Jardí Botànic. Ecosistema

Autor: Martí Domínguez i Romero
Obra: Jocs Florals a Cavanilles , 2005

I és ben cert, cada colp és major l'analfabetisme dels nostres escriptors en temes de natura –i, en definitiva, en la relació de l'home i amb el paisatge. Hi ha na mena de menyspreu, d'indiferència cap a aquest món rural i salvatge. "Quantes noies sentimentals, quants nois baliga-balaga –insisteix Sagarra- se'n van un dia d'excursió, i diuen: 'Ai, que fa bonic! Mira quina flor més preciosa!' i són poquíssims els que pregunten, els que volen saber el nom d'aquella flor, i els seus costums i la seva vida". En efecte, són poquíssims els que es pregunten res. Quants poetes, quants escriptors, quants pintors s'interessen pels noms dels arbres, de les flors que han vist, que han descrit o que han dibuixat? ¿Quants s'interessen per concretar –tot i que siga per pura curiositat intel·lectual- què és allò que els ha colpit?

Autor: Martí Domínguez i Romero
Obra: Bestiari , 2000

La murta del Tirant

 

El dia estava ennuvolat, amb un cel baix i embotornat, però, tot i això, l'aire era càlid. Un d'aquells dies de tardor, en què les boires s'uneixen a la manyaga flaire de la terra banyada i perfumada de bolets. Els arbocers de la vall de la Murta eren a vessar de fruits madurs, rojos, cardenalicis, com petits tions, i vaig collir-ne per fer confitura, com un amic lector em va adoctrinar enviant-me per correu un pot d'una excel·lent melmelada d'arboç. Caminava lentament, sense presses, amb la confiança que un pas més ràpid no alteraria el resultat final de l'excursió. A la vall de la Murta, la bellesa resideix en aquella harmònica acumulació de plantes ordinàries: margallons i marfulls, llentiscles i lligaboscos, romers i baladres, espantallops i brucs en flor. I, és clar, en aquelles mates de murta, que de vegades creen un bosc, i quan hi passes t'encobeeix una aroma intensa, que produeix en l'esperit una delectació estranya, que et sedueix, que et roba el cor.

Vaig somriure quan vaig pensar que Tirant lo Blanch, en el moment de descriure el casament «ab gran professó» del rei d'Anglaterra, posa en aquella cerimònia garlandes de murta: «Aprés venien totes les dones públiques e les qui vivien enamorades, e ab tots los ruffians qui anaven ab elles, e cascuna portava en lo cap una garlanda de flors o de murta». I vaig somriure, dic, perquè el valencianíssim Joanot no podia imaginar-se que a Anglaterra no creix la murta; que el que a les muntanyes de la Safor resulta abundant, en el clima atlàntic desapareix immediatament. I que, per tant, la murta a Anglaterra no és la planta de l'amor, no s'utilitza en màgia eròtica, i difícilment poden associar-la, com fa Virgili en les seues Bucòliques, a Venus o Afrodita (també anomenada, per això, Mirta). Segons els grecs, hi havia murta a la ribera on Venus va nàixer, i ella va protegir la seua nuesa amb les seues fulles.

Siga com siga, Joanot Martorell no s'enganyava quan coronava el cap de les dones públiques amb murta. A Mallorca encara diuen «murta, amor fuit», en el sentit d'una passió pertorbadora, d'un amor boig. I per això Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit, quan l'espiava delerosament al gimnàs, s'amagava rere una mata de murta. Uns creuen que aquella olor manyaga incita a la luxúria; d'altres, en canvi, descobreixen en la seua fragància, suggerent però fugissera, una imatge de l'encontre amorós. En qualsevol cas, la murta es troba associada a les efervescències amatòries humanes. I sorprèn que Botticelli, en el seu bellíssim Naixement de Venus no coronara la deessa de murta (en lloc d'aquells insípids clavellets i roses silvestres). Potser és que no sabia que, a Grècia, sí que hi creix la planta de l'amor boig.