Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici actual és de nova planta construït el 1950 i s'enlaira sobre l'espai que ocupava la casa paterna, on el sant va néixer el 23 de gener de 1350. A l'entrada hi ha un panell ceràmic, obra de Jaume de Scals amb el nom del carrer del Pouet de Sant Vicent. La casa té una altra entrada secundària al número 51 del carrer de la Mar. Tenint a la vista el pouet de Sant Vicent, però també al davant de l'estàtua del sant que centra la plaça de Tetuan, que queda a tocar, podem llegir una de les seves proses sermonals en què es valia de situacions fantàstiques com en aquesta d'un drac. També hi escauran un sonet d'Enric Duran i Tortajada, un text descriptiu i un fragment d'Els treballs perduts, de Joan Francesc Mira i, finalment, un altre de Llorenç Millo.
Sapigueu que allà en aquella terra havia un llac gran, i havia-hi un gran drac, i menjava's moltes persones; i havia ídoles en aquella terra i deien que la ciutat devia ésser devorada per aquell drac, si ja lo rei no li donava sa filla. I veus que el rei ho hac a fer; i lo dia que ell hi devia portar sa filla ell la ornà bé d'or i de perles i la vestí molt gentilment, així com si hagués de ésser nòvia. I pensat que el rei plorant li dix: "Ara, ma filla, jo vos havia el cor de dar-vos a un gran rei per muller, mas pus que així és, no s'hi pot altre fer". I ella respòs: "Mon pare, bé em plau, car més val que jo soleta peresca que vós ni la ciutat". I veus que posaren-la prop lo llac, per tal que el drac la devoràs. I fou ordenació de déu que Sant Jordi passàs allèn, i ell anava's deportant en un bell cavall tot sols; i així com fo allí ell veu la donzella, bella, molt ben ornada, i dix-li: "Odà, donzella, com sou ací tota sola?" E ella respòs-li: "Oh, bon cavaller, anau-vos-ne, sinó morireu ací amb mi". "E com és açò?" Ella li contà tot lo fet així com vos he dit. I Sant Jordi dix-li: "Senyora, no hajau paor, que jo us defendré amb ajudes de Jesucrist". I veus que ells estant així parlant, lo drac oí les paraules i alçà lo cap sobre l'aigua, amb aquell fer mirant-los; i quan la donzella lo veu, tremolar fort de paor, així com aquella que llavors havia de morir. I Sant Jordi aconsolà-la dient: "Senyora, no hajau paor, que Jesucrist nos ajudarà". I espatxadament ell apartà lo cavall e descavalcà. I lo drac, que veu que aquell s'amania per defendre's, deixà la donzella i corregué a Sant Jordi. I Sent Jordi invocant lo nom de Jesucrist, donà-li una gran llançada, que just allí romàs mort. I després prengué la donzella i molt honradament menà-la al rei.
El pouet
Humil -humil i pur- està el pouet
amagat en quiet pati soliu;
té el recinte un anímic atractiu
a més del físic d'apagar la set.
Beu de la limfa l'innocent xiquet
i l'home ja avançat i reflexiu;
hom s'acosta al brocal amb un motiu
de mal pregon o abast de benifet.
Pati d'ex-vots en el fogar del Sant
que l'aigua dona i la salut prodiga
per la gràcia del frare miracler.
Pati soliu, de l'esperit sedant,
on com saba de fe d'arrel antiga
brolla el pouet de Sant Vicent Ferrer.
De manera que el centre i melic de la devoció vicentina és una casa del carrer de la Mar, el número 51, edifici on va nàixer el sant i que a penes es distingeix de qualsevol altre casal massa restaurat. A l'interior, hi ha una capella neogòtica, amb molt escassa concurrència de fidels, i sobretot el Pouet Sant Vicent, que és un petit recinte amb murals de ceràmica que representen diversos miracles, i amb una font de la qual podem beure, en un potet lligat amb una cadena, l'aigua més o menys beneïda. Sí que deu ser una aigua tan extraordinària com el sant, perquè sembla que en temps d'alguna gran pesta, segurament a mitjan segle XVII, es van contaminar les aigües de tots els pous de València excepte aquest, cosa que va representar la salvació de molta gent. En qualsevol cas, és una aigua bona de beure, i sobretot bona per al sagrament del baptisme, i aquest és també un lloc molt acreditat per portar les criatures a batejar; sobretot, és clar, les que s'hagen de dir Vicent, o vulguen pertànyer des de la naixença a l'extensa confraria de l'insigne sant de València.
