Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El seu origen cal situar-lo en el monestir cistercenc de Sant Bernat de Rascanya. El 1371, arnau d'Aranyó, abat de la Valldigna, comprà l'alqueria de Rascanya (d'origen islàmic) i l'any 1383, Pere el Cerimoniós donà llicència per a la construcció. Les obres s'iniciaran l'any següent i s'acabaran el 1401. El monestir de Sant Miquel fundat al segle XVI pel duc de Calàbria sobre l'antiga edificació, a causa del testament de Germana de Foix que, quan morí el 1536, disposà que hi volia ser soterrada. És una de les principals construccions del renaixement valencià. Segons alguns autors es considera antecedent del monestir també jerònim de l'Escorial.
La cripta, que data de 1648, és de planta quadrada i dimensions menudes, i té a l'esquerra el mausoleu de Germana de Foix i a la dreta el del seu espòs Ferran d'Aragó. Els cossos d'ambdós virreis s'haurien de trobar en aquests dos mausoleus. O almenys això es creia... Perquè en unes recents investigacions realitzades en aquest lloc amb georadar, es va trobar que els dos mausoleus eren compactes i no podien albergar cap cos. Cada 29 de setembre –dia de Sant Miquel– queda il·luminat per un raig de llum que penetra durant sis minuts, a partir de les 9.30 hores. I just sota d'aquest lloc el georadar va localitzar dos cossos que, amb molta probabilitat, corresponen als dels virreis Ferran d'Aragó i Germana de Foix.
L'any 2000, al monestir, hi fou inaugurada la Biblioteca Valenciana amb un fons d'uns 700 000 documents, i el 2001 es convertí també en la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. En diferents punts del recorregut en la visita que fem al monument podem servir-nos de la lectura d'un fragment de poema de Vicent Andrés Estellés que hi fa referència, el fragment de Crim de germania, de Josep Lozano que recrea la mort de Germana de Foix i, finalment, una anotació de dietari de Joan Garí deixant constància que el conjunt monumental va ser una presó repressiva del franquisme.
Vida, sinó (fragment)
Porc ple de vicis.
Jaume Roig.
Temps de records, et pense, et recorde, t'invente.
M'agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l'amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t'obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera: volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tan contents, visca València, visca!
A la fi va arribar a les seues estances. Una volta dins, va tancar pestells, forrellats i passadors de portes, balcons i finestres.
Però, quan ja estava un poc refiada en la seua seguretat, la porta es va obrir amb lentitud al corredor misteriosarnent, sense fer grinyolar les frontisses. Així com per art d'encanteri, davant els seus ulls atribolats va presentar-se un servent, molt ben vestit, que li oferí tot parsimoniós un nou plat:
-Reina i senyora, ací teniu el vostre repàs d'habitud, carn d'anyell innocent.
-Jo no he demanat res -li respongué aïrada la virreina.
-Aquestes són les ordres, altesa -i, paternal, sense mudar el gest, va seguir-: cal que mengeu alguna cosa. En acabant, si no, tindreu fam.
La carn, presentada en una safata d'or, desprenia una flaire abellidora. La reina-virreina, acovardida per totes aquelles insòlites situacions, no sabia quina decisió prendre. El criat deixà la plàtera damunt d'una tauleta, va retirar-se i, en eixir, tancà la porta amb dos torns de clau.
En veritat, Úrsula tenia ganes de menjar. Esglaiada mirà la carn d'anyell guarnida amb pebrots rojos, cuita al forn, poc feta, com a ella li agradava.
Va restar uns moments mirant-la i, de colp i volta, aquesta començà a despendre una olor estranya, una bafarada de sentors i pudentines totes barrejades: llet agra, almesc del Caixmir, ou podrit, algàlia, despulla de gat, flor de llimera, femta malaltissa, perfum de gesmil, llufa espaiosa de fesol, olor salubre de pinotxa... que la reina-virreina no podia suportar.
