, jo no voldria res deure de resta, si possible era. Per tant, jo us prego que, el més aviat que podreu, prengueu de mi la resta del delme". I després que frare Juliot li hagué demanat on vivia, la va absoldre de tots sos pecats, dient-li el que segueix:
"Veieu, ma filla! Ara, per aquesta confessió, sou absolta dels vostres pecats, i sou tan pura i neta com el dia que nasquéreu del ventre de la vostra mare; amb el càrrec i condició, emperò, que tingueu secret tot ço que ha estat entre vós i jo, en confessió. I us faig saber que a qui revela o descobreix el jurament de la santa confessió, la llengua li és tallada, i, després de sa mort, va a cent mil diables i no veu mes la faç de Déu". Respongué madona Tecla, i digué: "Monsenyor, ¡no plagui a Déu que jo digui res de la santa confessió! Emperò, monsenyor, jo us suplico, no oblideu de venir en ma casa per prendré la resta del delme". I dit això, li besà les mans, i prengué comiat de frare Juliot, i se'n tornà a casa seva.
Arribada que fou a casa, trobà son marit que l'esperava per dinar, i li digué: "Dona, bé us sigui de la confessió! ¿Què us sembla?" digué ell, "de frare Juliot i de sa manera de confessar?". "Cert", digué ella, "és un home perfet, i molt bon confessor, i home que sap demanar i examinar molt bé els pecats. I quant a mi", digué ella, "senyor, mai més no em voldria confessar amb altre sinó amb ell. Tant hi he trobat plaer!". "Per això" digué el marit, "us he trames a ell. Car jo sé que és home molt prudent i discret per examinar els pecats". I dit això, dinaren amb gran solaç i goig.
Després de pocs dies, frare Juliot vingué a visitar madona Tecla, i en prengué una part del delme. I així, dia per altre, féu tantes de visites que fou molt ben acomplit de pagar del dit delme.
Al bell mig de la rambla vella, en la mateixa rengla que el teatre, los convents i iglésies de Sant Francesc, de Santa Clara, Sant Agustí, lo quartel que fou casa de la Companyia de Jesús, lo seminari de capellans (avui desaparegut), l'Instituto provincial de Segunda Enseñanza, lo govern civil, lo militar, l'hostal del Nen i la casa del sabater Canuto, s'aixeca l'hospital de malalts pobres... Un edifici llis de parets, senzillíssim, foradat per una rengla de finestres sense caràcter, amb les precises obertures a rans del carrer per a entrar a la capella, a cal senyor Pelegrí, l'apotecari, i a un pati per on se munta al departament de soldats malalts.
Al primer pis, un llarg corredor rep directament l'aire i la claror de totes les finestres de la fatxada. Unes quantes portetes a l'envà que el forma donen accés a les sales... grans, espaioses, altes de sostre, amb finestres que s'obren damunt lo jardí.
Entre finestra i finestra hi ha llits. En l'envà de davant tots estan renglerats, la capçalera a la paret, sense més separació entre un i altre que l'espai ocupat per una cadira-necessària amagada per cortinetes d'indiana penjades a un cèrcol de ferro sostingut a alçària d'home.
Lo malalt que hi jau té el recurs de tapar-se cap i tot per a no veure al veí de la dreta o esquerra muntant, baixant de son llit, les robes penjant, les tristes carns mig descobertes. En quant a no oir-lo gemegar, a no sentir les misèries de la cadira amb cortinetes, a menos d'ésser sord o cego, tals moviments i veus estranyes seran la distracció de sos mals i hores mortes.
A un dels costats estrets de les sales hi ha un altaret que, llevat los dies de combregar general, visites oficials i altres solemnitats grosses, sols és allí pro forma, per a donar probablement idea als malalts d'un altre món sense vells ni joves, dolents ni sans, on tothom gosa de beatituds que no terminen...
Damunt de l'altar hi ha un santcrist, floreros de paper i una llàntia que crema nit i dia.
Hi havia un truc: tots van adonar-se'n. I és que per al doctor Sánchez-Pla, l'ensenyament s'acabava i es resumia sempre en un truc o altre. El doctor Sánchez-Pla era un matemàtic eminent, que a pesar del grau acadèmic superior, restava a l'Institut de Castellet perquè la seva dona, pleneta, rosseta i afectuosa, posseïa unes oliveres — bastants — a Ulldecona. Sí, per al doctor Sánchez-Pla, la matemàtica era, ho proclamaven els seus apunts de classe, i ell ho confirmava oralment, triomfalment, per tres cops la setmana, als estudiants bocabadats, i fins i tot el seu casament n'era prova plena, la matemàtica consistia en una compilació de trucs enginyosíssims. Sánchez-Pla passejava pissarra amunt pissarra avall—era una pissarra molt llarga: pintada al mur, d'extrem a extrem —, i com un xarlatà firaire concloïa: tot plegat, no res, un joc de criatures!
Be, ara es tractava d'esbrinar quan una funció es continua.
En Pauet va remoure el cul al banc incòmode. Excitat com el recluta que entrarà en foc adés. La resta dels nois, alerta; i això que mes aviat es desentenien del problema, ells. El problema en si, tant els feia, la veritat. Ara, hi havia un clima una mica tibant, que obligava els nois a vigilar fots els moviments del catedràtic. Es que l'explicació aquell dia havia estat brillant com mai, però molt curta! Restava temps per a preguntar almenys a mitja dotzena.
