Pla del Mercat

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 236-237

Un rugit va sonar a un extrem de la plaça, i immediatament va ser contestat amb una cridòria general.

-Ja són ací!... Ja són ací!

I hi va haver espentes, colzades, remolí de caps, espentant tots el que tenien davant per a veure millor.

Lluny, empetitida per la distància, va aparèixer la primera roca, al voltant de la qual, com genets lil·liputencs, feien giravoltar els seus cavalls els soldats encarregats d'obrir pas. Un alegre cascavelleig dominava els sorolls de la plaça i les veus enèrgiques del postilló amb vestit de l'horta que cridaven «arre!, arre!», movent amb rara mestria una dotzena de ramals.

Les roques, una rere l'altra, varen anar desfilant per la plaça, cada una produint una verdadera revolució. Trotaven, arrossegant les pesades baluernes, les dotzenes de mules grosses i llustroses eixides de les quadres dels molins, amb les cues encintades, els caps adornats amb vistoses borles i entre les orelles plomalls erts i onejants. Agafats a les brides corrien els criats dels moliners, atletes d'espardenya lleugera, despitralats i amb els braços a l'aire, que a la veu d'«alto!», es penjaven de les cabeçades, fent parar en sec les brioses bèsties. Penjant del darrere dels carromatos es balancejaven raïms de xiquets, que al més petit vaivé queien a l'arena, eixint miraculosament entre les potes dels cavalls. A les plataformes anaven els de la Llotja, tractants en blat, moliners, gent planera i amiga de l'estrèpit que, en mànigues de camisa, botonadura de diamants i grossa cadena d'or al jupetí, llançaven als balcons amb la força de projectils els rams humits i els cartutxos de confits durs com bales, amb més midó que sucre.

Cada roca escampava alhora el terror i l'alegria. La bateria mòbil de braços disparava metralla sorollosa, i cobria l'aire d'objectes; els cristalls queien trencats, i fins i tot les persianes quedaven desballestades sota la pedregada de confits.

Als balcons, les senyoretes es cobrien el rostre amb els ventalls, temoroses i alhora satisfetes perquè les escometeren amb obsequis tan brutals. Baix hi havia els valents, que per un bony més o menys no volien mostrar por i insultaven els de les roques quan s'exhaurien els projectils, fins que aquells els llançaven al cap els coves buits. Cada vegada que queia un cartutx o un ram sobre la gent, mil mans s'alçaven ansioses, i s'originaven disputes per la seua possessió.

Va passar per fi l'última roca, la Diablera, on anava la gent de tro, més atroç en els seus obsequis i tenaç a proporcionar guanys als magatzems de vidres, i la calma es va restablir a la plaça, començant a aclarir-se la concurrència.

Autor: Juli Just Gimeno
Obra: Blasco Ibáñez i València , 1990
Pàgines: 33-34

En aquesta església estan les despulles del pintor Ribalta. Els seus orígens daten dels primers temps de la Reconquista, va predicar en ell sant Vicent Ferrer i va beneir el seu cementeri Don Pere de Luna, més tard Papa Benet XIII el qual fou pabordre i canonge de València i els fets extraordinaris del qual havia d'evocar en les postrimeries de sa vida, des d'un poblet del litoral mediterrani, en França, amb ploma colorejada i saurí, Vicent Blasco Ibáñez, el fill d'uns obscurs camperols aragonesos, naixcut en les proximitats d'aquesta església, junt al Mercat, vast escenari de la vida valenciana, la influència del qual havia de donar caràcter a tota la seua obra literària i el record del qual l'acompanyà tota la seua vida. En aquell mig estan en germe totes les grans novel·les del seu període valencià. La pintura dels botiguers, dels petits rendistes, dels burgesos, en general de la mesocràcia valenciana es fa en Arròs i tartana per les pàgines de la qual desfilen una multitud de personatges que ell ha conegut en la seua infància, o que el seu pare i els amics del seu pare li donaren a conèixer, en converses soltes, molt agens al destío a la influència que aquelles narracions havien de tindre. També han naixcut allí Flor de Maig, la novel·la de la gent de la mar, amb les seues dones que, com els camperols de La Barraca, i els peixcadors de l'Albufera, amb els seus sacs bruts del fang de les sèquies, bellugats per la tremolor de les anguiles i els seus bots, van a vendre al Mercat.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 107-108

