Capella del Sant Calze

Autor: Joan Pere Porcar
Obra: Dietaris 1589-1628. Antologia , 1983

Processó del santíssim Càlzer / Dijous a 14 de setembre 1623, al matí, lo illustríssim i reverendíssim senyor don fra Isidoro Aliaga, meritíssim prelat de l'arquebisbat de València, estant vestit de pontifical dins de la sagrestia de la Seu de València, amb ses pròpies mans va traure en processó lo santíssim Càlzer que estava en la sagrestia, lo qual se té per certa tradició ser aquell que nostre mestre Jesús la nit de la sua Santa Cena que féu amb los seus amats deixebles consagrà la seua preciosíssima sang, instituint lo santíssim Sacrament. Anaven per assistents a la mà dreta lo degà Frígola i a la mà esquerra lo cabiscol don Lleonardo de Borja, i en la processó acompanyaren sis donzelles òrfenes amb mantos i amb caritat, segons dien de vint-i-cinc lliures cascuna. I posà dita santa relíquia en una custòdia feta aposta per a dit efecte en lo altar major. A la vesprada feren processó per la volta del Corpus sols los capellans de la Seu i els frares dels monestirs, i no anà ninguna creu ni capellà de parròquia, i anaven sols los jurats sens prelat ni virrei, ni governador ni oficial real. Anava per assistent lo degà Frígola i portaven la custòdia capellans de la Seu, i davant dita custòdia portaven dotze atxes dotze capellans d'ella; anaven alguns oficials amb ciris i els gegants ni altre gènero de danses sinó los tabals de la ciutat amb los trompetes. I esta és la primera processó que se ha fet en València amb lo santíssim Càlzer i també que no hi anava parent algú del dit canonge Figuerola havent-ne tants com havia, com hi van en l'altra processó que es fan de la Puríssima Concepció a Sant Francés, que sempre va parent en mig de dos jurats que sia dels Borges.

Autor: Teodor Llorente i Olivares
Obra: Obra valenciana completa , 2013

[Lo Sant Graal]

 

Allà molt llunt, en ignorada serra

alça el bell cap lo Montsalvat gloriós;

hi ha en son cimal un temple, i en la terra

no es veu ningú més gran i més hermós.

 

Una copa hi ha en ell, de virtut rara,

guardada com tresor el més preuat,

tresor que un jorn als h'mens, purs encara,

pels àngels del Senyor fon abaixat.

 

Cada any, del cel davalla una coloma

per renovar sa gràcia i esplendor.

¡És lo sant Graal!, i son potent aroma

dona a sos cavallers sagrat ardor.

 

Aquell que té la glòria de servir-lo

gotja un poder estrany i sobrehumà.

Mai les arts de l'infern podran ferir-lo;

sa mirada, només, el mal desfà.

 

En sa gloriosa i benhaurada empresa

defensant la virtut, l'honor i el dret,

no perdrà sa invencible fortalesa

mentres sabut no siga son secret.

 

Tots, al lluitar en eixa noble guerra,

lo misteri paorós devem guardar;

qui una paraula d'ell diu a la terra,

al punt mateix la deu abandonar.

 

Ja sabeu tots la desitjada història.

La llei, en mi, complida té que ser.

Mon pare, Persifal, reina en sa glòria;

soc Lohengrin, son fill i cavaller.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

I, presidint la capella, l'únic i autèntic Sant Calze, el verdader Sant Grial, tal com és creença unànime de la major part dels fidels de l'arquebisbat. La copa és de pedra translúcida, probablement de temps romans o hel·lenístics, i les anses i el peu són d'orfebreria bizantina. La relíquia, segons la llegenda, va arribar d'alguna manera al monestir aragonès de San Juan de la Peña, d'on algun rei la va traure i la va donar a la seu valenciana. L'associació amb el santuari ocult a muntanya, i el fervor wagnerià adherit a la llegenda, van produir a principis d'aquest segle un seguit de visites musicals a la capella, organitzades per un tal mestre Mancinelli, on els assistents recordaven emocionats Lohengrin i Parsifal mentre veneraven el Grial tan còmodament trobat. Llàstima que la fe dels valencians en la relíquia no siga universalment compartida, altrament açò podria ser un centre de pelegrinatges tan important com el Sant Sepulcre o Sant Pere del Vaticà. Els gallecs, amb un cos de sant Jaume que té més garanties que aquest Sant Calze, ho van saber fer molt millor.

Autor: Antònia Carré i Pons
Obra: És l'amor que mou el cel i les estrelles , 2015

Guerau s'acosta a la copa de pedra vermellosa, sostinguda damunt de dues nanses finament decorades i d'una base rodona coberta de perles i ametistes. És el Sant Graal amb què Jesucrist va celebrar el Sant Sopar, que des de mitjans de segle custodia amb orgull la Seu de València. La història recent de la relíquia la coneix de cor, perquè va anar passant de boca en boca, com ho han fet molts d'altres esdeveniments dignes de ser conservats a la memòria de les generacions. Guerau està segur que està escrita fil per randa en un d'aquells lligalls que va veure a l'escrivania municipal l'altre dia i on ara hi ha escrit també el seu nom. Per força, un d'aquells manuscrits ha d'explicar que el Sant Graal es va trobar al monestir aragonès de Sant Joan de la Penya. Que el rei Martí, conegut pels seus súbdits com l'Humà, el va treure d'aquell indret situat entre muntanyes i el va fer traslladar a la capella que porta el seu nom del Palau de l'Aljaferia de Saragossa, on tants reis d'Aragó han estat coronats. I que després, durant el regnat d'Alfons, el rei Magnànim, el Sant Graal va arribar a València de la mà d'Alfons de Borja, abans que fos el papa Calitx III. El manuscrit segur que també diu, pensa Guerau sense deixar de somriure, que el bisbe de València va viure uns anys a Nàpols, on més tard va ser preceptor del fill il·legítim del rei i de Lucrezia d'Alagno, que ara és el rei Ferrante, el destinatari del manuscrit que ell hi ha de portar. Nàpols! somia Guerau. Cada passa que fa, el condueix sempre al sud d'Itàlia.