Intentà, inútilment, obrir finestres i balcons. Després provà amb les portes, però tampoc no ho aconseguí. Plena d'espant, començà a donar colps de puny i puntades de peu contra la porta, cridant com si hagués perdut el seny, amb la veu esverada:
-Veniu! Veniu, ratetes, al niu! Patges, oficials, criats i tot aquell qui m'escolte, ajudeu-me, per caritat! Colgueu-me de flors i d'aromes! Ruixeu-me amb timiama el terra, les juntes, els marcs, els rodapeus, el teginat i tots els racons! Feu-me florir les lloses amb flors de bon olor! Venteu-me cortines, llençols, tapets, coixins, mantes, cobertors i el cobricel del llit! Barreu-me les portes! Barreu-les i sorribaldeu-les! -I esgargamellant-se, quasi perdent la veu, parlant fora si:- Però obriu-me de bat a bat les finestres!!! Per Nostre Senyor Déu us ho demane!!! -tot i que els mots ja se li enfarfegaven per la boca-. Allibereu-me d'aquesta terrible fetor que m'ofega!... M'ofega! M'ofega!... Allibereu-me del Geni Venjador!...
Ara ja la carn es movia, canviava de color, ballava dins la safata. Fins que, en pocs segons, la menja esdevingué podridura i tot seguit aquella es va tornar mosca, mosquer de mosques.
Els insectes nounats, com taves vermellons, amb una bonior ensordidora feren una ampla revolada i s'ensenyoriren de la cambra reial. Aterrida, Úrsula Germana de Foix, virreina de València, observava aquelles bestioles amb els ulls desorbitats, tractant de trobar una solució que l'alliberàs d'aquella plaga repugnant.
Les moscardes s'adreçaven ara vers la virriena. Passaren totes en fila ben a prop d'ella, llasmant-li els llavis amb les potetes o les ales. La virreina, moria per moments, de por i d'angúnia. La segona vegada, els insectes es posaren cada una sobre les perles que Úrsula Germana de Foix portava fermades a la vestidura i, en uns segons, la immobilitzaren. Aleshores, les tiges dels ramets d'espígol brodades sobre el vellut començaren a créixer, a esblanqueir-se i a enramar-se sobre el cos de la virreina, emmudint-la, corprenent-la, empresonant-la. Tot seguit, des de les perles estant, àvides, les mosques passaren a devorar la preciosa tela grana de la indumentària de la virreina fins a deixar-la nua, solament vestida amb aquell subtil brancatge blanquinós que li havien format les tiges.
Com una maledicció, les mosques es multiplicaven per milers, mentre a ella el cor se li carpia davant aquell terrorífic espectacle sense comprendre res. Al cap de pocs segons, les moscardes començaren a menjar, goludes, la carn d'Úrsula. La virreina encara aconseguí fer alguns crits i provà, inútilment, de bellugar el cos, com si volgués desllepissar-se d'aquell boixar terrible, avivat d'insectes, que l'encarcerava tot devorant-la.
Fins que reina i mosquer fou mort, mort en la mort, os esblanqueït, maceria de cantal, mosquer de mosques.
15-III-02, DIVENDRES (fragment)
És la segona vegada que visite Sant Miquel dels Reis. En l'ocasió anterior, encara l'estaven restaurant, hi esborraven els rastres de la presó que fou des del segle XIX per convertir-lo en la magna Biblioteca Valenciana. Un iaio meu, per part de pare, va estar ací tancat set anys després de la guerra civil. Quan he tornat a traspassar-ne les portes aquest esdeveniment s'ha fet absolutament present en el meu ànim. El que devem als ancestres, el que ens ha configurat com som des de la pregonesa de l'arbre genealògic s'arrapa a les pedres i no pot ocultar-se ni tan sols darrere dels llibres.
Faig una volta pel recinte. La restauració ha estat minuciosa, noble, generosa. El claustre sud és magnífic, amb la mena de solidesa renaixentista que podem esperar en un recinte d'aquest tipus. El nord, despullat d'arcades, clivellat per les cates arqueològiques, tancat pels murs amb finestres decididament carceraries, recorda més el pas de les successives edats i usos del gran mastodont de pedra.
Emmarcats per tota aquesta història, uns robots rectangulars porten silenciosament pels corredors els llibres des dels dipòsits fins a les sales d'investigació. Tot té un aspecte asèptic, ordenat, pulcre i reposadament eficient. Però a mi m'assalta, indeclinable, el passat: fa cinquanta anys, era el meu avi qui deambulava per aquests passadissos, potser esgrafiant a les parets d'una cel·la la cal·ligrafia de la desesperança.
Altres indrets de València: