Ca Revolta

Autor: Josep Lozano i Lerma
Obra: Ribera , 1998

- Una nit, prop de las fiestas josefinas, eixírem després de sopar per estirar les cames. Ja feia bo. Pensàvem aplegar-nos al bar Bomba per vore com estava i més tard fer-nos unes copes a l'Arana o en el café Fet Exprés. Veníem per la vorera de la Llotja, però quan anàvem a entrar al carrer Bosseria, just davant de l'hostal del Pilar, que em fa Miquel:

»-En lloc d'anar al Bomba... per què no anem al Ràdio-City i ens en juguem una al billar?

»-Com vulgues.

»I trencàrem a l'esquerra. Però quan arribàvem a la placeta on conflueixen la Carda i el Moro Zeit, entre les tres palmeres nanes del jardinet, vam vore per primera vegada Mortimer: un carajillet citrí, més sec que un clau rovellat, amb cara de dromedari sense marketing. Anava enfundat en un pantaló Levi's 501 blau, que li marcava paquet, sabatilles esportives J'Hayber, blanques de naixement i negres per tota la vida, camisa Massimo Dutti blava, la nota discordant de la indumentària, jupa negra de cuiro i calcetos a rombes negres i blaus, que els talons, famolencs, quasi li'ls havien menjat. Duia una ostentosa agulla imperdible de coure plantificada a la mànega esquerra i auriculars sintonitzats a les orelles, de teleta negra. Malli es trobava quasi «exànima» o «exànime››, una de les parauletes que es gastava Miquel, és a dir, molt refotuda.

»El menda-lerenda estava agenollat i li pegava punyades al cor a la tieta, estesa en terra, que es trobava sense sentits. El xicot demanava ajuda i ningú no li'n donava. Se'l veia desencaixat, fora de si, i no parava d'exclamar:

»-Tranqui, tronca, que eres l'hòstia. Per què ho has fet, titi? Si t'havia dit que al coll no, titi. No te n'adones, titi, i te la jugues de la manera més imbecil. Parla... Parla'm! Parla'm, titi!!

»La titi en qüestió era la Malli. Tot açò amb un decorat de Lambretta negra, de l'any de la picor, que tots dos empraven per al seu transport urbà per la ciutat. Perquè vivien a Benimaclet en un pis d'estudiants. Se la guanyaven de camells.

»La Malli, a qui deien aixina en el seu ambient perquè sempre duia malles en lloc de calces o calcetins, s'havia xutat un pico a la vena jugular; que ens va vindre justet de prendre un taxi i, amb l'all al cul, dur-la al servei d'urgències de La Fe. Per poc més la dinya.

Autor: Manel Marí
Obra: Tavernàries , 2016

Canço d'anar gats

 

Quan brindem sempre ho fem perquè toca

i ens juguem la boca

per un poc de vi,

del vi que entra en el mot i marida

l'esguit de la vida

amb l'ara i l'aquí.

 

Quan bevem, sempre ho fem amb l'excusa

D'abraçar el que abrusa

l'encant del verí,

del verí que ens atreu a la copa

i hostatja en el glop a-

quell bes que emmudí.

 

Si cantem i piquem a les taules,

cantem les paraules

que no es volen dir,

no es vol dir d'aquesta agra semença

que es fa i va desfent-se

amb un poc de vi.

Autor: Manel Marí
Obra: Tavernàries , 2016

Un tango en bars oberts

 

I el Ferran Suay en tancar els bars,

m'obria les portes de ca seua

 

Si els bars no tanquen mai

tinc previst un estrèpit

i abraço el deure intrèpid

de fer front a l'esglai;

si els bars no han de tancar

confonc pàtria i exili

i callo un crit d'auxili

perquè els tanquin demà.

 

M'espero el bar obert

si el dia és la derrota,

si em giro amb la ganyota

rendida del qui perd,

si escull de sollar amb vi

tota bandera blanca...

a un bar que mai no tanca

no m'hi sabré rendir.

 

Enyor de l'enyorança

d'un bar que mai no tanqui,

on deixar-m'hi la sang i

la febre de les mans,

les mans que aferren l'ansa

del got entre el sotsobre

tan sols quan el bar obre

si és que ha tancat abans.

 

Garbells de l'hora clara

sadolls del clam que abunda,

si l'hora moribunda

n'estreny un ressò encara,

si el bar mai no tanqués

tot fos la cançó morta

que prega que la porta

del bar no tanqui més.

 

Si els bars no tanquen mai...

malament rai!

Autor: Manel Marí
Obra: Paraula de poeta , 2000

Poema de dimecres

 

Tot ho podrem deixar per copsar-te un somriure,

aquest somriure obert de quan n'hi ha poca feina

i pots prendre't el temps per això, per somriure,

els dimarts que no toquen en directe

i els clients van de pas cercant només les pauses

o aquest rastre tranquil que sempre deixa el jazz,

o aquest sexe encobert de bossanoves

que reviuran després, en qualsevol moment

a un frec íntim de casa, de nit i tocadiscos.

 

Tu t'ho veus i somrius, quieta, recolzada

sobre un pòster de l'Ellington amb els braços creuats

i una cervesa a mitges amagada a la barra

-i mentrestant vas apartant discreta

a tots aquells que un dia voldríem bossanoves

deixant-nos caure al dins de tots els teus dimarts-

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020

Per a mi, la crisi ha tingut un caràcter costumista, urbà, ambigu. Alguna nit baixava a sopar a Ca Revolta i parava l'orella a les converses alienes. Tot se'n venia avall sense la meua espenteta. A vegades em sentia malament. No sé per què em sentia malament. Cada mes donava uns pocs diners per a alleujar la meua mala consciència. Cap dia 3 no faltava a la manifestació de les víctimes

de l'accident del Metro en la plaça de la Mare de Déu. Era una injustícia massa propera i flagrant. Ho feia tot amb esperit cristià i gregari, per a fer-me perdonar els meus pecats d'anacoreta solitari i feliç. També jo vivia atrapat en el deliri de la culpa i el perdo.