Jardins del Real

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Llibre de meravelles , 2007

Show

 

SONAVEN les trompetes per damunt de la vida,

sonaven les trompetes per sobre la misèria,

sonaven les trompetes entre totes les fonts,

les trompetes lascives, les trompetes vibrants,

les trompetes que allarguen els rius vora la pena.

Sonaven les trompetes als Jardins del Real

i el cel estava ple de trompetes llunyanes

i una electricitat vaga hi havia en l'aire

i érem al centre d'un vertigen poderós,

i ballàvem els dos entre dones que cusen

i altres que fan jerseis i altres que no fan res

i els infants que donaven molles de pa als coloms,

i ballàvem els dos aquell vals miserable,

el teu cos ple de vels, ple de vels successius,

i ningú no escoltava les trompetes vibrants

car per ningú sonaven, sinó per a nosaltres,

que volàvem, ballàvem, mentre les gents tornaven

a fer les seues coses, brodar inicials,

a fer els seus jerseis, donar molles de pa

els infants als coloms, se'ns enduia la vida,

sonaven les trompetes per damunt de la vida,

sonaven les trompetes enlairant la misèria,

sonaven les trompetes entre totes les fonts,

les trompetes lascives, les trompetes captives,

les trompetes darrere dels forrellats dels càrcers,

les trompetes que allarguen els rius vora la pena,

la impura i bruta pena, la pena dels amants,

dels amants sense un cèntim, dels amants en un banc

dels Jardins del Real contemplant com les dones

cosien o bé feien els seus tranquils projectes,

satisfet el baix ventre, i els infants s'acostaven

als coloms amb les molles de pa, trèmulament,

les trompetes que allarguen la pena com un riu.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980

Segons sembla, els àrabs anomenaren «rahals» les alqueries o caserius situats a les riberes del riu; els diversos «rahals» que existiren en la toponímia del país han derivat en actuals «reals» i d'aquest imperatiu morfològic o fonètic no pogué deslliurar-se el «rahal» que el reis moros de València tenien a la vora del Túria. Com el «Real» es conegué pels cristians i, si bé la denominació va sofrir un llarg eclipsi, així ha arribat als nostres dies designant els jardins.

Conegut és el passatge del Cantar del Cid, en què l'esposa i les filles del guerrer castellà atalaien des de dalt d'una torre de l'alcàsser en què els sarraïns han transformat el «rahal»:

 

"Ojos vellidos catan a todas partes,

miran Valencia cómmo yace la cibdad,

e de otra parte a ojo han el mar,

miran la huerta, espessa es e grand,

e todas las otras cosas que eran solaz."

 

Ara les coses canviarien més que prou: Dona Ximena i les filles podrien contemplar les malvestats urbanístiques que s'han fet al vell barri de la ciutat; del mar es limitarien a endevinar-lo i, en comptes de l'horta, només veurien moles de ciment pertot. No és fàcil que alçaren les mans al cel donant gràcies per haver tingut ocasió d'observar un formós paisatge.

És més, no podrien enfilar-se a cap torre, si no és a un petit colomar que encara subsisteix. Perquè del Palau dels Reis, mansió dels monarques en les visites al nostre regne, que subsistí al mateix emplaçament l'alcàsser moro, res no ha quedat.

Quan s'aproximaren les tropes franceses a València, allà durant la Guerra del Francès (1811), hom va opinar, per a la millor defensa de la capital, que era convenient l'enrunament i, amb la diligència que sempre han posat els meus paisans en donar-li a la picola quan de demolir alguna cosa bella o important es tracta, s'apressaren a fer desaparèixer per sempre l'històric monument.

Restaren fonaments i alguns panys de muralla, poca cosa. Don Francisco Javier Elio, Capità General de València, en 1818 féu que els enderrocs es terraplenaren i això donà lloc als monticles que anomenem «muntanyetes d'Elío».

Però la fortuna és de si incerta. Els espanyols s'enfrontaren en dures conteses, la sort d'Elío mudà i el general fou processat i condemnat a mort: al peu de la seua mateixa «muntanyeta» s'aixecà el cadafal i allí, el 4 de setembre de 1822, li donaren garrot vil.

Si el palau reial fou escombrat, el jardí que el voltava ha romàs. Si és cert que ha sofert diversos avatars, que va ser primer del Reial Patrimoni i més tard del Municipi valencià, que ha tingut diverses transformacions, que, fins i tot, existí el propòsit de fer-lo desaparèixer per a elevar un presidi al seu solar; que arribà a perdre l'evocador nom de Jardins del Real, per a conèixer-lo pel molt carrincló de Vivers Municipals, el cas és que ha arribat als nostres dies per a solaç de mares de família, que tenen on passejar amb els fills, recés d'enamorats i esbargiment de jubilats i militars sense graduació.

Ocupa el centre del jardí una esplanada en la que, durant el temperat hivern valencià, la gent pren el sol o dona de menjar a les bandes de coloms que hi habiten, i en certes vetlades estiuenques es munta algun escenari i es donen representacions de la més distinta índole. També hi trobem l'edifici d'un restaurant, dels més considerables de la ciutat, i un estany amb sortidors, on cignes negres i blancs, oques, collverds i altres anàtides neden plàcidament o, no molt harmoniosament, grallen.