Casa de Teodor Llorente

Autor: Teodor Llorente i Olivares
Obra: Obra valenciana completa , 2013

He vist brotar...

 

He vist brotar dels arbres les fulles una a una;

he vist el capoll tendre quan esclatar ja vol;

he vist el cel sens núvols; he vist eixir la lluna,

he vist eixir el sol.

 

Dolç és amar so els arbres de tots los dolors lliure:

lo món es pinta en l'ànima, com en la mar lo cel.

Després he vist els àngels mirar-me, ¡ai! i somriure

amb sos llavis de mel.

 

I ja no veig com broten les fulles una a una;

ni veig el capoll tendre quan esclatar ja vol.

Què importa, si no els mire, que ixca en lo cel la lluna,

que ixca en lo cel el sol...

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Epistolari Llorente. Volum I , 1928

Barcelona, 31 de juliol de 1881

 

Estimadíssim amic i senyor meu:

Acabo d'arribar feliçment a Barcelona i com si el cor se m'hagués quedat a València, encara em sembla sentir lo dolç i bellament accentuat llenguatge de Vostès, veure'ls d'un a un davant mos ulls, esplaiar ma vista per eixa verda planura que, com la blavosa de la mar, sembla no tenir fites, i sentir la dolça estreta d'eixes «lligasses de flors», amb què, segons l'hermosa imatge d'Amorós, lo Micalet cativa a sos peus als valencians i als que tenen, com jo, la ditxa de visitar tan bell país. Mes ¿com mostrar mon agraïment per les proves d'afecte que de sos habitants hi he rebudes? La confusió que no em deixava parlar ahir, encara em dura, i me durarà mentres recorde lo que Vostès han dit i fet per mi, humil pagès de la plana de Vic, en quals mans indignes Déu ha posat una pobre lira de poeta i el càlzer sagrat del sacerdot. Amb quin gust jo hauria declinat tan immerescuda honra vers los inspirats poetes que sota les ales del Rat Penat i a l'ombra del Montserrat floreixen, dels quals, no so més que mal aprofitat deixeble. Mes ja que aixís l'amabilitat de vostès ho ha volgut, a mi no em toca més que dar-los-en les gràcies amb tot lo cor.

Mos afectes a tots los de sa família, des de son pare de qui desitjo el prompte restabliment, fins a l'eixerida Josefina, amb qui aviat hauríem sigut amics a pesar de son poc temps i de ma «adustez» de caràcter. Encara li queden a descabdellar alguns somnis dels àngels i de la Verge.

La Verge Maria complete la millora de la salut del simpàtic Pasqualet; no em descuidaré de demanar-li, com no me n'he descuidat eixos dies, en lo sant sacrifici de la Missa.

Gràcies a V. de tot i veja en què pot ser-li útil eix seu admirador i amic que l'estima

 

Jacinto Verdaguer, Pbre.

Autor: Azorín. José Martínez Ruiz
Obra: València , 2017

En Teodor Llorente hi havia quietud i meditació. Anticipadament calb, el seu front, front pensador, s'enllaçava amb la calba. No perdia per això expressió el front, més aïna en guanyava. En guanyava perquè des de la llisor brillant del crani es passava a la rugositat del front i a l'entrecella corrugada. I aquest contrast realçava més la signìficació frontal. He imaginat alguna vegada la vida quotìdiana, el moviment de totes les hores, l'activìtat de la mà, en Llorente, al llarg de la jornada. Camina el poeta amb lentitud. El seu cos és fort i amb certa grossesa natural, però no obès. La corpulència contribueix -si no era ja instint- a la lentitud del caminar i dels gestos. En la casa, Teodor Llorente decideix, posat en un tràngol difícil, d'una manera equànime. Sempre, fins i tot en les families més cordialment avingudes, se solen suscitar qüestions passionals. El fill discrepa del pare, el pare no tolera divergencia psicológica en el fill, la filla manté amors romàntics que contrarien els pares. En aquests incidents, plens d'envitricolls en què la passió s'enreda, Teodor Llorente escolta atent, serva després un breu silenci i pronuncia al final paraules de serenitat i de conciliació. El seu dictamen és, si definitiu, amorós. [...]