Ara el lector visitant hauria d'aturar-se un moment, entrar al Cafè del Mercat, que és un local de disseny, molt modern però càlid, descansar uns minuts, i considerar que aquest espai emmarcat pel Mercat Central, l'església de Sant Joan i la Llotja, és un membre essencial de l'organisme d'aquesta ciutat. Un arquitecte de Girona, Pere Compte, va construir la Llotja gòtica a finals del segle XV; dos milanesos o genovesos, Bertessi i Alipandri, van dirigir el recobriment barroc de Sant Joan a finals del XVII; i dos arquitectes de Barcelona, F. Guàrdia Vidal i A. Soler March, van construir el gran mercat modernista a primers del segle XX. I el misteri és que entre un gironí, dos genovesos i dos barcelonins, a tants anys de distància, van produir un dels conjunts urbans més valencians de València. La façana de la Llotja és llisa, equilibrada, harmònica, de pedra clara, amb ogives delicades i amb finestres molt fines. La façana de Sant Joan és una pura ornamentació feta de templets i d'imatges de pedra més fosca i torrada. El Mercat és tot de vidre, ferro, taullels de colors i pedra blanca. I no se sap com, però tot combina, els tres edificis fan l'efecte (¿potser només el fan als qui els hem vist ací tota la vida?) d'estar al seu lloc necessari, com si des de sempre hagueren estat pensats per fer-se companyia.

Autor: Alfred Bosch i Pascual
Obra: Inquisitio , 2006
Pàgines: 420-424

La gent es va queixar, és clar, perquè alguns feia hores que eren allà baix, reservant-se llocs de privilegi, sospirant per veure de prop la falla humana. Un plegat d'empentes, uns quants cops d'estaca i dues fogonades de trabuc van imposar la disciplina. La mainada del botxí va arrossegar el pare Fèlix, i va provar de fer el mateix amb el reu, però ell no es va deixar. Malgrat que s'entrebancava amb les cordes, es va desplaçar tot sol, amb passes molt curtes, cap al patíbul. Va emergir una gran palangana, apareguda per art d'encantament, i uns operaris amb brotxes que la van pintar a tota velocitat.

En Miquel Toranzo es va girar cap a mi, visiblement contrariat; amb un ull damunt meu i l'altre pendent del tràfec, em va fer senyals perquè tornés a baixar. Vaig espiar la plaça i vaig advertir que els nens havien estat engolits per la multitud —o potser havien aprofitat el desordre per fer-se fonedissos. Vaig acatar l'ordre. Encara a l'edifici, el dominic va intentar aturar-me amb una crossa.

—Caeli enarrant gloriam Dei —anava dient.

Li vaig clavar un fort cop de colze, i vaig sentir el terrabastall del seu cos quan jo ja m'esmunyia per les escales. A la planta baixa, el macip es va posar davant meu i em va cobrir al llarg del periple fins a l'empostissat. Un cop a dins del cordó de protecció, el primer que vaig veure va ser el gran cubell. Hi havien dibuixat unes flames matusseres, grogues i vermelles, a tota la banda exterior. Dos homes espitregats l'estiraven fins al cadafal; el van situar just a sota de la trapa. Si el que es pretenia era representar el foc de Déu, allò ens situava entre el ridícul i el grotesc. Aquelles flames no podien ser l'ardor que el cel enviava per purificar els homes; només podien ser, a tot estirar, les brases que rostien el poc que restava de Déu entre els homes.

