Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
De jove, acabats els estudis, Isidor Cònsul va fer durant un temps de professor a l'institut de Bellpuig. La causa va ser el foc que va destruir el negoci familiar. És per aquesta raó que proposem llegir un text seu que fa referència al fet just davant l'edifici on començà a perfilar la seva vocació de docent.
Vaig ser professor de l'actual institut Lo Pla d'Urgell, a Bellpuig, a causa del foc. Eren els dies de la festa major i, a l'envelat, no feia gaire que havia acabat el sarau de nit del segon dia. A casa, ja ens havíem desat a descansar quan el telèfon va avisar de la desgràcia només uns minuts abans que el campanar s'encabrités tocant a foc. En una era de la carretera de Preixana, el pare hi tenia uns quants milers de bales de palla apilades que, en aquella hora del matí, cremaven amb voracitat ferotge. En nits de malson, encara el veig, amb el ganxo a la mà, enfilat a la banda de la pila on encara no havia arribat el foc, lluitant contra la pròpia desesperació, fent caure bales a terra a cops de ràbia i mirant de salvar els tendals, que nosaltres en dèiem toldos, de l'avidesa de les flames. No va baixar de la pila fins que no ho va veure tot perdut i quan, cansat de cridar, vaig fer el gest de voler-m'hi enfilar també amenaçant-lo que, si havíem de prendre mal, en prendríem tots dos.
A casa teníem el que teníem, que no era gran cosa, i el pare es defensava amb el comerç de farratges. Comprava patides de palla i alfals a Bellpuig i les venia a la banda de Tarragona. Va ser un cop terrible perquè no havia aconseguit contractar una pòlissa d'assegurances per a la pila i, sense saber-ho, aquell foc procaç no només havia convertit en fum tot el treball de l'estiu, també s'havia cruspit, en un tres i no res, el pa de l'hivern i deixava els de casa amb una mà al davant i una altra al darrere. Els pares no eren lectors de poesia, si ho haguessin, haurien pogut agençar-se l'adolorit vers de Joan Margarit que diu: «de tant en tant tu i jo ho perdem tot». Ell, sobretot, hi estava avesat d'ençà que, vint anys enrere, el sogre, com el foc, també li havia fet fonedissos, amb la mateixa alegria, els esforços, estalvis i suors de la joventut.
Aquell setembre, em preparava per començar el tercer curs de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona: hi estava matriculat i, per guanyar-me les garrofes, tenia feina a la mateixa escola del carrer Urgell on havia treballat el curs anterior. Esperava que acabés el parèntesi estiuenc per tornar-me'n al cap i casal però el foc va girar-me els plans com un mitjó. En qüestió d'hores vaig oblidar els estudis i la feina, i la tarda del tercer dia de la festa major, quan la pila de palla eren unes restes fumejants i a casa lluitàvem per no caure abatuts, havia aconseguit poder-me establir aquell curs a Bellpuig per col·laborar amb els pares a sortir del forat i ajudar-los en el trasbals que passaven. Havia parlat amb Lluís Mis, llavors director del centre que anomenàvem L'Acadèmia (segons la terminologia de l'època es tractava d'un Col·legi Lliure Adoptat) i amb l'alcalde Josep Pujol perquè l'esmentada Acadèmia era de propietat municipal. Poques setmanes després, a començament d'octubre, m'hi estrenava de professor amb la sort que em deixaven impartir les matèries que més m'agradaven: Història de la literatura, a quart i a sisè de batxillerat; la Història de quart i, el repte més difícil per a mi, la Literatura francesa de cinquè.
Altres indrets de Bellpuig d'Urgell: