Carrer dels Manyans

Autor: Joan Timoneda
Obra: Flor d'enamorats , 1920
Pàgina: 38

Só qui só que no só jo

puix mudat d'amor me só.

 

Jo crec cert que res no sia

o si só, só fantasia

o algún home que somia

que ve alcançar algún do

puix d'amor mudat me só.

 

Só del tot transfigurat,

só aquell que té llibertat

i ara d'amors cativat

me veig molt fora raó

puix d'amors mudat me só.

 

Si só, puix que en lo món visc

i a mi mateix avorrisc

i segons què discernisc

veig la qui em dona passió

puix d'amor mudat me só.

Autor: Joan Torró Soriano
Obra: El Justícia , 2003
Pàgines: 154-156

La llibreria de Timoneda tenia una fama merescuda tant pel renom com a llibreter com per les pròpies obres, cada vegada més controlades, que allí es podien comprar. La veritat és que la part pública tenia l'encís d'una llibreria, diguem-ne, normal. Ara be, la vida, l'autèntic moviment, es produïa en la rebotiga, lloc on se'n va anar Nofre, sense dir res a ningú, amb el seu farcell. A la llibreria hi havia un grup de quatre dames que buscaven nova literatura en castellà per a devorar i comentar en les pròpies tertúlies. El teatre de Lope de Rueda era el que més es buscava en aquell moment. Aquelles dones, però, anaven en busca d'un llibre ja antic El cortesano de Lluís del Milà, pretenien aprendre les maneres de la vida cortesana antiga, ja caduca, però que els venia de cara aprendre per aparençar. De fet, entre elles parlaven castellà o, millor dit, destruïen el castellà, amb aquell intent ranci d'acostar-se a l'extinta cort virregnal de na Germana de Foix, per qui tenien un culte malaltús.

Duien uns vestits tan amples que ens incomodaven a tots els presents, per sort prompte se'n van anar. Mentre em torbava la vista amb els llibres existents vaig veure un exemplar del Liber elegantiarum del 1489, que hom titla com el primer «diccionari» de les llengües romàniques, anterior a l'Universal vocabulario d'Alonso de Palencia o el Lexicon de Nebrija. Prop seu hi havia les Regles d'esquivar vocables e mots grossers o pagesívols de mossén Fenollar i Jeroni Pau; també hi havia algun llibre de Corella i el Flor d'enamorats del mateix Timoneda. També tenia molta literatura de consum ràpid, és a dir, romanços, entremesos, contes, etc. Després es podien trobar prestatges amb tots els llibres de Lope de Rueda, que havia estat molt amic de Timoneda. A més també hi havia tota classe de llibres en llatí i castellà, les llengües extrapeninsulars tenien una minsa representació, aquells, com he dit, es trobaven a la rebotiga.

Mentre tenia tots els sentits absorts entre les prestatgeries de la llibreria, va aparèixer Nofre acompanyat d'un home. Amb els braços estesos cap a mi va dir:

-Aquest és el xicot de qui us he parlat, un gran coneixedor de la nostra literatura.

Va ser aleshores quan em vaig adonar que estava davant Joan Timoneda en persona. Un home amb barba acabada en dues puntes que duia una espècie de toga negra al damunt, sabates negres i mitjons blancs. M'hi vaig acostar tan solemnement com vaig saber i li vaig donar la mà per saludar-lo i fer-li reverència. Em resultava del tot increïble que aquella escena poguera estar ocorrent-me.