Teodor Llorente s'alça, es vesteix amb calma, saluda els seus pròxims, esmorza, llig un moment els periòdics i es disposa al treball. Com que ha estat escrivint fins ben entrada la nit no pot ser matiner. El descans llarg i profund al llit és, per al treballador mental, el corroborant més eficaç. Descansa llargament el poeta, i confirma amb el descans la seua lentitud i la seua equanimitat. Malgrat el fons innat, Llorente no podria ser assossegat i equànime si, dormint poc i desassossegadament, estiguera l'endemà inquiet i desassossegat. Llorente és al seu despatx d'historiador i d'humanista. El poeta està per damunt de la història i de les humanitats. Poeta és Llorente a la seua alcova, al despatx, a la redacció, al carrer, a tota hora. A casa, el periodista comença ja al principi de la jornada a entrar en comunicación amb la realitat universal i violenta. Violenta en la política, en la vida social i en les lletres. L'arravatament pasional camina barrejat inevitablement de tots aquests ordres de la vida.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

Tornant a la plaça del Temple, i passant la cantonada de l'església, hi ha una altra placeta triangular, també oberta al riu i amb el seu jardinet minúscul i una estatua al mig. Com és habitual a València, el titular de la plaça i el del monument no coincideixen: la plaça es diu del Poeta Llorente, i l'estàtua és del pintor Josep Ribera. Naturalment, el pintor Ribera té, en un altre lloc, un important carrer sense estàtua, i el poeta Llorente, també en un altre lloc, té una important estàtua, sense carrer. Hi ha moltes petites coses a València que no són fàcils d'entendre; i no perquè siguen cap secret, sinó perquè són mostres d'una mena d'incongruència persistent.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià I , 1996

Josep Ribera

 

Sona una font constantment i penetra

el teu cervell, una perduda font,

sona una font de Xàtiva llunyana.

 

Mires el port, un traüt, unes coses,

homes que van i tornen solitaris.

Molt més, molt més ho fores tu.

 

Sona la font al capçal del teu llit.

Les cases grans, taulellets de l'escala

tot enramats de lliris blancs i dames.

 

Veies de lluny el teu regne divers,

aquest conjunt i miniat migdia,

aquesta llum de treball i misèria.

 

Llum permanent i permanent vigília,

llum que et vingué des d'un país distant,

el contrallum de la humana grandesa.

 

Cossos cansats i turmentats d'origen,

vaixells de foc i grans veles de pena,

el cansament i la pols dels teus dies.

 

Tens el teu tron de maragda guanyada,

tens el teu lloc de magrana madura,

tens els robins, el dia taciturn.

 

Sona una font de latitud perduda.

Sona una font, requeriment o súplica.

sona una font o gemec o cavall.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980

En una de les parets del Temple, la que dona a la placeta dita de Teodor Llorente, sobre un gran pany de paret existeix una làpida de gran importància històrica, que recorda als oblidadissos valencians que en aquell indret s'alçava la porta de la muralla àrab dita de Bab al Sakhar i la torre d'Ali Bufat, on, per primera volta, un nou d'octubre de 1238 fou arborat el «penó de la Conquesta». Junt a la làpida hi ha un escut de pedra, amb una creu al mig, i cal adonar-se que la inscripció que explica totes aquestes circumstàncies de la rendició de la València mora és cada volta més borrosa.

La plaça, triangular i exigua, té al bell mig un jardí, que rodeja l'airosa estàtua del pintor Ribera, l'Spagnoletto. La hi dedicaren, segons resa un rètol, els artistes valencians l'any 1888 i és obra insigne de Marià Benlliure. El pintor, cenyint l'espasa per a que ningú pose en dubte el seu art o professió, porta en una ma la paleta i en l'altra el pinzell. No cal dir, donat el temperament inquiet de les estàtues valencianes, que abans d'arribar a aquesta plaça de Teodor Llorente, lluí la gallardia en altres paratges ciutadans. I la plaça és consagrada al poeta vernacle i no al pintor, com semblaria més lògic, perquè don Teodor Llorente Olivares, l'autor de «La barraca» i «Cartes d'un soldat», mori en la casa número dos de la placeta, com recorda oportunament una làpida en la fatxada.