Carrer de les Barques

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

Si tornem a travessar la plaça de l'Ajuntament-País Valencià en direcció nord-est, per davant de les floristes i de Correus, ens trobem a l'entrada del carrer de les Barques, per on passava el famós braç mort del riu, i que en temps medieval es deia la Rambla. En la pulcra quadrícula que queda a la dreta —carrers de Pérez Pujol, Pasqual i Genís, Correus, Roger de Llúria, amb construcció acadèmica o modernista de finals del XIX i principis del XX—, hi havia el barri de pescadors, i una mica més enllà la zona de prostitució que es va traslladar al barri de Velluters. Ara tot això és la city de València, el Wall Street local, els carrers dels bancs, de la Borsa, de més bancs i més bancs, de la Caixa o Caixes, i més bancs encara. Un dels bancs, l'Urquijo —el Nostre Senyor els augmente el benefici— ha conservat com a seu un preciós palau rococó, el dels comtes de Penalba, i uns altres dos, el Banc d'Alacant i el Banc de l'Exportació, almenys han respectat els edificis on s'han instal·lat. No és això la norma: la norma ha estat assolar i construir de nou sense més criteri que imposar brutalment la presència dels diners i el poder de cada institució bancària. Una altra excepció és el palauet de Pescara (Bankinter) però al costat hi ha l'horrible magatzem del Corte Inglés (víctima: el convent de les monges de Santa Caterina), i abans la incongruent modernitat de la Caixa d'Estalvis o Bancaixa, i el xamfrà valenciano-folklòric del Banc de València, i més encara i etcètera. Un desficaci de carrer, però una perfecta mostra, concentrada, d'un segle de vida de la ciutat. Més antic és el Teatre Principal, projectat el 1770 però començat el 1808 i acabat el 1833, amb façana clàssica d'altes columnes jòniques i estructura interior de teatre d'òpera. Es molt més discret que monumental, com és propi de València.

Entrant pel carrer del Poeta Querol des del Teatre Principal, el visitant comprovarà els efectes de successives campanyes de demolició general, venda de solars i nova construcció. El resultat és que els pocs i notables edificis que se n'han salvat queden ací gairebé fora de lloc, com grans naus antigues encallades en la platja, com si els intrusos nous que ara dominen el territori els hagueren perdonat la vida. L'església de Sant Andreu, el palau de Dosaigües, la Universitat i el col·legi del Patriarca són tanmateix un dels conjunts més il·lustres de la ciutat, i no mereixien haver estat privats del seu entorn natural.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980

Si el barri de Pescadors s'ha transformat definitivament, el carrer i plaça de les Barques no han estat menys. El carrer de les Barques precisament ha estat l'ull dret de les entitats bancàries, puix que totes, o les més importants, han decidit col·locar-hi llurs oficines principals. Ho anomenen el «Wall Street» valencià i, guardant les degudes distàncies, la denominació és encertada, per tal com en l'espai d'unes desenes de metres es pot encontrar el Banc Central, el d'Espanya, el Popular, el Hispano-Americano, el Banesto -així el designen els fadrins de les cases comercials-, el de Bilbao i algun més que no em ve a la memòria.

Entre tots ressalta el Banc de València, perquè tanca la perspectiva del carrer de les Barques amb certa gravetat neoyorquesa. L'edifici, amb les seues reixes, balcons, amb el contrast de la rajola vermellosa i el marbre rogenc amb la barroca rajoleria valenciana dels frisos dels pisos alts, té, llevant millor opinió, bellesa. Més encara, si es compara amb  la seu del pròxim Banc Hispano-Americano, semblant a una presó, que substituí un edifici l'enderrocament del qual despertà justes queixes, amb una nobilíssima fatxada que s'assemblava a un palau virregnal. I no cal dir si es compara amb l'ombrívola i lúgubre mansió, negra i marró, que la Caixa d'Estalvis i «Monte de Piedad» ha aixecat un poc més avall. L'aspecte és tant trist, que un cronista, amb motiu de la inauguració, hagué de dir en la premsa local que «veritablement la Caixa no havia tingut pietat alguna amb la ciutat».

I a la vora del Banc de València n'hi ha un altre, el d'Urquijo, que ben bé pot assenyalar-se amb pedra blanca, ja que s'ha establert en la mercantil via valentina sense necessitat de tirar mà de la demolidora picola. Aquest banc, sense fer pública ostentació de valenciana, ha donat un autèntic regal al poble, salvant i restaurant un antic palau del segle XVIII.

Autor: Enric Vicent Sòria i Parra
Obra: Mentre parlem (Fragments d'un dietari iniciàtic) , 1991

En el carrer de les Barques, enmig de la València burgesa dels bancs i el modernisme, hi ha el palau dels Ferrer de Pròixita, ara restaurat, molt bé per cert, pel Banco Urquijo. La seua divisa, que es llegeix encara, «Més que el que més», hauria fet les delícies de Llorenç Villalonga i adverteix de quin va ser, alguna volta, el tarannà dels amos. I, per descomptat, hi ha, no molt lluny, el del marquès de Dos Aigües, mostra excelsa del Rococó faller, amb la portada famosa dels atlants i els lleons davall la Verge. Amb el museu ceràmic que ara alberga, la gran carrossa i els petits patis del primer pis, de decoració tènue que convida a prendre el te, és el més parençós, sens dubte, del conjunt.

Però entre tots els palaus de València, jo m'estime sobretot dos patis, els més equilibrats, els més agradosos i frescos, i també els més discrets: el de la Casa Julià, al carrer de Cadirers, ample i profund, amb la verdor justa, ordenada, com un somni plàcid, com una miniatura de l'Arcàdia, i el dels Boïl d'Arenós, senyors de Bétera, també ample, més senyorial, delimitat, que els resumeix a tots en el millor que tenen, com una forma clàssica, amb un encant inoblidable. Al costat seu, hi ha la plaça de la Creu Nova, ara un aparcador, on hi hagué en temps el nucli del call jueu i on, cap al 1505, es va trobar una sinagoga clandestina, succeït que dugué a la foguera la pràctica totalitat de la família de Lluís Vives i que motivà l'assolament d'eixa porció del call. Per això l'àmplia plaça i el nom de la Creu Nova. Una altra història, aquesta esgarrifosa, que ha contat, entre altres, molt bé Jordi Ventura, i que els valencians prefereixen ignorar.