L'Agustí Urgell, intrèpidament, allà dalt a l'últim rengle, es copiava una traducció de llatí que havia manllevat a en Pauet abans d'entrar. "Legationes fortiores..." La qüestió és guanyar temps.
Per als altres, més covards, acarant-se amb un futur més immediat, de guanyar temps volia dir estrictament sortir avui sans i estorts de classe de matemàtiques.
En Pauet va aixecar-se. El catedràtic va somriure, distant i tolerant:
—Què hi ha, Nolla?
—La funció de la hipèrbola és discontinua, és clar?
La massa estudiantina, dues dotzenes de bordegassos de setze o disset anys, va començar a tranquil·litzar-se. Era fama que les dificultats, els "dubtes" d'en Pauet, eren capaços de crear paorosos problemes mentals als professors i, tot esgarriant-los cap a estèrils ramificacions, divagacions i digressions, àdhuc d'ocasionar demores al pla d'estudis; si més no, aquell dia ja no hi hauria temps per a preguntar. Sí, sí, una onada de simpatia invisible i agraïda vingué a retre's als peus d'en Pauet. En Pau Nolla, evidentment, era un cregut, però moltes vegades esdevenia un company útil, com ara.
Mentrestant, el doctor Sánchez-Pla seguia somrient tot espolsant-se les solapes i reinstal·lant-se calmosament a la càtedra. La Hipèrbola! Tantes coses que poden dir-se, de la Hipèrbola! Tantes coses que "ell" podia dir-ne! En Pauet Nolla era un noi llest, d'acord, ara: el doctor Sánchez-Pla era un home desconfiat. Les finques d'Ulldecona estaven donades a mitges, i ell s'apuntava en una llibreteta les quarteres d'olives collides. La dona, a més de propietària rica, era sociable i coqueta i —ho hem dit— bonica, i el doctor Sánchez-Pla exigia de menar una vida ordenada, retirada i sanitosa, molt sanitosa, i en aquest ordre d'idees, de passar els estius sencers, de cap a cap, dels exàmens ordinaris als extraordinaris, a la finca. A Ulldecona, també ha estat dit. Un sol que bleïa. El doctor Sánchez-Pla, amb el desdeny, no exempt de tendresa, del pastor envers l'abaltida turbulència de les ovelles; la superioritat del domador envers les feres; amb duresa asprívola, amb altiva familiaritat de coneixedor, va increpar en Pauet:
—Què dius, tu!
—Que la hipèrbola...
— Baixa. Baixa i ho provarem.
El sol de tarda penetrava gairebé horitzontal. Les volves de pols de guix brillaven un instant, misterioses, i s'esvanien, silencioses. En Pauet, en davallar, oscant els raigs del sol exactes i freds com espases, provocava remolins sideris. Serenament, senzillament, tanmateix, va encaminar-se cap al racó i va assortir-se d'una barreta nova de guix i d'un raspall negre i degradat. El doctor Sánchez-Pla, mentrestant, va adoptar dalt de la tarima l'enèrgica positura d'un director d'orquestra. En Pauet va enfrontar-se amb la pissarra esperant ordres.
— A veure: la fórmula de la hipèrbola. Els signes algèbrics traçats per en Pauet no tenien l'elegància estilitzada dels signes traçats pel catedràtic: s'entenien, tanmateix.
Bé: en Pauet va desenrotllar el truc que serveix, en analítica, per a saber si una funció és contínua. I va resultar que la funció de la hipèrbola sí que ho era. El doctor Sánchez-Pla només va haver-lo d'ajudar una vegada; i ho féu de bon grat: havia perdut la desconfiança, i ara estava molt interessat i animat.
Darrerament, en Pauet havia dibuixat el sistema de coordenades i una hipèrbola un xic boteruda.
—Doncs...?—I en Pauet va assenyalar la palesa separació entre els dos rams de corba.
El professor seguia somrient, ara ben afectuosament
— Més per més, què dona?
— Més.
— I menys per menys ?
—Més.
—Més per menys, què dóna?
— Menys.
— I menys per mes?
— Menys.
— Doncs, veus? Aquesta línia es troba amb aquesta: més amb més. I aquest ram amb aquest altre: menys amb menys.
— I on es troben ? — va preguntar en Pauet tot arrufant les celles.
— Ui! A l'altra banda de l'Univers.
—Que és la quarta dimensió, això?—va aventurar en Pauet una mica acovardit.
El doctor Sánchez-Pla va tornar a riure: "No está el horno para bollos...", va dir en castellà tot assenyalant els darrers rengles deis aspirants a matemàtics: regnava una general complaença, i plenament tranquil·litzats, ja, els nois, per tal com només faltaven cinc minuts per a donar l'hora, despenien el curt tresor de temps jugant, deportant-se, per parells, aixecant la tapa del llibre i murmurejant, en ficticis, però apassionats, combats navals. Llevat de l'Agustí Urgell, que seguia engatjat en una lluita no menys terrible amb Dió i les seves legacions. En el gest del professor hi havia manifesta una complicitat afectuosa, oposant-se a la caterva d'ignorants, adreçada a en Pauet, que va ésser-ne conscient. En Pauet va sentir-se en aquell instant lligat amb el doctor Sánchez-Pla amb un vincle, més que intel·lectual, sensual.
Ah, i aquella fi de curs en Pauet ni tan solament fou examinat de matemàtiques, i va tenir-ne "Excel·lent".
Altres indrets de Tarragona: