Carrer del Carme

Lo cel, cerca de Tàrrega...

Lo cel, cerca de Tàrrega, quedava fosc per lo núvol i començar ja entrar la nit. Al mateix temps tornaven a caure gotes. Desitjosos d'arribar a la vila, ja vérem l'ermita i muntanya de Sant Eloi, a mig quart que en distava. I per fi entràrem a Tàrrega des de la plaça de la Iglésia i convent del Carme, a on són los pavellons i quartel per tropa i l'Hostal Nou, per lo Portal de Cervera. I dret al carrer que, a pocs passos, baixàrem a la vora de l'entrada de la casa del Doctor Ramon Cisteró.

Ja hi havia llums. En l'entrada blanca, esperant-nos, lo Reverend Doctor Josep Vallès, prevere, oncle del Doctor Anton i Doctor Ramon Ribera, lo Doctor Ramon Cisteró, assessor de la vila de Tàrrega, sa senyora, la senyora Mariana, la pubilla filla dels referits Cisteró, Casilda, germana del Doctor Anton i Doctor Ramon Ribera, et sic de caeteris: rebent-nos amb sumo agrado.

Pujàrem als aposentos después d'una molt bona escala. I me llenà tota la casa per lo capaç, blanca i ben alajada. Estiguérem summament acomodats en tot, tant en aposentos com en llits, finesa de sumo aprècio dels senyors Cisteró, Vallès i Ribera, quals volgueren que prenguéssem agasajo, amb tot d'haver ja pres xocolata, servint-se'n llimonada amb melindros o sabatilles, que amb tot d'haver-s'hi ja pres xocolata, tothom se va refrescar d'allò primer.

Lo sopar, a sa hora, fou abundant i sazonat, acompanyat del bon afecte de tots los senyors.

Me procuraren lo millor llit en alcova, d'allò ben tou. Però a penes me fiquí en el llit ja  em sentí lo cusí-cusí [onomatopeia dels vols dels mosquits] a l'orella, incomodant-me més tal música que la d'una flauta d'orgue, per lo que, a més del nyic-nyic [onomatopeia de les picades] impertinent, me fiblaven lo front i demés, que no hi havia consol, deixant-me desvetllat per oir tocar al Bou de Tàrrega en cada hora, puix poques hores passí sens contar-les. Poc vaig dormir amb las picadures i música d'algun mosquit, havent oït tocar quatre hores i, tot seguit, lo Bou senyalà la primera missa d'un quart de cinc. I después se oïa, ja a una, ja a més campanes, ignorant a què era aquell tocar, a no ser que fos a matines en la parròquia. Luego, después, per avís a la gent per la professó dalt a l'ermita de Sant Eloi, mig quart distant de la vila, a tramuntana, se començaren a alçar les campanes grosses, medianes i xiques, àdhuc la que nomenen lo Esquellot. I consonaven d'allò bé totes, majorment lo Bou i lo Sinc Nou —estes les dos més grosses—, semblant la més grossa a la de Montserrat de la muntanya i casi també símil a la Tomasa de la Seu de Barcelona, i l'altra, a l'Antònia del Pi, quals quedaven un rato sentades, per descansar los campaners.