I el poc que restava de Déu era allà al davant, esperant el final. Tenia el front encetat i una cella inflada. Al seu voltant, tot s'havia glaçat. Dalt el balcó d'autoritats hi tornava a regnar una pau de cementiri. En Gaietà portava la camisa xopa de sang, però encara es mantenia ben dret. En un altre balcó, dues damisel·les joves es repenjaven a la barana, i m'arribava el so dels seus ventalls. El carmelita descalç seia a terra, l'esquena contra l'entarima't, les mans a les orelles. El mestre de Russafa inspeccionava el públic, parpellejava amb insistència i s'assegurava que no hi havia alumnes seus entre la multitud. A la forca la soga es gronxava, indiferent, però a la plaça no es movia res més. Hi imperava una absoluta quietud. O potser només m'ho semblava.

El botxí va comparèixer. Es va aturar al costat del reu, li va posar la mà a l'espatlla i va parlar en veu alta.

—Fill, és l'hora.

Va acompanyar en Gaietà a peu d'escala i després el va sostenir mentre pujava els graons, d'un en un. L'ascensió era difícil, a causa de les cordes. L'executor era tan esquifit corn el condemnat, i tots estàvem pendents de si s'entrebancarien i caurien escales avall. A més, el botxí s'encaparrava a mantenir el barret alçat davant de la víctima, no tant per resguardar-lo del sol com per estalviar-li la visió de la forca. El Polserut no s'hi resignava, mirava de convèncer l'altre que no li amagués res, i estirava el coll per contemplar l'instrument del seu suplici. Quan van arribar a la plataforma, malgrat saber que allà dalt s'acabaven els dies del reu, la gernació va emetre un murmuri d'aprovació. La condició humana és així, sovint s'amoïna més pels graons de cada dia que per l'infortuni d'una vida.

El toc de l'Àngelus ens va recordar que portàvem retard; a aquella hora, el condemnat ja hauria d'haver expirat. El botxí va cridar els seus ajudants i els va situar en un segon pla. Després em va avisar a mi. Vaig pujar les escales amb un petit crucifix en una mà i el rosari penjant de l'altra. Un cop a dalt, sense mirar el meu amic, vaig recitar el credo. Després em vaig girar a la gent i vaig demanar un parenostre als presents. Em van arribar crits del balcó noble, exhortant-me a prescindir d'una litúrgia que no era obligada en cas d'heretgia. Jo vaig insistir i el firmament em va ajudar. En aquell moment, uns núvols van eclipsar el sol i l'escena es va enfosquir. Tots els assistents, els que havien insultat i tirat pedres, la milícia de Crist, els oficials de l'Audiència, els executors, la plaça sencera, es van agenollar com un sol home.

Una sospita de santedat, sí, tal com ho dic, una sospita de santedat es va estendre entre els vilatans. La santedat fa por, i tota aquella gentada, que sempre tenien la calúmnia a la punta de la llengua, es van prostrar davant d'un gran misteri. Jo em vaig plantar davant d'en Gaietà Ripoll, amb el crucifix pres de fortes tremolors, i li vaig adreçar la fórmula convinguda. [...]

L'oficial, que no havia baixat del cavall en cap moment, va alçar el mocador negre. En Gaietà va tancar els ulls. L'escrivà va abaixar el mocador amb un gest sec. La trapa es va obrir amb un grinyol i les cames del mestre de Russafa van caure dins el forat. La corda va fer un bot i va aguantar el cos. El botxí es va enfilar al penjat per augmentar l'ofec. El meu amic va començar amb les convulsions; picava amb els genolls el cadafal, i quan li van caure les sabates, el so apagat es va poder sentir amb claredat.

El pobre Gaietà no s'havia desnucat en la caiguda, i això va allargar el martiri. Tenia el cos massa lleuger per merèixer una escanyada ràpida, i la magror del botxí no hi ajudava gens. El matador va cridar «a l'enforcat, mainada!», i els ajudants es van posar en moviment. Un va saltar al pit del moribund, es va abraçar amb el botxí major i, entre tots dos, penjats al condemnat, van mirar de fer pes. Dos o tres més es van ficar per sota el cadafal i van estirar els peus de l'infeliç. La cara de Gaietà s'anava posant vermella i després morada. Se li van obrir els ulls de bat a bat i li va saltar una de les òrbites. Quan va deixar de convulsionar-se el botxí va tornar a posar els peus a l'entarimat. Però l'ajudant el va reclamar perquè, deia, encara bategava. L'executor es va tornar a enfilar en l'enforcat, i vinga botar, ben abraçat, per rematar l'agonia.

El suplici es va allargar molt, molt més del que recordava en altres casos. Potser un o dos quarts, va trigar. Jo no estava indignat, ni rabiós, ni abatut. Estava lluny de mi mateix, inanimat. Només mirava el moribund, era incapaç de desviar la vista del turmentat. A la fi, la cara del pobre Gaietà es va ennegrir del tot, el cap li va caure de costat, i llavors sí, llavors el van deixar tranquil, suspès de la corda, oscil·lant en el vent. El botxí li va prendre el pols i va certificar que aquell home havia deixat de ser.

La multitud, admirada per aquella mort tan llarga i honorable, va començar a desfilar en silenci. Jo tenia necessitat d'aigua; la gola se m'havia ressecat i em sentia ronyós. Encara tenia les extremitats rígides, però vaig aconseguir davallar i ficar-me a la primera casa que vaig trobar. Em van treure una galleda i un cullerot; vaig beure mitja dotzena de vegades i tot seguit em vaig esquitxar les galtes. Em vaig fregar els braços amb força, després la cara, i encara les mans. No em treia la brutícia del damunt.

Autor: Josep Lozano i Lerma
Obra: Crim de Germania , 2005
Pàgines: 241-242

Però una cosa estranya em va ocórrer desacostumada per a mi, encara que no per a la gent que habita València. Fou que en passar per la plaça del Mercat, davant de la Llotja de la Seda, vaig aixecar els ulls per contemplar el firmament, quan el meu esguard va veure, per uns segons, trangolejant, un penjat a la forca, visió que, sobtadament, va atemorir-me. La por va arribar-me fins a la punta de les ungles i m'entrà un gran fred, com si no tingués sang al cos; encara que després vaig refer-me.

Tot i que em feia basarda travessar la plaça, perquè els morts sempre m'han imposat molt de respecte, m'atansí vers el cos del condemnat, quasi a cinc pams d'ell. Tenia els ulls desencaixats. Els cabells llargs, llefardosos. Anava vestit amb unes pelleringues de xamellot. Però una cosa em va sorprendre: portava les ungles de les mans molt netes. Aquell detall fou el motiu que em va desvetllar la curiositat: era aquell ésser un home creient de la fe d'Al·là i, abans de dir la xahada, havia volgut purificar-se?

L'endemà m'assabentí qui era: un lladre roder que tothom anomenava Rodagarberes, un celerat amb un historial farcit de delictes.

Perla mala olor que desprenia, pensí que aquell condemnat devia estar ja alguns dies a la forca, perquè la seua carn pudia bastant. De tal manera que el botxí, per mitigar la fetor d'aquell cos corrupte, havia enganxat, pertot arreu de la forca sardines i tenques, perquè l'olor del peix pudent es menjàs la que deixava anar la carn d'aquell pobre pecador.

En aquell instant, la lluna, que acabava d'eixir de darrere d'un núvol, il·luminava la seua cara, mentre l'oratget de la nit el feia bambolejar a la corda com un meló d'Alger. Jo vaig romandre uns moments esguardant-lo. L'airina continuaba bufant, fins que, casualment, li va apartar dues grenyes que li tapaven l'orella, i deixà al descobert quelcom que llambrejava, a penes, en la dolça llum de la nit. M'hi vaig fixar: era una arracada, en forma de dragonet, que tenia tota la traça de ser d'argent.

Autor: Alexandre Bataller i Català
Obra: Llibre del professor , 2013
Pàgines: 94-95

Bar del Mercat

 

mesclem-nos, amortem el fred

i prosseguim.

JOAN V1NYOLI

 

Per celebrar l'estiu que ens naix, esmorzem al bar del Mercat, la cantonada que fan el carrer dels Mallorquins amb el de les Carabasses. Allí el dia és sempre alt, perquè el millor del que som ens retorna i edifica. Fa més de vint anys tancàvem ací les nostres nits, compartint barra amb llauradors, prostitutes i els més matiners dels venedors del Mercat Central. Ens hi duia el nostre mestre, més tard fugit dels envitricollats caus universitaris, sempre amatent per fer obsequi de Les dones i els dies, editat per la MOLC. Davant la barra, els nostres ulls seguien els altres ulls de la nit en un paisatge humil de fums i una remor que ens evocava la terra. Un món que mai no ens deixaria. Foren aquelles les nostres primeres matinades lletoses amb filferros, però això  ho sabríem anys després.

D'ací a no res, ens veurem amb les joves helenetes del temps d'ara. Ens aguarden al Centre Octubre, prop de la Torre de la Boatella. Davant mateix de Sant Joan del Mercat els llegirem «Vinea mea electa». En un festejador d'una finestra gòtica de la Llotja direm versos marquians. Evocarem Jaume Roig a les portes de Sant Nicolau. Al Portal de  Valldigna, la roba estesa per bandera, recitarem Vinyoli. A tocar de les Torres de Serrans, la terra sempre en la boca, dinarem plegats. I ens direm l'adéu, amb perfum de Xoriguer, al Café Lisboa -només jo hi sentiré una absència definitiva-. Les xitxarres estendran aleshores el seu cant anunciador. I quan l'estiu acabe, un nou curs començat, ens haurem de veure, desconeguts i estranys. Envermellits els rostres, segur, després del primer encontre.

Com el cel, l'espai roman i ens sobreviu mentre som uns altres i aquells que un dia fórem. Al bar dit Felino l'aire conserva, suspeses, les partícules d'un temps remot. Les joves del taulell d'ara, sol·lícites i dispostes, ben bé podrien ser filles d'aquelles ombres del record. Tenen la fermesa del temps que retorna i ens saluda mentre el recobrem amb joia. Els clients que ens acompanyen són els valencians de sempre, sense «la velledat que tan mal prova». L'alegria per un nou estiu és als rostres, als somriures, a les converses sornegueres. El temps obert, lluminós i solemne, com arcades d'un riurau entre vinyes, ens somriu.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 104-105

Si el visitant, tal com espere, té el mateix gust que jo per la història urbana, des d'aquest punt pot fer un esforç d'imaginació retrospectiva en tres etapes. Primer, representar-se aquest espai allargat com el que era originalment, és a dir, el braç mort del riu, que en temps dels àrabs —quan la muralla anava per on ara es veu la façana de la Llotja— era un descampat on pasturaven els bous, i que després es va dir la Boatella. Segon, representar-se'l entre finals del segle XIV i primers del XVIII, com una esplanada de terra envoltada de porxes baixos, amb un convent —les Magdalenes— ocupant gran part de l'actual mercat, i tot cobert d'una massa compacta de parades i tendals, gent a peu i a cavall, animals de tota espècie, munts d'hortalisses, el cadafal de la forca amb un penjat engronxant-se a l'aire, i de tant en tant algun avalot dels moltíssims que en aquesta plaça s'han format i mogut. Tercer, durant el segle XIX més o menys igual, però amb paviment, i amb el convent de les Magdalenes enderrocat i convertit en un mercat obert. A València, durant molts segles, el centre religiós i el centre del poder polític coincidien al voltant de la plaça de la Seu, però el centre de vida comercial, popular i cívica era el pla del Mercat. No debades és en aquesta plaça on els mercaders van construir la seua Llotja, i on residia la Taula de Canvis o primitiva banca, el Consolat de Mar i el centre de contractació. El pla del Mercat era també, entre els segles XVI i XVIII, com a esplanada més extensa dins de la ciutat, el lloc on s'organitzaven festes públiques i celebracions, justes i torneigs i corregudes de bous. I aquesta plaça, amb tot el seu barri de carnissers, forners, botiguers i cases i obradors de tots els gremis, era el nucli i el motor de les revoltes urbanes.