Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és un dels indrets més típics i més carregats d'història de Tarragona. A la banda esquerra hi ha el palau de la Cambreria, on visqué el papa Pedro de Luna i morí la reina Joana Enríquez l'any 1468. En destaca un pati interessant i un cos sobresortit damunt columnes probablement romanes. A la banda dreta hi ha la casa rectoral, que presenta una façana amb un finestral gòtic provinent del desaparegut castell del Patriarca. Quatre són els textos que hi podem llegir. El primer, un fragment de la novel·la La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler (Tarragona, 1842 – 1927), que recrea l'ambient d'una Festa Major amb l'enlairament dels típics espadats i castells i la disposició per veure el pas de la processó de Santa Tecla de la tarda. El segon és un fragment de les memòries d'Artur Bladé Desumvila, en què, tornant de l'exili, rememora la impressió que li fa retrobar la Verge i el Nen Jesús que presideixen l'entrada de la catedral i el record de vells amics que vivien sota aquests porxos. Finalment, el tercer i el quart són dos poemes de Vicent Andrés Estellés que, malgrat parlar de molts altres temes, a vegades volgudament desconnectats, es refereixen a aquest àmbit i a la presència imposant de la façana de la catedral.
I l'espadat? Un home que en pren un altre damunt seu, eix un terç, l'altre un altre fins a cinc, i sis, damunt del quin ve un xiquet que fa el sisè o setè pis.
Lo pobrissó, que encara té els morrets dolços de llet materna, dret com un ciri, amb les manetes a la faixa i el clavell a l'orella, dreça el caparro fent l'home!...
I muntar l'espadat, encara no fóra res; lo sobrehumà consisteix, quan lo castell és fet, en pujar les escales de la Seu i anar fins a tocar la balda gran de la gran portalada.
L'espadat és més perillós que els castells de pilans, los quals al caure s'enfonsen, i com la plaça està plena de gom a gom de castellers platònics que per altre no hi són més que per a arreplegar xiquets, cap d'aqueixos toca mai de peus en terra... Al començar-se el castell ja tot són ulls enlaire i braços alts; però l'espadat, i més l'espadat que camina, no s'enfonsa, cau de costat com un arbre... Allí no hi ha puntals ni crosses ni qui sostingui els genolls del segon o posi l'espatlla sota l'aixella del terç. Si un sol flaqueja, adéu-siau frare i trona!... Les lloses de la plaça que no són màrfegues, arrepleguen de ple en ple al pobre casteller.
Quan pagesos i pescadors, dividits en colles, han fet prou proeses, cap a dinar!
Després: cafè, copa, puro, i comentant los incidents del migdia a prendre puesto per veure passar la professó del braç de Santa Tecla.
Aquesta visita (la del 1956), sentimental d'antuvi, em va produir emocions amb les quals no comptava, emocions inefables, per tot dir. ¿Com explicar, en efecte, la impressió que em va fer la Verge jovenívola plantada, amb l'Infant al braç, sobre el fust que separa les dues portes de la portalada principal? I es que havia vist noies pels carrers amb la mateixa cara i el mateix posat. ¿Hi hauria, doncs, un tipus típic de tarragonina, no gaire alta, però espigada i flexible, falsa prima i amb careta de mare de Déu? Jo diria que sí.
Abans de la visita al temple imponent, pujant per la rampa que mena al carrer Major, em vaig deturar un moment, pensarós, a la vora d'aquell replà, a l'esquerra, on hi havia, abans de la guerra, el taller i la sastreria de l'amic Segalà, actualment refugiat —si no hi ha mort— a Montpeller. En aquell taller vam tenir llargues converses. Segalà era company dels companys. I no s'enfadava si un d'ells tardava una mica a pagar-li un vestit.
A mi acorda un dictat (fragment)
la remor d'una font entre els xiprers més nobles,
i altra vegada el fang, els carrers plens de fang;
alguna llosa negra en alguna façana
amb algun text hebreu difícil de resoldre;
i de sobte la gracia d'una finestra gòtica,
quan ja s'ha fet migdia entre els avellaners
i un riu de verdes fulles es pot creuar, si ho vols,
saltant entre unes pedres amablement anònimes,
i en el llit de l'hotel canta victòria el mascle
i balla, nu, en el centre de l'habitació
com en una pintura rupestre, ritual,
mentre, a la catedral, el sagristà passava
les fulles d'una bíblia entre Job i Virgili,
el cartipàs solemne i ordenat dels tapissos,
capítols de batalles, preceptives geòrgiques,
els mariners que arriben, les dones d'altes sines;
IV
Davant la Seu
Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.
La pedra rep els dies com la terra la pluja.
¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia
qualsevol, ella, jo...
(La pedra té un no sé
de ca, dolç i sense amo. La pedra mira amunt,
com el ca vora l'home).
Tu davalles amb l'aigua
de la pluja a la pedra; la forades, i en clots
mínims, dies i dies, van a beure els ocells.
(Aquest vespre és una altra catedral imponent).
Senyor, tinc 1'esperança alerta de la pedra
que us va veure, el Dissabte... Des de llavors, la pedra...
La Resurrecció li va minvar el pes
—ens va minvar el pes. ¡I espere, com la pedra!
Ella espera, com jo. Tots dos, muts, esperem
al vespre de cristall.
Tot és possible, ací.
La pedra i l'home, atònits, com cans que han trobat l'Amo.
Altres indrets de Tarragona: