Plaça Cánovas de Castillo. Casa de Manuel Sanchis Guarner

Autor: Manuel Sanchis i Guarner
Obra: Per a una caracterització valenciana (Obra completa 1) , 1976
Pàgines: 83-85

La denominació que sembla més escaient és la de «País Valencià». Per bé que el mot «país» és originàriament un gal·licisme (procedent de pagensis, derivat de pagus), cal dir que fou admès pel català ja en segle XIV, en el període constituent de la llengua, i ja l'empraren Ramon Muntaner (cap. 34), Jaume Roig (vers. 1744), Curial e Güelfa, i altres textos clàssics del segle XV, sempre aplicat a una unitat territorial habitada per una comunitat diferenciada.

L'ús del mot s'incrernentà molt, tot i accentuant el seu sentit comunitari, en el segle XVIII -recordem, si més no, les benemèrites Societats d'Amics del País-, i el títol d'un romanç de l'any 1767, ens fa veure que la denominació de «País Valencià» estava ja llavors prou popularitzada:

Lletra uberta... que fa Quelo el Roig, d'Albal..., a tota la Cort de Madrit, per a que vinga a veure... la gran festa centenar de la Verge Amparadora, relatant lo lluït que estarà el País Valencià, adornat... de les valencianetes a la llei.

En el segle XVIII, la Il·lustració contraposava al concepte de Rei, els de Poble i País.

De fet, fou, després del 1930 quan, en substitució dels noms de Regne de València i de Regió valenciana, es generalitzà bastant el de País Valencià. Aquesta denominació manifesta la unitat geogràfica, històrica, econòmica i cultural, de les terres valencianes, i denota ensems el sentiment comunitari dels valencians, la seua consciència de constituir un poble particular, i la seua voluntat de seguir projectant en la vida pública la seua personalitat col·lectiva. Un opuscle jovenívol de Felip Mateu i Llopis, titulat precisament El País Valencià (L'Estel 1933), ple de notícies i suggerències, contribuí poderosament a la conformació cultural dels joves universitaris d'aleshores.

Els pobles i els països, ja ho sabem, més que no pas el passat, els constitueix la voluntat comunitària de futur col·lectiu individuat. Els valencianistes ens esforcem, i si cal ens sacrifiquem per «fer país». Per això ha cantat Raimon i ha repetit el jovent valencià:

 

D'un temps

que ja és un poc nostre,

d'un país

que ja anem fent,

cante

les esperances

i plore

la poca fe.

 

Amb el mateix sentit i abast és emprada la paraula «país» en diversos altres llocs, com al País Basc, al País de Gal·les, al País dels Sudets, als Països Baixos, als Països àrabs, als Països escandinaus, etc. I també amb el mateix significat del mot ha estat composta la denominació de «Països Catalans», que ha tingut gran acceptació per a designar el conjunt de les terres de llengua catalana.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Poesia completa , 1986
Pàgines: 444-445

Plant i memòria de Manuel Sanchis Guarner

 

Et recordam entre fràgils margarides d'hivern,

per difícils plujoles i somriures,

et recordam pels bells revolts de la paraula.

 

Adesiara esperances que s'ablamen,

que s'apaguen porugues en el racó del gat.

Matins d'estiu desats als guarda-roba

sota bolles de gas, branques d'espígol.

 

Et recordam per etimologies

d'aquell esguard que s'alça de puntetes,

per correctes gramàtiques dreçades

contra gestos obscurs en el capvespre.

 

I encara el ruixim de l'alba incerta

que tot sovint ens acarona els polsos;

en el caliu que ens crema la mà dreta

quan la cendra esdevé suau domini.

 

Et recordam al nostre pa de cada dia,

en el despatx, en el carrer, per les sabates,

tot fent cua al cinema, en la tristesa

d'un diumenge horabaixa amb flautes tendres.

 

Et recordam en la grisor de lluites fosques,

en la fatiga que ens rosega la mirada,

absent i pur, part damunt de les hores,

tu que ens mostrares el camí del somni.

 

Et recordam.

Autor: Emili Rodríguez Bernabeu
Obra: Obra poètica completa , 2016
Pàgina: 598

Sanchis Guarner

 

Volia que ens diguesses la paraula

que ens batega al cervell tota la vida,

aquella lenta arrel, o la ferida

d'estudi vell sobre la teua taula.

 

Fores gegant mentor per a la faula

de lluita per la pàtria, finida

dimissió, la nafra no guarida

evocada tothora des de l'aula.

 

Ens convocaves - pelegrí del treball -

per les senderes de la nostra història

que la tasca incessant feia més forta.

 

D'aquella lenta arrel, un devessall

viurà sempre present en la memòria,

i reviurà la flor que hi semblà morta.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 321

Eixa València de rendistes i professionals acomodats volgué ser París en algun moment d'eufòria hortolana, però es va quedar en apèndix del barri de Salamanca de Madrid. Allò més paradoxal és que va nàixer com a rèplica al de Barcelona, però va encallar en les fronteres del vell femer on la ciutat expulsava el seu detritus. Hui la plaça més principal de la zona porta l'il·lustre nom de Cánovas del Castillo i és l'epicentre de certa moguda. En eixa Gran Via sorgix la part menys noble de l'Eixample, que també té el seu interés, encara que d'una manera menys colorista i lluminosa. Carrers de Ciscar, Borriana, Salamanca, Comte d'Altea, Joaquín Costa, Almirall Cadarso, Reina Na Germana, Mestre Gozalbo, Taquígraf Martí.