...arribà ell al Pouet de Sant Vicent, Casa Natalícia i Santuari on les famílies de més intensa valencianitat aspiren a batejar els seus fills i si pot ser els néts també, arribà doncs en el moment que n'eixia el festiu seguici d'un bateig i a la porta li feien fotos a l'infant, o infanta si hem d'atendre al color rosa dels llacets dels bolquers copiosos que l'amaguen al braç de la padrina
padrí ronyós
ha parit un gos
la padrina picolina ha parit una gallina si no tiren confitura que es morga la criatura, ho cantàvem sense mala intenció, quan jo era jo encara i anàvem a la plaça del Pilar a recollir caramels i peladilles als bateigs, era una cosa que estava molt bé i si confitura rima amb criatura no té la culpa ningú, ara ja no veig que ho canten i els xiquets no mengen peladilles. El padrí, o podia ser el pare, repartia caramels d'una gran bossa, s'acostà somrient, el món és bell i vull que tots siguen feliços com jo, li va dir vostè també i li'n va posar un grapat en la mà, per als seus xiquets, va dir, si n'hi haguera algun de menta m'aniria bé per al mal gust de boca però no n'hi ha cap. Guardant-se els caramels en la butxaca entrà, pel carrer del Pouet, en el pouet, aquesta és l'Aigua de Sant Vicent l'aigua que salva la gent, no resulta: falla la vocal tancada, és igual, agafà un dels quatre potets d'alumini lligats amb cadenes als taulells del mur, hauria d'haver-hi una cua seguit seguit per beure, com a Lourdes, deu ser l'única ciutat que té l'aigua miraculosa dins mateix de casa, aigua intramurs, i mira quin cas en fan, la pica de pedra està completament seca, és que la gent ha perdut la fe, no hi ha begut ningú en tot el matí. I tanmateix aquesta és l'única aigua santa de València, l'aigua històrica, l'única potable en temps de pesta, la salvació de la ciutat, aigua del pouet mística pura, bevia, i en la petita cambra de la font del pou l'envoltaven els miracles del sant en murals de ceràmica, retaules de taulells blaus verds i grocs rococó popular rocalles pàmpols volutes i magranes, això era un sant i allò sí que eren miracles, el xiquet amiguet seu que li va caure una sabateta al pou, no en aquest sinó en un pou d'una plaça, i el santet que feia pujar el nivell de l'aigua per recuperar la sabata i tota la colla es veu que es divertien tant, igual feia miracles al ventre de la mare abans de nàixer com en feia segles després de mort sense que ningú li ho demanara com aquest capellà d'ací que no volgué dir missa el dia de la canonització del sant i les campanes es van posar a tocar soles, però especialment recordem els que feia en anys de ple rendiment de taumatúrgia, la sensació de l'època, vola el mocadoret, mocaoret, li donarem el menjar a una malalta digué un dia que el convidaven a dinar, ¿i on és que hi ha una malalta?, ¡allà on anirà el mocaoret!, el mocaoret va anar volant a buscar la malalta, no hi ha constància que fóra afeccionat a la bona taula ni a fer broma amb el menjar perquè altrament qui sap si hauria fet el miracle de Morella, quan la dona de la casa on parava no tenia res que oferir al sant i li va preparar el seu fillet en estofat, tendríssim, però en seure a taula Vicent s'ho va olorar, si no tenia bon gust tenia bon olfacte, i digué: agraït pel detall senyora, va fer el senyal de la creu i la criatura saltà viva i rosada de l'escudella, ara la casa on tingué lloc l'insigne prodigi en comptes de ser monument de la memòria col·lectiva és propietat d'un antiquari o quincaller procedent d'Albacete que hi té magatzem de mobles vells i de caragols fòssils a més d'ossos de diplodocus o alguna bèstia així que per la banda de Morella se'n troben molts, dinosaures són, no diplodocus, la cuina on va ser el miracle n'està plena.
Però la comentada mania d'alinear les vies urbanes, tan cara als ajuntaments que s'han succeït en la Casa Gran, ha aconseguit donar-li a aquesta un inharmònic i trencat aspecte, en què tot són angles i cantonades. La casa en què va nàixer el Sant, a l'últim tram del carrer, tampoc es deslliura de la passió pel rectilini. Total, que, a principis de la dècada dels cinquantes i per tal de guanyar metre i mig de calçada, es derrocà per alçar-ne una de nova. Aquesta es beneí el 30 de gener de 1955, imitant el seu exterior un casal del segle XV, i ocupant l'interior una capella octogonal amb una imatge del Sant Àngel de l'Apocalipsi, molt lluïda.
De totes formes, la casa natalícia que assolaren els regidors de la postguerra tampoc era la que havia vist nàixer a sant Vicent, ja que es tractava d'una edificació del segle XVII sense gran caràcter ni mèrit artístic. En resta el pouet i el pati que el rodeja. L'aigua del pou, com es pot imaginar, és considerada miraculosa; per això hi han ficat uns cassons de llautó, subjectes al mur per lleugeres cadenes per a que ningú els done de baixa, a disposició dels devots per a que puguen beure a voluntat. En unes rajoletes figura una inscripció recordant el que succeí quan l'epidèmia del còlera de 1853; aleshores varen traure's del pou miraculós 153.935 cànters d'aigua, que foren distribuïts per la ciutat per alleujament dels atemorits veïns, i 49.600 cànters més que s'enviaren per ferrocarril a d'altres poblacions afectades per la mateixa terrible malaltia.
És aqueix reduït corralet del pou un dels racons de València que val la pena de visitar, perquè totes les seues parets són cobertes d'antigues rajoletes, ingènuament pintades, en què es representen famosos miracles del Sant. Hi figura el del Mocadoret i altres que realitzà en la infantesa, ja que sant Vicent Ferrer fou un precoç taumaturg. Cosa que en aquestes ceràmiques pot observar-se: ressuscitant un xiquet mort i traient-ne un altre d'una cisterna. En una capelleta hi ha un gran quadre, molt ric en colorit, tal vegada de Vicent López, que figura el naixement del Sant al seu domicili notarial; i per una estreta i curta escala, al costat del pou, es baixa a un soterrani que forma volta, on pengen del sostre í dels murs gran quantitat d'ex-vots o presentalles.
Altres indrets de València: