Celler de la Cooperativa Agrícola

Bastià

Autor: Carme Meix i Fuster
Obra: La dansada , 1996

Bastià

 

Ah Maria! On és el meu sabre i el meu fusell? On són les meues calces de vellut, el meu gec d'astracà, la meua boina roja de sang?
Sento l'olor del raïm pinxat. M'agrada l'olor del most que es desprèn de la pellofa i fa camí cap al trull. Quan els mossos es treuen les espardenyes i salten damunt del raïm escampat i comencen a calcigar-lo, les mans a l'esquena, el cos tirat endavant, el cap cot, jo m'enardeixo, m'enardia, i entrava al ball, que ho era com un ball, com una dansada de Festa Major amb la música secreta que és la millor música, la que surt de dins. I deia: ànsia, ànsia! I tots ens afanyàvem més. I el raïm cruixia davall dels peus i els grans rebentaven i el suc s'escorria entre els dits i vinga de resseguir amunt i avall els carrolls madurs, rossos o negres, però no barrejats, que no es pot barrejar el blanc i el negre, de raïm, com no es poden barrejar els sentiments, tot i que a mi se'm barrejaven sovint.
I quan l'Acatòquia treia per darrere de la porta del celler el seu nasset arremangat i la claror de cel de tarda dels seus ulls, jo pinxava encara més fort i reia i la convidava a entrar a la nostra dansada enardidora.
—Si no, després, no et deixarem tastar el vi! Ella s'amagava enrojolada com una rosella al mig dels sembrats.
—Ànsia, ànsia! Farem vi blanc, i el deixarem que es faci ranci, que agafi força i grau a la panxa de la bóta vella. I vi negre que alegri el porró. I moscatell i mistela per endolcir la boca a les dones. La teua boca, Acatòquia, que és la porta barrada que em xucla l'ànima, com una sangonera arrapada al moll dels meus ossos.