Monument a Francesc de Vinatea

Autor: Xavier Casp i Verger
Obra: Vinatea , 1975
Pàgines: 47-49

VINATEA (Imposant el silenci amb la seua veu:)

 

Senyor:

tots sabem que sabeu

que la Corona

obliga a qui la porta

a respectar la llei

i a fer que se respecte.

I és de llei que aquells pobles

que són lliures, reals,

no poden donar-se

a senyoriu.

Això és un contrafur.

Per tant...

 

(Ara, amb una veu heroica diu:)

 

Senyor;

València s'oposa

a les pretensions

reals.

 

REI (Sense donar temps a què l'expectació general reaccione:)

 

¡Ah, Reina!

¿Açò volíeu

oir?

 

REINA (Tota irada, somicant de vergonya i de ràbia:)

 

¡Señor!

No lo consentiria

mi hermano Don Alfonso.

Rey de Castilla,

sin que los degollase

a todos.

 

REI (Amb certa commiseració:)

 

¡Ah, Reina, Reina!

El nostre poble és franc

i no és així

subjugat tal com és

el poble de Castella;

car ells tenen a Nós

com a Senyor

i Nós a ells

com bons vassalls

i companyons.

 

(Fa una petita pausa, i diu amb solemnitat:)

 

Valencians:

jo, vostre Rei

escolte les raons fidelment raonables

perquè soc braç del dret

i soc cos de la llei.

 

(Les últimes paraules ja les diu dret i, després, girant-se a Vinatea, qui ha quedat ert i digne esperant, diu ordenant:)

 

¡Des d'ara, són revocades

les tals donacions!

 

(I sense cap de protocol, ràpidament i desficiós, se'n va a la seva cambra. La Reina el seguix i, sobre tot aquell desconcert, abans de desaparèixer el Rei, Vinatea crida.)

 

VINATEA ¡Visca el Rei!

 

JURATS I CONS. ¡Visca!

 

(I cau el teló.)

 

FI DE L'ACTE SEGON

Autor: Pere el Cerimoniós
Obra: Crònica , 1984
Pàgines: 33-34

E En Guillem de Vinatea, qui era hom esforçat e hom assenyalat en la ciutat, dix:

-Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m'ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida, e, si em mata lo senyor rei, morré per llealtat, e, així, pus que jo m'aventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d'anar-hi!

E així es féu, que hi anaren lo dit En Guillem de Vinatea e los jurats e consellers. E com foren denant lo senyor rei, nostre pare, e la reina, madastra nostra, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà e dix:

Que molt se meravellava del senyor rei e de tot son Consell que aitals donacions feés ne consentís, com havia; car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la Corona d'Aragó, car, separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d'ell e de son Consell, que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d'ésser traïdors.

-E alre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sabiets tolre lo cap del coll ne si ens sabíets a tots matar. Mas certific-vos, senyor, que, si nós morim, que no escaparà algú d'aquests qui són ací, que no muiren tots a tall d'espasa, sinó vós, senyor, e la reina, e l'infant don Ferrando.

E, oint aquestes paraules, lo senyor rei, nostre pare, dix a la reina:

-Ah, reina, açò volíets vós oir!

E ella, tota irada, plorant, dix:

-Senyor, esto non consentria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.

E lo senyor rei respòs:

-Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

 

I En Guillem de Vinatea, qui era hom esforçat i hom assenyalat en la ciutat, digué:

-Anem, que ja que són fetes les ordinacions, jo m'ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la meva vida, i, si em mata el senyor rei, moriré per lleialtat, i, així, ja que jo m'aventuro de dir-ho, bé us podeu vosaltres aventurar d'anar-hi!

I així es féu, que hi anaren el dit En Guillem de Vinatea i els jurats i consellers. I com foren davant el senyor rei, nostre pare, i la reina, madrastra nostra, i tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà i digué:

Que molt se meravellava del senyor rei i de tot son Consell que aitals donacions fes ni consentís, com havia; car allò no volia àls dir sinó prendre i separar el regne de València de la Corona d'Aragó, car, separades les viles i llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res; perquè ells no consentien en les dites donacions, ans s'hi oposarien; i que es meravellaven molt d'ell i de son Consell, que en tal punt els posessin davant, car posaven-los en punt d'ésser traïdors.

-I altre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sapigueu llevar el cap del coll ni si ens sabéssiu matar a tots. Mes us certifico, senyor, que, si nós morim, que no escaparà algú d'aquests qui són ací, que no morin tots a tall d'espasa, sinó vós, senyor, i la reina, i l'infant don Ferrando.

I, oint aquestes paraules, el senyor rei, nostre pare, digué a la reina:

-Ah, reina, això volíeu vós oir!

I ella, tota irada, plorant, digué:

-Senyor, esto non consentria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.

I el senyor rei respongué:

-Reina, reina, el nostre poble és franc, i no és així subjugat com és el poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, i nós a ells com a bons vassalls i companyons.