Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sobre l'origen del nom d'aquest carrer es conta que en un any de gran sequera es va fer una processó i rogativa a Sant Vicent Ferrer per tal que intercedís a favor de les pluges. El sant els contestà que abans no arribessin en aquest carrer caurien gotes com avellanes. I sembla que aquest és el motiu del topònim. Tal i com ens relata Josep Piera en un fragment de la biografia sobre Ausiàs March, aquí hi tingué la casa el poeta. Completarem les lectures amb un fragment de la biografia que li dedicà Ferran Garcia-Oliver.
València és una ciutat creixent en el temps en què Ausiàs adquireix la nova casa al carrer de les Avellanes i s'hi aveïna amb la muller. València és la ciutat portuària més important en aquesta banda sud de la Mediterrània cristiana, d'on ixen naus que arriben a la resta d'Europa, carregades amb cobejats productes que s'escampen pels mercats més importants, de Palerm a Nàpols i de Milà a Flandes. València està voltada de fèrtils hortes que, a més d'exportacions exòtiques —són majorment productes agrícoles de tradició oriental que llueixen com un luxe a les millors i més nobles taules, siguen de reis, de cardenals, com dels més poderosos senyors o dels patricis burgesos—, també alimenten les desenes de milers d'habitants que hi viuen —més de quaranta mil, diuen els historiadors—, vinguts de tot arreu. València és la capital econòmica dels regnes hispànics de la Corona, la ciutat més rica després de Nàpols. La millor descripció de la ciutat quatrecentista la fa Garcia-Oliver, en el llibre que dedica a la vida d'Ausiàs March. Diu l'historiador de la nostra tardor medieval: «La jovialitat de la metròpoli que acull Ausiàs March i riuades d'immigrants es palesa en l'eufòria constructora: les muralles amb les Torres de Quart, la capella dels Reis de Sant Domènec, el convent de la Trinitat —en l'edificació del qual Ausiàs i Joana contribueixen amb diverses donacions monetàries—, nombrosos palaus de sòbria i elegant factura gòtica. La València de March és la dels mercaders triomfants. Compten, per a l'èxit, amb una agricultura d'exportació —sucre, safrà, pansa, oli, plantes tintòries, arròs— i amb una indústria de draps de llana de mitjana qualitat i preus mòdics prou competitiva. I capitals, és clar, per moure els engranatges d'una economia estretament connectada, a través del seu port, amb les places més importants de la Mediterrània i els mercats capdavanters d'Europa occidental.»
A les cases i les taules del patriciat local, el món que conformen els prohoms dels negocis mercantils i l'aristocràcia de sang, no hi falta de res; quan l'ocasió ho demana, i als valencians els agrada el luxe, se serviran «viandes exquisides, vins excel·lents, postres de fantasia», així com es vestiran «amb luxoses peces de drap toscanes, flamenques i orientals». Les estances dels palaus les trobem decorades «amb taules que representen escenes edificants de la Bíblia, tapissos, mobles de marqueteria, taulellets de Manises i Paterna» i quan «conviden a una festa, els ministrers hi toquen animades peces de ball i amables cançons d'amor» seguint els trobadors o les melodies moresques que agraden tant, encara, als palaus com als bordells.
Ausias agonitza, «detengut de malaltia». El seu cos feia temps que sentia les xacres de la vellesa, però ara un atac fulminant l'ha postrat al llit, per bé que encara conserva les facultats, «el bon seny», la memòria sencera i la «loqüela manifesta». No es troba sol, en aquest dissabte 3 de març de 1459, perquè morir és un acte que requereix un escenari, uns protagonistes, en aquest cas un de sol, i un públic expectant, que encara deu esperar d'un home com ell i d'un membre de la nissaga dels Marc unes paraules sàvies, de les que només els poetes saben, un gest coratjós davant el darrer combat, dels que només els cavallers fan.
Davant seu, assegut en una cadira «plegadissa» pren notes Berenguer Cardona, el notari que ha fet venir urgentment per tal de confegir el codicil que modifica o matisa algunes de les clàusules del testament clos i segellat del passat 4 de novembre, que al seu torn rectificava un altre del 29 d'octubre. Darrere del notari, preceptiu perquè el codicil tinga la seua força legal, tres testimonis ouen les paraules del moribund i després signaran al peu del document: el cavalleri amic Miquel Julià, el prevere Antoni Esteve, sots-cabiscol de la seu, i Pere Ferràndez, un escrivent, que tant pot ser un assidu de la casa, admirador dels versos del poeta, com un aprenent de l'ofici que du amb ell Berenguer Cardona, perquè la seua signatura també apareix al testament. Tots tres afirmen, en efecte, que «coneixien lo dit codicil·lant e ell a ell, e lo notari qui'ls concixia». Joana és la qui està més pendent del seu pare. Ha vingut de Gandia expressament per atendre'l en la malaltia; també s'hi entreveu, en un paper més discret, el gendre Ausias Torrella, i per això a la filla, més que com a Joana Marc, tothom la coneix ja com Joana Torrella. L'altre fill d'Ausias, Joan, deu ser present també, perquè viu amb ell, té algunes robes per casa i sobretot té l'esperança de rebre un bon llegat. Pere i Felip, el fill que ha tingut amb l'esclava Marta, sembla que són absents. [...]
De tantes sales que té l'«alberg» del carrer de les Avellanes, Ausias s'ha instal·lat «a la casa de mitja escala», és a dir, a l'estudi, on segurament passa la major part del temps quan fa vida domèstica les temporades que és a València. Una mirada a l'entorn de la cambra revela la sobrietat amb què viu el poeta. Sorprèn que allí dins hi haja tres taules, una de ben gran, per sobre dels dos metres de llarg, una de més petita i una altra de més vella. Per a seure Marc compta amb quatres escambells, més aviat incòmodes, dues cadires velles, la cadira plegadissa que deu emprar el notari Cardona i cinc reeolzadors de ras usats; l'arquibanc de dos caixons, nou, eventualment també pot servir de seient. En obrir la tapa apareixen pedaços de folradura de pell de rabosa i una «jaqueta» de fustany barrejats amb un procés de Damiata Escorna contra mossèn Julià i set llibres: un de filosofia, dos de Ramon Llull, un volum de les Partides, uns Salms, un recull de poesies de trobadors i un tractat del ben morir. Altres dos llibres en paper, damunt d'una taula o una cadira, mereixen l'atenció del notari, fets «en paper de forma de full, desqüernats, ab cobles», i no poden ser sinó els poemes escrits al llarg de la vida pel propietari de la casa.
Altres indrets de València: